Els resultats de les eleccions municipals del 12 d'abril precipiten la fi de la monarquia a Espanya

 Macià proclama la República Catalana, com a estat d'una federació ibèrica

La nit del dia 12, Macià envi­ava el tele­grama següent: “Niceto Alcalá Zamora, pre­si­dente Gobi­erno pro­vi­si­o­nal: Esquerra Repu­bli­cana Cata­lu­nya triunfa con 25 con­ce­ja­les, Lliga 10, radi­ca­les 15; total cua­renta repu­bli­ca­nos, diez monárqui­cos. Esquerra Repu­bli­cana de Cata­lu­nya saluda pre­si­dente Gobi­erno pro­vi­si­o­nal y espera con reso­lución inque­bran­ta­ble triunfo nues­tros ide­a­les. Viva Cataluña libre en una España libre y repu­bli­cana”. Durant el dia 13, s'havien sen­tit crits de “Visca la República i visca la lli­ber­tat” i “A baix la monar­quia”, i Cambó aga­fava el tren cap a Madrid amb 39 graus de febre. Al ves­pre, els prin­ci­pals diri­gents d'Esquerra es reu­nien. Tot era molt confús, fins al punt que al matí, Macià, par­lant amb Pri­eto, havia sug­ge­rit que es nomenés Mar­cel·lí Domingo –segons va afir­mar ell més enda­vant– pre­si­dent del futur govern autònom de Cata­lu­nya. En qual­se­vol cas, les ordres de Macià són clares: res no estava pre­pa­rat, calia ser pru­dent i espe­rar.

L'endemà, però, el resul­tat és com­ple­ta­ment dife­rent: Com­panys pro­clama la República i Macià, la República Cata­lana. No ens entre­tin­drem amb les anècdo­tes, con­ver­ti­des ja en lle­gen­des vives. Com va ser pos­si­ble? Com­panys, can­sat de veure pas­sar el temps, temia que s'esvaís l'eufòria popu­lar i va fer volar els ponts. Macià, que des­co­nei­xia els propòsits del seu com­pany de par­tit, es va veure obli­gat a actuar. Són quarts de qua­tre. Men­tre que a Espa­nya con­ti­nua vigent la monar­quia, a Cata­lu­nya Com­panys n'havia can­viat el règim polític i Macià, l'estat. No només era un acte de traïció, sinó de sedició. A Madrid la notícia cau com una bomba.

La situ­ació és d'una difi­cul­tat extrema. Tot i els con­tac­tes que durant els mesos pre­vis hi ha hagut amb mili­tars d'ide­o­lo­gia repu­bli­cana, el gene­ral Des­pu­jol, que havia estat gover­na­dor mili­tar de Girona i Bar­ce­lona durant la dic­ta­dura, és al cap­da­vant de la capi­ta­nia. Hi ha cinc des­truc­tors de l'armada espa­nyola al port de Bar­ce­lona i alguns rumors, dis­pa­rats en aquell moment, fan referència a movi­ments en les caser­nes de la ciu­tat. De Madrid no es pot espe­rar res, excepte, pot­ser, la decla­ració de l'estat de guerra. Les for­ces sin­di­ca­lis­tes, expec­tants, anhe­len la con­fir­mació de la revo­lució. La Lliga, calla, tot i que aviat Cambó encar­re­garà plaça per a un altre tren, el que surt a la nit de Madrid a París. I no tots els repu­bli­cans estan deci­dits a donar un suport unànime a Macià: els radi­cals ler­rou­xis­tes, que sen­ten el tri­omf repu­blicà com a propi, però que s'indig­nen de la deriva naci­o­na­lista que pren el rumb dels esde­ve­ni­ments, deci­dei­xen actuar pel seu compte i posen els ulls en el govern civil.

