El nou règim fa un govern de concentració republicana

 Lluís Companys reconverteix la vaga convocada pels sindicats per a aquell dia en una festa cívica i ciutadana

La República Catalana és una realitat i continua el seu camí al marge de cap interferència d'Espanya

En una astuta jugada, Com­panys con­ver­teix la jor­nada de vaga con­vo­cada per al dia 15 pels sin­di­cats en una festa cívica i ciu­ta­dana. Hores de cele­bra­ci­ons i con­certs a tot Cata­lu­nya, però hores inten­ses de tre­ball a Palau.

Macià es des­perta a les deu i esmorza el que queda dels 100 crois­sants i bri­oi­xos, 25 ensaïmades, 75 cafès amb llet i 50 tas­ses de xoco­lata a la fran­cesa que han arri­bat pun­tu­als a pri­mera hora del matí. Tar­ra­de­llas té la màquina per­fec­ta­ment grei­xada: les visi­tes es van enca­de­nant amb cir­cu­lars i decrets que signa el pre­si­dent de la República Cata­lana. No hi ha temps per per­dre. Macià con­trola capi­ta­nia, el govern civil, l'Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona, Cor­reus, Telègrafs i Telèfons. La premsa cata­la­nista ha salu­dat amb entu­si­asme el canvi, i la de dre­tes no té més remei que reconèixer que les coses s'han fet amb auto­ri­tat i res­pon­sa­bi­li­tat. Els radi­cals callen i espe­ren. Els sin­di­ca­lis­tes espe­ren i callen. L'Església cata­lana, a través del car­de­nal Vidal i Bar­ra­quer, expressa també el seu res­pecte pel nou règim. Anguera de Sojo pren pos­sessió de l'audiència a les 11 del matí, com estava pre­vist. Tot i que és fes­tiu, els mer­cats finan­cers estan en calma i no donen símpto­mes de cap des­feta. La República Cata­lana és una rea­li­tat inqüesti­o­nada i con­ti­nua el seu camí al marge de cap inter­ferència que vin­gui des d'Espa­nya. Els pròxims pas­sos de Macià ani­ran per dues vies: pri­mer, nome­nar govern; segon, fer pene­trar la República fins a l'últim racó del país.

Amb l'ajut de Serra i Moret, per­sona d'abso­luta con­fiança del pre­si­dent, es va tan­cant la llista de noms. D'entrada, Macià només rebutja els homes de la Lliga; en canvi, s'obre a radi­cals, sin­di­ca­lis­tes i libe­rals per cons­ti­tuir un govern de “con­cen­tració repu­bli­cana” (els anar­quis­tes, son­de­jats a través de Pestaña, s'auto­ex­clo­uen). D'Acció Cata­lana, tria, natu­ral­ment, Car­rasco, que posa al cap­da­vant de la car­tera de Comu­ni­ca­ci­ons; i en repre­sen­tació dels radi­cals, Casi­mir Giralt, al qual encar­rega Finan­ces. Dos homes de la Unió Soci­a­lista de Cata­lu­nya, par­tit amb el qual ERC s'havia coa­li­gat en les elec­ci­ons del 12 d'abril, el mateix Serra i Moret i Rafael Cam­pa­lans, es fan càrrec, res­pec­ti­va­ment, d'Eco­no­mia i Tre­ball i d'Ins­trucció Pública. I, a pesar que hi ha qui creu que Macià no tenia ini­ci­al­ment cap intenció de fer-ho, nomena el seu amic Ven­tura Gas­sol per a Política Inte­rior. Tan­ma­teix, els dos con­se­llers de més rellevància política són: Villar Ros­sell, de la UGT, que ocupa la car­tera d'Obres Públi­ques, i Joan Casa­no­vas, d'ERC, la de Defensa. El pri­mer, perquè sig­ni­fica incor­po­rar un líder sin­di­cal al govern, cosa que impli­cava una picada d'ullet evi­dent a l'elec­to­rat obre­rista; el segon, perquè s'encar­re­gava d'una con­se­lle­ria el nom de la qual des­pre­nia unes res­sonàncies inequívoques. La pri­mera reunió, que va durar unes dues hores, va rati­fi­car totes les acci­ons empre­ses fins ales­ho­res.

