«Tinguem fe, confiança», escrivia Manuel Carrasco i Formiguera, afusellat el 1938

«Si ajuntem l’esforç de tots, sense por a dificultats i amb la generositat de tots els sacrificis, no haurem de trigar a recollir el fruit i veurem sortir per a la nostra Pàtria, per a Catalunya, l’alba resplendent de la seva independència.» Manuel Carrasco i Formiguera.

A les 7 del matí del dia 9 d’abril de 1938 era afusellat per l’exèrcit franquista l’advocat i polític catalanista –d’Unió Democràtica– Manuel Carrasco i Formiguera. Instants abans, davant de l’escamot d’afusellament, havia cridat: “Visca Catalunya Lliure!” i “Jesús, Jesús, Jesús”. Tenia 48 anys.

Tota la seva vida va lluitar per la independència de Catalunya. Però res no hauria pogut tirar endavant sense la seva família, que adorava. Pare de vuit fills, en viatge diplomàtic a Euskadi el 1937 van ser detinguts pels franquistes. Distribuïts en diferents presons, la seva dona Pilar Azemar i els fills van poder sortir-ne al cap d’uns mesos i refugiar-se a París. Durant els tretze mesos que va romandre a la presó de Burgos, en el mateix ou de la serp feixista, Carrasco va enviar-se centenars de cartes amb ells. Una correspondència que mostra el seu rostre més humà, més íntimament lligat a la seva família, afrontant el destí ple de serenitat, amb plena confiança en Déu (naturalment, la censura impedia tractar qualsevol tema polític). Aquestes són les últimes cartes. La darrera, de la seva dona, ja no la va poder llegir. Havia estat assassinat el mateix dia que ella l’hi enviava des de París.

Burgos, 28 de març de 1938

Estimadíssima dolça meva,

Tinguem fe, confiança; tranquil·litat, la possible; i sinceritat i serenitat, sempre.

Després de tretze mesos de patiment, amb l’ajuda constant de Déu, s’arriba a posseir una tècnica perfecta per a lluitar contra el dolor, l’angoixa i fins contra el decaïment i la desesperació. Clar que es passen moments, dies o nits terribles, però mitjançant una espècie de gimnàstica de l’esperit, es centuplica l’elasticitat dels ressorts de reacció. Amb una evocació teva, amb una jaculatòria fervorosa als meus protectors, amb una distracció oportuna del meu bon amic i company Lluís, vences amb una facilitat inversemblant les crisis més greus, i vaig apropant-me a l’ideal d’un perfecte abandonament i a una plenitud de confiança en la Misericòrdia infinita.

Pregàries, unes estones curtes però intenses de meditació sobre el meu final previsible, exercicis de conversa i treballs d’anglès, que faig ara amb en Lluís. I a més, les seves ocurrències, que em vigila atentament per no deixar-me decaure ni un moment. Imagina’t que se li ha ficat al cap que hem d’escriure obres teatrals en col·laboració, i resulta que els dies en què seria més explicable la meva angoixa més gran, ens arriba el toc de silenci combinant escenes per a una comèdia policíaca! Records per a tots i milions de petons i abraçades per als fills i per a tu, del teu Manuel.

París, 1 d’abril de 1938

Estimadíssim Manuel.

Estic molt contenta en llegir el contingut de la teva carta i comprovar que segueixes bé d’ànim i de salut. Sobretot, no et deixis abatre, seria el pitjor que et podria passar, ja que per tota la resta tenim la confiança que tot s’arregli. Naturalment que jo tinc l’obligació d’animar-te i de repetir-te a cada carta el mateix, però t’asseguro que no són només paraules de consol, sinó que n’estic convençuda, i més tard o més d’hora hem de sortir d’aquest apuro.