És ales­ho­res que apa­reix l'esta­dista. Envol­tat dels homes més fidels, Gas­sol, Casa­no­vas, Car­rasco i For­mi­guera i Aguadé, Macià comença a manar. Inter­na­ment, s'orga­nitza una eficaç secre­ta­ria política en mans d'aquell jove de La Falç que havia admi­rat tot­hom en la coor­di­nació de la cam­pa­nya elec­to­ral d'ERC, Josep Tar­ra­de­llas, que aquells dies s'encar­re­garà de fer rut­llar l'apa­rell logístic. Exter­na­ment, comença la bata­lla de la comu­ni­cació. En pocs minuts, es pren la direcció de Telègrafs –Escrig–, Telèfons –Mira­lles Pi– i Cor­reus –Artemi Aguadé–. En paral·lel, s'ate­nen els peri­o­dis­tes, s'envien emis­sa­ris a tots els pobles de Cata­lu­nya i es redacta la pro­clama ofi­cial de la República Cata­lana.

Macià ha jugat amb les parau­les en les seves dues pro­cla­ma­ci­ons –a l'Ajun­ta­ment i a la Dipu­tació–, però ara cal ser més precís. Pro­ba­ble­ment és Car­rasco el que li dóna la redacció defi­ni­tiva. Hi és tot: el llen­guatge dels cons­pi­ra­dors i el del pacte de Sant Sebastià, el patri­o­tisme i la justícia social, la dig­ni­tat i la revolta. I una estranyíssima fórmula jurídica inèdita en la història d'Espa­nya: la “República Cata­lana com a estat inte­grant de la fede­ració ibèrica.” La piru­eta legal és magnífica: tot és pos­si­ble. No només això, la pro­cla­mació deixa clara la pro­vi­si­o­na­li­tat del moment: “Espe­rant que el poble espa­nyol i el català expres­sa­ran quina és en aquests moments llur volun­tat.” La par­tida, doncs, que­dava oberta.

Les pre­o­cu­pa­ci­ons de Macià la resta de la tarda, resolta la qüestió menor que Aguadé es faci càrrec de l'alcal­dia de Bar­ce­lona i no Com­panys (que per uns moments és pro­po­sat com a minis­tre de la República en subs­ti­tució de Nico­lau d'Olwer, der­ro­tat en les elec­ci­ons), se cen­tren en tres focus: l'Audiència, la capi­ta­nia gene­ral i el govern civil. En el pri­mer cas, es nomena Oriol Anguera de Sojo, jurista de pres­tigi i ales­ho­res mili­tant de la causa cata­la­nista, que va pren­dre pos­sessió l'endemà. Però el gene­ral Des­pu­jol, a la capi­ta­nia, es manté intrac­ta­ble: espera ordres dels seus supe­ri­ors. Macià, que té posa­des en el gene­ral López Ochoa, repu­blicà, que coneix de l'exili, totes les espe­ran­ces, mani­o­bra al seu favor. Quant al govern civil, la situ­ació gai­rebé és pit­jor, està fora de con­trol. Emi­li­ano Igle­sias, després d'unes hores d'intri­gues sub­terrànies, acon­se­gueix fer-se'n càrrec. És un tri­omf vital per als radi­cals ler­rou­xis­tes, que s'havien vist apar­tats dels llocs de coman­da­ment en aque­lles pri­me­res hores repu­bli­ca­nes.

Final­ment, Madrid cedeix i López Ochoa, en un decret sig­nat pel pre­si­dent de la República Cata­lana a un quart d'onze de la nit, és nome­nat capità gene­ral de Cata­lu­nya, havent jurat estar a les ordres del pre­si­dent català. El cert és que Macià va pre­fe­rir en tot moment dis­po­sar dels mili­tars de l'exèrcit, els seus antics cama­ra­des. Ordre i símbols. Prop de la mit­ja­nit la situ­ació del govern civil es des­en­ca­lla. Com­panys, amb una ordre sig­nada per López Ochoa mateix, fora­gita Emi­li­ano Igle­sias.

A la mati­nada, dues bate­ries de cin­quanta homes del des­ta­ca­ment del quart regi­ment d'arti­lle­ria de la capi­ta­nia gene­ral de Cata­lu­nya, arri­ba­ven a la plaça Sant Jaume, pro­cla­mant la República “con los mis­mos hono­res con que se pro­cla­maba en el ante­rior régimen el estado de guerra”. Com­plien ordres del nou capità gene­ral, amb el “VºBº El pre­si­dente del Estado. Fran­cisco Maciá”.

A Palau, començava una nit llarga.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)