És el moment de començar a legis­lar. I res no podia ser més urgent que la cul­tura i la llen­gua. Amb la capçalera de “República Cata­lana. Pre­sidència”, s'aprova un decret que esta­bleix que “la llen­gua cata­lana és l'ofi­cial en tots els ter­ri­to­ris de la República Cata­lana. La llen­gua espa­nyola serà coo­fi­cial amb la cata­lana en totes les rela­ci­ons amb el poder fede­ral i en totes les esfe­res admi­nis­tra­ti­ves i de govern que depen­guin d'aquest. La llen­gua espa­nyola serà ense­nyada a les esco­les en la forma i les con­di­ci­ons que es deter­mi­na­ran opor­tu­na­ment.” I s'incloïa la dis­po­sició tran­sitòria següent: “La llen­gua espa­nyola serà admesa en els ser­veis admi­nis­tra­tius i de justícia, en totes aque­lles oca­si­ons i cir­cumstàncies en què l'espa­nyol sigui neces­sari per no entor­pir els tràmits o pro­ce­di­ments men­tre té lloc el règim de traspàs de l'espa­nyol al català.”

Una altra de les acci­ons que emprèn el govern és l'impuls de l'acti­vi­tat uni­ver­sitària, nome­nant comis­sa­ris “amb plens poders per regir-la i pre­pa­rar la seva orga­nit­zació segons l'espe­rit de l'Esta­tut Uni­ver­si­tari Català” Josep Xirau Palau, pro­fes­sor de dret; August Pi i Sunyer, pro­fes­sor de medi­cina; Jaume Serra Húnter, pro­fes­sor de filo­so­fia; Enric Soler i Bat­lle, pro­fes­sor de farmàcia; Edu­ard Font­seré Riba, pro­fes­sor de ciències, i Ramon Casa­mada Mauri, pro­fes­sor de farmàcia.

D'altra banda, tot i que en la majo­ria dels ajun­ta­ments cata­lans també s'havia anat pro­cla­mant la República, i s'havien subs­tituït els gover­na­dors civils en les capi­tals de província, la Pre­sidència de la República Cata­lana emet unes ins­truc­ci­ons perquè “els regi­dors repu­bli­cans cata­la­nis­tes ele­gits per sufragi” es facin càrrec de “ l'Ajun­ta­ment i pro­cla­min la República Cata­lana”. Macià i el seu govern en seguei­xen molt de prop el com­pli­ment, cons­ci­ents que la seva for­ta­lesa depèn no tan sols de l'èxit a Bar­ce­lona, sinó de la impreg­nació de l'espe­rit revo­lu­ci­o­nari i repu­blicà en tot el país.

El dia 15 havia començat a les 8 del matí a capi­ta­nia, on el nou capità gene­ral havia reu­nit els seus caps de plaça; els havia comu­ni­cat la salu­tació del nou govern de la República i els havia infor­mat que es con­si­de­ra­ria un delicte de traïció tot acte per­tor­ba­dor con­tra la República nai­xent. Durant tot aquell dia de festa, les mul­ti­tuds ana­ven de la plaça Sant Jaume a la Ram­bla i de la Ram­bla al monu­ment a Rafael Casa­nova, i al mig­dia es dei­xa­ven anar uns coloms mis­sat­gers amb un lla­cet de la ban­dera cata­lana a la pota dreta i un altre de la repu­bli­cana a l'esquerra. A la tarda, els Cors d'en Clavé van ofe­rir un con­cert. Tota la ciu­tat res­plen­dia de llum i d'ale­gria, i a última hora es va obrir el metro de Cata­lu­nya fins a Sants, per poder anar a veure les fonts màgiques. A les onze de la nit, a la plaça de Sant Jaume, el cen­tre tel·lúric d'aquells dies, Font­ber­nat donava un con­cert, amb els seus Cent Homes. El públic, enfer­vo­rit, dema­nava que sortís Gas­sol, però va aparèixer Ara­gay, que els com­minà al silenci –“Aquí a dins estem tre­ba­llant”– i va dir que valia més que tot­hom es deixés de xaran­gues i es posés a tre­ba­llar perquè la cosa no perillés, ja que l'ene­mic tre­ba­llava sota mà. Tenia tota la raó del món.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)