Esteve Camillo va guanyar les eleccions municipals de 1931 i de 1934

“Cada vegada que arribo a Granollers i encara En Joan de les Vueltas no m’ha tornat el canvi, sento dintre la caixa del pit el cor que em bat com un picarol romàntic que toca a festa”. No puc dir que senti el mateix que Manuel Fontdevila, per sempre cònsol de Granollers a Madrid, però sí que arran d’una sèrie d’estudis sobre alguns vallesans il·lustres començo també a entendre millor la devoció de Xammar o Garrell, Maspons o Canal, Joseph o Parellada, per la capital de l’únic Vallès possible.

A poc a poc he pogut anar descobrint els seus escriptors, la seva gastronomia, l’apassionant història dels últims segles, el seu paisatge, ondulant i suau, ancorat a la pedra d’una porxada i d’un mercat que encara són el centre d’una vila que ha fet uns esforços enormes per recordar un passat escàpol, sovint més tràgic encara que el destí fatal que arrossega el nostre país.

Recordo com en la presentació del llibre de Miquel Joseph, l’home que s’encarregà de portar sans i estalvis a l’exili els darrers intel·lectuals catalans que quedaven a Barcelona abans de l’entrada dels feixistes, l’alcalde actual feia un discurs magnífic, que lligava amb l’assassinat del dia 31 de maig de 1938. No, no va ser un bombardeig, va ser un assassinat. Deia Mayoral, recordant-ho, que Granollers és fruit d’aquell minut, quan un poble indefens va ser arrasat per les bombes i l’odi.

És absolutament cert. Res no va tornar a ser igual com abans. Però també ho és igualment que set anys abans, un 14 d’abril de 1931, la història també va deixar un rastre inoblidable. D’alegria, d’esperança, de civilitat, de progrés.

Tot estava per fer i ales- hores sí que tot era possible. Un homes formidables, la generació republicana, s’alçaven per construir un país més pròsper i més culte amb l’única arma del patriotisme i una eina que Prat de la Riba havia demostrat infal·lible, si el que es volia era transformar la nació i abraçar la modernitat, el catalanisme.

A tot Catalunya no s’entén res del que va passar aquells anys republicans sense el catalanisme. I menys que enlloc, a Granollers. Joan Garriga, Lluís Tintó o Jordi Planas, en estudis modèlics, ja han deixat clar com va cos- tar que s’hi obrís pas en una ciutat presa pel caciquisme. I com va ser engolit després en el pútrid pantà franquista. Només per uns pocs anys, els republicans, va semblar que s’albirava a l’horitzó un futur net i clar, fresc, lliure.

Un nom s’imposa per damunt dels altres, de 1931 a 1936, l’alcalde de la ciutat, el qui va guanyar les dues eleccions municipals, el 31 i el 34, per majoria absoluta, catalanista i republicà, liberal, Esteve Camillo. Què se’n va fer, d’ell?

Amic personal d’Eugeni Xammar, Miquel Joseph afirma haver-se’l trobat els primers dies de l’exili de 1939 a Perpinyà. És l’última notícia que en tenim. Després, silenci. Ni el lloc on va ser enterrat, ni una miserable data de la seva mort, no coneixem.

Fa uns mesos vaig començar a intrigar-me per Camillo. A la web d’alcaldes i regidors del Vallès, hi ha un explícit interrogant: CAMILLO I MUSTARÓS, ESTEVE (Granollers, 1882– ?). I a continuació les dates durant les que va ser alcalde: 9-11-1930 a 05-02-1931; 14-04-1931 a 09-10-1934; 27-02-1936 a 06-08-1936.

A la web se’l descriu com “petit fabricant de pastes de sopa”, casat amb Florinda Busquets i Albó, i amb una filla, Carme, nascuda l’any 1923. President de la Unió Liberal (1915) i fundador del Centre Nacionalista de Granollers. S’esmenta les dates en què va ser alcalde, un intent d’agressió que va patir en l’exercici del seu càrrec, i l’exili. I es clou l’apunt biogràfic amb un lacònic: “Sembla que més tard va anar a viure a Andorra”.

