A Madrid els republicans recelen de la República Catalana

 El president Macià envia Manuel Carrasco i Formiguera a la capital espanyola com a negociador

Periodistes estrangers envien cròniques sobre el naixement al sud d'Europa d'un nou Estat

L'endemà, 16 d'abril, les fàbri­ques van obrir amb pun­tu­a­li­tat. Car­les Sol­de­vila, al seu Full de Die­tari, pro­clama: “Tot­hom ha lloat sense reser­ves el coratge i l'abne­gació de Fran­cesc Macià. Mot bé. Però jo, amb tots els res­pec­tes que m'ins­pira el segon Pre­si­dent de la República Cata­lana –el pri­mer fou Pau Cla­ris– vull decla­rar que és un gran polític.” Tar­ra­de­llas, infa­ti­ga­ble, orga­nit­zava una ofi­cina de premsa a Palau, al front de la qual es va nome­nar Domènec de Bell­munt. El pre­si­dent Macià no parava de rebre visi­tes i Com­panys al mig­dia va enviar el tele­grama següent al minis­tre de Gover­nació a Madrid: “Se tra­baja nor­mal­mente y sin excepción en Bar­ce­lona y pro­vin­cia. Como suponía y luego tuve amis­to­sas con­fi­den­cias ha habido de madru­gada algún ais­lado intento de huelga, pero han com­pa­re­cido allí per­so­nas afec­tas que han aren­gado a los obre­ros reac­ci­o­nando estos con­tra los per­tur­ba­do­res. Nor­ma­li­zada en abso­luto la vida social rei­tero a V.E. mi deseo de que hoy mismo y cuanto antes se digne acep­tar mi dimisión, que la eleve de modo irre­vo­ca­ble y de la que voy a dar cuenta al Sr. Maciá, mostrándome agra­de­cido a la con­fi­anza y dis­tinción del Gobi­erno, al que renu­evo mi adhesión y agra­de­ci­mi­ento.”

Apa­rent­ment, doncs, tot con­ti­nu­ava igual, Com­panys no va dimi­tir fins al cap d'algu­nes set­ma­nes. Però l'epi­cen­tre de la revo­lució s'havia tras­lla­dat 500 km al sud.

La situ­ació havia esde­vin­gut insos­te­ni­ble. Les suc­ces­si­ves pro­cla­ma­ci­ons de la República Cata­lana que havia fet Macià havien dei­xat pen­dent la solució final. Des del pri­mer moment, ha actuat com un cap d'estat, pro­cu­rant, però, man­te­nir les for­mes i la litúrgia dels símbols. Com aliè al debat dels “noms”, Macià sem­pre avança enda­vant. Decreta que s'armin Josep Maria Batista i Roca, i el seu germà, i Josep Maria Ruiz Hebrad i 13 joves més, però no deixa de fer-se fotos amb els capi­tans i tinents que el visi­ten, i apa­reix sovint en públic amb el gene­ral López Ochoa; envia tele­gra­mes al cap de govern de Bèlgica, però en totes les mani­fes­ta­ci­ons públi­ques sem­pre diu que ell i Alcalá Zamora actuen en plena sin­to­nia; tran­quil·litza els minis­tres de Madrid, però nomena con­se­llers, des­ti­tu­eix pre­si­dents d'Audiència i s'entre­vista amb peri­o­dis­tes estran­gers que comen­cen a enviar cròniques als dia­ris dels seus països sobre el nai­xe­ment d'un Estat al sud d'Europa.

