L'advocat, editor i escriptor Quim Torra rememora les quatre jornades del mes d'abril de 1931 en què Catalunya va ser independent

 El Punt Avui publica una crònica en quatre lliuraments entre demà i dimarts vinent

“En Macià és l'únic home que té una política. En Macià és la nostra única esperança. En Macià és sobretot l'home que porta avui la política amb suficient passió per tenir de Catalunya un coneixement exacte. No cal entrar en més explicacions” (Josep Pla, ‘Necessitat del Front Únic', Butlletí de Catalunya, juny de 1924)

“El dia que triomfi la revolució, l'Esquerra Republicana de Catalunya dirà què pensa Catalunya, quan es pregunti a Catalunya què vol... Tot ho podrem fer un cop Catalunya sigui lliure” (Discurs de Francesc Macià de propaganda electoral, l'abril de 1931, citat per Alfons Maseras, a ‘La República Catalana')

QUIM TORRA

Quan, el matí del 17 d'abril, a Getafe, es van posar en marxa els motors del tri­mo­tor, un Fokker FVIII-3m, amb motor Lynx, de la com­pa­nyia Classa, cinc homes hi ana­ven a dins: tres eren fla­mants minis­tres del govern d'Espa­nya, Fer­nando de los Ríos, Mar­cel·lí Domingo i Lluís Nico­lau d'Olwer. Els acom­pa­nya­ven Manuel Car­rasco i For­mi­guera, con­se­ller de Comu­ni­ca­ci­ons del govern de la República Cata­lana i enviat ple­ni­po­ten­ci­ari del pre­si­dent Macià a Madrid el dia 15, i Pere Domingo, biòleg i germà de Mar­cel·lí.

El fuse­latge i les ales d'alu­mini bri­lla­ven al sol, i reflec­tien una llum pla­te­jada com només es pot reflec­tir en un dia de pri­ma­vera radi­ant. Al mig­dia arri­ba­ven al Prat i van ser rebuts pel con­se­ller de Defensa de la República Cata­lana, Joan Casa­no­vas, i altres auto­ri­tats i amics. A la una arri­ba­ven a la plaça Sant Jaume. Van ser rebuts amb aplau­di­ments i van entrar al Palau de la Dipu­tació, recon­ver­tit en seu de la República Cata­lana, on els Mos­sos d'Esqua­dra els van retre honors. El pre­si­dent Macià va córrer a salu­dar-los. Després, Lluís Com­panys, gover­na­dor civil de Bar­ce­lona, s'abraçava al seu amic Mar­cel·lí Domingo, sense poder-se aguan­tar les llàgri­mes d'emoció. Altres con­se­llers del govern català –Ven­tura Gas­sol, Serra i Moret, Rafael Cam­pa­lans, etc.– i el pre­si­dent de l'Audiència –Oriol Anguera de Sojo– s'hi van afe­gir.

Com cada dia des del mig­dia del 14 d'abril, el Res­tau­rant Monu­men­tal Bar, del car­rer Sal­merón, 25 i 27, del barri de Gràcia, va fer arri­bar el dinar: 39 raci­ons d'entre­te­ni­ments i pae­lla valen­ci­ana, 39 de lluç gri­llat amb salsa tàrtara i 30 de pollas­tre del Prat. Per postres, madui­xes amb taronja. Per beure, aigua Impe­rial i vi Cas­tell Remei blanc i negre. I un detall espe­cial, quinze ampo­lles de xam­pany extra Codor­niu. Cafès i licors. I dues cai­xes de cigars Mon­ter­rey. Total, 854 pes­se­tes amb 40 cèntims. A pri­mera hora de la tarda, començava la reunió que va con­ver­tir una República en una Gene­ra­li­tat.

Sovint con­fo­sos amb una mun­ta­nya d'anècdo­tes, la suc­ces­siva cadena d'esde­ve­ni­ments produïts aquells qua­tre dies del mes d'abril de 1931, del 14 al 17, ha ama­gat el fet que només amb una alta dosi d'estratègia política van ser pos­si­bles. I un home s'alça per sobre de tots els altres, l'únic que, enmig del caos, com va remar­car Joan Ala­ve­dra, va aga­far un telèfon i va manar. Ho va fer com un cap d'estat. I, sense que ningú es plan­tegés el con­trari, va ser obeït.

No hi ha més bon argu­ment con­tra els que tit­llen el pre­si­dent Macià d'eixe­le­brat enci­sa­do­ra­ment ingenu que inten­tar des­xi­frar la madeixa de fórmu­les jurídiques empra­des aquells dies; ni con­tra els que li retre­uen un il·lumi­ni­sime can­dorós que veure com, impla­ca­ble­ment, anava cap­tu­rant totes les peces del tau­ler de joc polític; ni con­tra els que el pre­sen­ten com un out­si­der indi­vi­du­a­lista que ado­nar-se de com es va saber envol­tar de les millors capa­ci­tats del moment (Car­rasco i For­mi­guera, Joan Casa­no­vas, Manuel Serra i Moret i Josep Tar­ra­de­llas); ni con­tra els que el subes­ti­men com un foll que no tocava de peus a terra que recor­dar com una esqua­dra de l'exèrcit espa­nyol, la mati­nada del dia 15, pre­sen­tava armes pri­mer al cap de la República Cata­lana i després anava lle­gint el ban per tota la ciu­tat; ni con­tra els que es limi­ten a veure'l com un pri­mari esquerp que res­se­guir les con­ver­ses telefòniques i les nego­ci­a­ci­ons que va man­te­nir amb Alcalá Zamora i Miguel Maura.

Comen­cem, doncs, des de demà i fins dimarts, la Crònica política de la República Cata­lana, qua­tre dies d'abril tenyits d'inde­pendència.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)