Després, vaig intentar buscar més informació a l’arxiu de la ciutat. Van contestar- me que tenia alguns papers. M’hi vaig acostar fa unes setmanes.

El 3 de juny de 1940, l’aleshores alcalde de Granollers, a petició del requeriment fet pel coronel del Tribunal de Responsabilidades Políticas, va fer una relació de personalitats que calia depurar: Esteve Camillo Muscarós. Antoni Pintó Sabaté. Amador Garrell Alsina (“elemento propagandista del marxismo en el periódico La Gralla”), Josep Espinalt Vila, Pere Iglesias Viadé, Francesc Pi Bagués, Eduard Saló Podad, Modest Gual Pous, Jacint Riera Peranton, Manel Fabregat Selaes (“uno de los hombres más temibles de la comarca”), Benet Altadill Ventura, i Amadeu Barbany Pons i Josep Valls Riera.

El 4 de setembre, el jefe de Información de l’Ajuntament de Ganollers, Agustín Corbera, i el delegado local de Información e Investigación de la Fet y de las JONS, Juan Vendeiro, emetien l’informe següent referent a Camillo: “Fue líder de Acció Catalana Republicana de esta ciudad; presidió actos públicos de propaganda electoral, organi- zador de las elecciones del 16 de febrero de 1936, propangadista del Frente Popular, desempeñó la alcaldía duran- te el periodo revolucionario, formando parte y asistiendo a las reuniones que celebrava el nefasto comité antifascista revolucionario de Granollers y su comarca que, durante su funcionamiento se orde- naron y cometieron los más execrables crímenes y profa- naciones, incautacions, etc.”.

El mateix alcalde de Granollers, el 20 de març de 1941, envia també un infor- me al Tribunal, insistint especialment a posar en relleu que Camillo “desempeñaba la alcaldía de esta localidad cuando los hechos del 6 de octubre, proclamando desde el balcón del ayto el ‘Estat Catalá’ (sic), declarando en franca rebeldía contra el estado español, pasados estos hechos fue detenido, cesando en el cargo que desempañaba, reintegrándose en el mismo después de las elecciones”.

També el considera culpable de pertànyer al Comitè Revolucionari, encara que matisa: “si bien es cierto que los elementos de la FAI impusie- ron su criterio” i afegeix “en octubre de 1936 cesó en su mandato el referido comité constituyéndose un ayunta- miento del que no formó par- te, manteniéndose desde este momento en actitud pasiva, no siendo molestado, antes al contrario, era respetado por los que se irrogaron el poder en esta ciudad”.

M’interessa ressaltar, sobretot, el paràgraf següent: “El informado era un ele- mento que después de captarse las simpatías de casi la totalidad de los vecinos de la ciudad debido a su honrada administración local los con- dujo en el aspecto político al más nefasto extremismo izquierdista, sorprendiendo en cierta manera la buena fe de la mayoría”.

En aquestes línies hi ha la clau per entendre Camillo. Un home íntegre, honest, que havia començat en les files de la Lliga però que acabaria abraçant el catalanisme pur i una mica ingenu d’Acció Catalana, el partit de Nicolau d’Olwer, i Rovira i Virgili (abans del seu pas a ERC) i Carrasco i Formiguera (abans del seu pas a Unió Democràtica), i Pompeu Fabra, i Pau Vila i Ferran Soldevila i Ama- deu Hurtado i Bofill i Matas (abans del seu pas a la Lliga) i Just Cabot i Jaume Passarell i Eugeni Xammar. Liberals, catalanistes i republicans, sí; però “extremistas izquierdo- sos”, poc.

En un cas pràcticament únic a tot Catalunya, només a Granollers els catalanistes d’Acció Catalana van guanyar –i per majoria absoluta i per dues vegades–. Ni els lerrouxistes, ni Esquerra Republicana, ni la Lliga.