De fet, Macià posa bru­tal­ment Cata­lu­nya amb vista a resol­dre el seu destí, com va dir Ala­ve­dra. Tota aque­lla tensió s'encar­rila única­ment per obte­nir el millor resul­tat pos­si­ble. La dis­cussió, per Macià, no és teòrica, és d'un prag­ma­tisme abso­lut. Depassa el cata­la­nisme retòric de tertúlia de saló per l'exer­cici pràctic del poder. Fets, no parau­les. Macià deci­deix que no hi ha límits, que serà el poble de Cata­lu­nya qui els posarà. A l'exili de París, a final del 23, va afir­mar: “Volem una República cata­lana inde­pen­dent per tal com tenim plena consciència de la per­so­na­li­tat de Cata­lu­nya; perquè aquesta és la nos­tra volun­tat, que ningú ni res no tor­cerà, car Cata­lu­nya es capaç de gover­nar-se ella mateixa i de viure per si mateixa. Fem aquesta crida amb una espe­rança abso­luta i amb una fe cega en Cata­lu­nya. Tenim fe en el poble català. Nosal­tres, cata­lans, no som pas dife­rents dels altres homes. No som pas una raça infe­rior. El dia que deci­di­rem l'alçament, l'entu­si­asme ho abran­darà tot.” Havien estat vuit anys inten­tant que una espurna encegués una nació. A París, a Mos­cou, a Bue­nos Aires, a l'Havana, a Brus­sel·les. En aquesta guerra, Macià va per­dre totes les bata­lles, la més cla­mo­rosa, la de Prats de Molló. Tant se val, de cada der­rota, en sor­tia més reforçat. D'alguna manera, en aque­lla epo­peia, com diria Hum­bert Tor­res “huma­nit­za­ria el cata­la­nisme”, el posava a l'altura del poble, el feia pro­fun­da­ment vis­cut, l'arren­cava dels Ate­neus i dels Ins­ti­tuts, l'impreg­nava de vida.

Però la situ­ació a par­tir d'ales­ho­res és molt deli­cada. Des del pri­mer moment, Madrid recela de la República Cata­lana i alguns, com Maura i Ler­roux, s'hi han opo­sat rotun­da­ment. La pressió creix per moments. La premsa madri­le­nya esdevé uni­di­rec­ci­o­nal i envia un mis­satge d'intran­quil·litat que fa un efecte pro­fund a Cata­lu­nya: està en joc el futur de la República. Des de les pròpies files del cata­la­nisme se sug­ge­reix una solució pac­tada. La feliç inde­fi­nició de Macià, que tants bons resul­tats havia donat en per­me­tre que tot­hom volgués enten­dre el que volia escol­tar, s'havia d'aca­bar.

Macià ales­ho­res busca entre els seus col·labo­ra­dors el que pugui anar a nego­ciar amb Madrid. Només en troba un, que és advo­cat, “sepa­ra­tista” com ell, que ha patit la presó i que, a més, coneix molt bé els orígens de la República perquè va ser pre­sent a l'hora zero del seu nai­xe­ment, en la sig­na­tura del pacte de Sant Sebastià. L'home és Car­rasco i For­mi­guera.

Tot just nome­nat con­se­ller, Macià l'envia a Madrid, envol­tat d'una total dis­creció. Després de viat­jar tota la nit en tren, hi arriba el 16 al matí. Durant tot el dia s'entre­vista amb els nous minis­tres d'Espa­nya, i amb el seu pre­si­dent. La seva repre­sen­tació es veu reforçada per un tele­fo­nema que Macià envia a Alcalá-Zamora: “Excmo. Sr. Pre­si­dente Repu­blica Española: Acu­erdo con­sejo mani­fi­esta con­fi­anza minis­tros Domingo y Nico­lau repre­sen­tan­tes genui­nos Estado catalán y rati­fica así mismo con­fi­anza dele­gado Car­rasco para ulti­mar nego­ci­a­ci­o­nes con gobi­erno fede­ral. Pre­si­dente Macià. 16.4.1931.”

Nico­lau d'Olwer, que havia sol·lici­tat ser rati­fi­cat pel mateix Macià com a con­dició sine qua non per accep­tar el càrrec de minis­tre d'Eco­no­mia, cons­ci­ent de la debi­li­tat de la seva posició després de l'ensul­si­ada elec­to­ral del seu par­tit, Acció Cata­lana, va ulti­mar amb Car­rasco una pri­mera apro­xi­mació de l'acord? Es des­co­neix, però el con­sell de minis­tres del ves­pre del dia 16 va trac­tar de manera quasi mono­temàtica sobre Cata­lu­nya. Les decla­ra­ci­ons que fa Car­rasco i els minis­tres madri­lenys aquell dia ja insi­nuen clara­ment l'acord. Està a punt de començar l'últim dia de la República Cata­lana.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)