Les negociacions continuen, en tens motius i t’ho mereixes. No puc passar-te comptes de moltes coses que podrien tranquil·litzar-te, però fes-te’n càrrec, i cuida’t molt. Per mi, el perill més gran que ara tens és perdre la salut. Per la resta, no estàs pas abandonat, però cal esperar.

M’ha fet moltíssima gràcia l’ocupació que us heu buscat. Ara ja no podràs dir-me que no t’agraden i t’avorreixen les pel·lícules policíaques quan tornem al cinema.

Si vols acompanyar-nos, pots resar a la nostra Verge cap a 2/4 de 9 i coincidiràs amb nosaltres a demanar-li les moltes coses que ens són necessàries.

Adéu, em quedo pensat en tu tot el temps, de dia i de nit. Pilar.

Burgos, 4 d’abril de 1938

Estimadíssima Pilina meva,

No cal sinó deixar-ho tot en mans de Déu, i ja serà bo allò que ell disposi, encara que no ens ho sembli. I, a més, ara entrem en el “meu mes”: ahir vaig complir els 48 anys, el dia 12 és el 23è aniversari de la nostra boda, el 23 el Sant Patró de casa i nostre, i el 27 la festivitat de la nostra Patrona, la Moreneta de Montserrat; el 17, Pasqua de Resurrecció. Doncs, si Déu va permetent que anem vivint aquestes dates, ja tinc temes de record i de meditació, i si disposa una altra cosa, serà perquè en aquest mes de tants i tants bons records em correspondrà la felicitat més gran a què egoistament es pot aspirar, la del descans. Ah! Jo t’asseguro que si no fos per tu i pels nostres fills no desitjaria res més; ja saps que sempre he dit que no era aquesta la pitjor solució. Però encara que jo també dubti de si us puc ser més destorb que utilitat, és tan dur pensar en la possibilitat de no poder-nos tornar a veure!

No tinc altra notícia per comunicar-te sinó que la Merche, la d’en Gerardo, va sortir en llibertat. Quina sort!

Se’m fan dentetes amb les gràcies i les trapelleries de la Morritus. Ah! Com me la menjaria! I encara dius que no t’envegi? Què pagaria jo per passar-me nits senceres disfrutant de les seves carícies!

Per la resta, ja tenim acabat el primer acte de la comèdia policíaca, i això que ens barallem a cada moment perquè tenim criteris filosòfics i literaris oposats amb el meu col·laborador; però t’ho explico perquè vegis que encara tinc humor i sobretot ànims per a estimar-te més que mai. El teu, Manuel.

París, 8 d’abril de 1938

Estimadíssim Manuel,

Efectivament, no he escrit aquesta setmana perquè no tenia res concret per a dir-te. No saps com n’és de penós que arribi el dia d’escriure’t i no tingui res interessant per a notificar-te, perquè comprenc com de pendent estàs de les meves cartes i la necessitat que tens de conèixer l’estat de les coses per a la teva tranquil·litat. Més que tu mateix, jo sento aquesta necessitat de consolar-te i alleujar-te.

Vull que creguis en la meva sinceritat quan et dic que tinc absoluta confiança, i que el nostre pitjor enemic és el temps, i contra aquest només queda el remei d’esperar i esperar.

Certament, el mes d’abril és el teu mes, però fixa’t que no és de dates desagradables, sinó més aviat de bons esdeveniments i qui sap si podrem afegir-hi el del teu alliberament.

Perdona que se’m passés per alt els teus 48 anys, no tenia altra cosa al cap i en posar-me a escriure, me’n vaig oblidar! Felicitats! Poques vegades l’havíem passat separats. Sort que l’hem celebrat molt bé quan hem pogut i… que nos quiten lo bailado.

Tots segueixen molt bé i jo estic horroritzada de pensar que vénen 15 dies de festa, els meus nervis no estan per sorolls i quan hi són tots, no et pots imaginar l’enrenou que fan.

Records a en Lluís. Encantades i contentes amb la llibertat de Merche.

Milions d’abraçades,

Pilar.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)