Això fa el cas de Granollers extraordinari i encara molt més interessant després de constatar com havia costat que el catalanisme hi penetrés. I sens dubte, dóna a la figura d’Esteve Camillo una categoria preeminent. Només amb la seva autoritat pot entendre’s que s’imposés als representants dels partits de Macià, Lerroux i Cambó, i d’altres singularitats més locals.

És clar que res no és mai blanc o negre. Com m’ha explicat l’amic Joan Garriga, van haver-hi també durant la seva alcaldia uns fets una mica tèrbols amb un mestre de Granollers, que acabaria implicant també el doctor Alfred Canal, que seria inhabilitat un temps.

Tanmateix, el cert és que Camillo va ser l’alcalde del 14 d’abril. I el del 6 d’octubre. Com tants altres alcaldes catalans, va ser processat per aquells fets i només amb la victòria del front d’esquerres del 36 va tornar a ocupar el seu càrrec. Però també va ser l’alcalde que va haver d’enfrontar-se a la crisi provocada per la revolta dels militars feixistes espanyols el 18 de juliol.

Aleshores, tot va esclatar. Perduda l’autoritat, amb els forces anarquistes apoderant-se dels fusells, l’Ajuntament de Granollers passa a ser un titella del Comitè Antifeixista, que era qui realment prenia les decisions. Quan el 30 d’octubre del 1936, en una ciutat amb la por al cos i religiosos i lligaires i propietaris morts als marges de les carreteres durant aquells mesos de terror revolucionari, es constitueix –sense eleccions– un nou ajuntament, Camillo desapareix d’escena. De 12 regidors d’Acció Catalana (i 3 radicals i 2 d’ERC), es passa a 6 de la CNT, 4 d’UGT, 5 d’ERC, 2 de la Unió de Rabassaires, 2 del POUM i 2 d’Acció Catalana. Em sembla que les xifres parlen per si soles.

Però Camillo, com tots els homes liberals i catalanistes fidels a la República, assumeix el fracàs de la guerra del desastre nacional i s’exilia. Potser perquè tampoc no tenia una altra sortida, la repressió franquista, des de la legalitat feixista, seria despietada i brutal. Una dictadura que va durar 35 anys i que va esborrar un país del mapa, per la qual ningú no ha estat mai processat.

Per les actes del Tribunal de Responsabilidades Políticas sabem que la seva dona vivia a Granollers el 1941. I gràcies a Rosa Sánchez –de l’arxiu municipal–, que m’ha proporcionat amablement totes aquestes informacions- encara en el padró de 1955 constava viva, compartint domicili amb el seu nét, Joan Àvila Camillo, nascut a Andorra el 14 de gener de 1942. Això és tot, ja no tinc cap dada més.

Vaig trucar a en Jordi Pla- nas per demanar-li que m’ho confirmés. “Sí, no se sap gai- rebé res d’ell des que se’n va anar”, va dir-me. No vaig preguntar-li, en canvi, com era possible, perquè si en algun país aquesta pregunta no té sentit és en el nostre. No sabem què se’n va fer, de l’alcalde republicà de Granollers. És així de trist. Fins i tot en una ciutat que, reitero, ha portat a terme un exercici exemplar de restitució de la memòria, hi ha encara buits tan dolorosos com aquest. El franquisme va fer una feina formidable. No és que no sapiguem qui som, és que no sabem qui hem estat.

Penso que aquest silenci sobre el destí de Camillo hauria d’interpel·lar-nos a tots. A mi, com un granollerí més, m’indigna. Si per alguna cosa hauria de servir la commemoració del vuitantè aniversari de la proclamació de la República és per saber on és enterrat Esteve Camillo. I enviar-hi una corona de flors.

PS. No cal dir que si algun lector té alguna dada que pogués ajudar a omplir aquest buit, si us plau, que la faci pública.