Setanta-vuit hores després de la proclamació, s'amortitzava el que ‘The Times' definia com “a republic in Catalonia”

 Dura negociació per a la transformació en la Generalitat

“La llibertat és la dignitat, és vestir el nostre cos d'un esperit, i és donar una ànima a Catalunya. [...] És contribuir, per modestament que sigui, amb la nostra personalitat, a la pau del món i la perfecció de la humanitat. Totes les tradicions del nostre poble ens han llegat un testament que hem de complir. Rebutjar-lo seria la submissió i el vilipendi. Acceptar-lo serà la llibertat. Catalunya complirà els seus deures, costi el que costi”(Francesc Macià)

Car­rasco i For­mi­guera tor­na­ria a Bar­ce­lona amb els minis­tres que havien d'aca­bar de tan­car l'acord (Fer­nando de los Ríos i els cata­lans Mar­cel·lí Domingo i Lluís Nico­lau d'Olwer). Després del vol en el tri­mo­tor, i del dinar a Palau, va començar la reunió. Segons abans, Macià decla­rava als peri­o­dis­tes: “Dis­po­sat a sacri­fi­car fins on sigui pos­si­ble els meus ide­als, ja que el que aquí hem fet ha estat pro­vi­si­o­nal i a reserva del que al seu moment digui el poble de Cata­lu­nya, la volun­tat del qual aca­taré, com sem­pre.” Unes parau­les sobre les quals hau­rem de tor­nar.

La lle­genda ha par­lat d'àrdues nego­ci­a­ci­ons, cen­tra­des només en la trans­for­mació jurídica de la República Cata­lana en la Gene­ra­li­tat. Al meu parer, això ja estava embas­tat o, en qual­se­vol cas, sem­blava ine­vi­ta­ble. No si s'intenta recons­truir la tarda del dia 17 a la llum dels pocs escrits que ens han arri­bat, de Serra i Moret i Domingo, sobre­tot, però també d'algu­nes decla­ra­ci­ons de Nico­lau d'Olwer, Car­rasco hau­ria cen­trat les nego­ci­a­ci­ons en: 1. Rati­fi­cació de tots els acords pre­sos durant aquells dies; 2. Rati­fi­cació dels càrrecs nome­nats; 3. Fun­ci­o­na­ment d'un règim autònom català fins a l'apro­vació de l'Esta­tut que pre­sen­ta­ria Cata­lu­nya a les Corts, que d'entrada assu­mira les com­petències de les dipu­ta­ci­ons; 4. Con­si­de­ració del pre­si­dent Macià com a màxim repre­sen­tant de l'Estat a Cata­lu­nya, amb tots els honors; 5. Ofi­ci­a­li­tat de la llen­gua cata­lana.

Ben aviat es for­ma­rien dos bàndols: De los Ríos i Domingo per un cos­tat, i Cam­pa­lans, Serra i Moret i Casa­no­vas, de l'altre. Pro­ba­ble­ment, Nico­lau d'Olwer no entra­ria a fons en la dis­cussió i el pre­si­dent Macià roman­dria absent. La resta d'assis­tents, en l'estadi ini­cial de la dis­cussió, no se sig­ni­fi­ca­rien gaire.

En un deter­mi­nat moment, Fer­nando de los Ríos, recol­zat en un divan, per­su­a­siu, suau, recor­da­ria els acords del pacte de Sant Sebastià i la neces­si­tat del con­sens per evi­tar tor­pe­di­nar la República de tots, insis­tint en la deno­mi­nació de “Gene­ra­li­tat” (idea que bé podria haver-li comen­tat mesos abans Rovira i Vir­gili, quan el va visi­tar a la presó, o el mateix Car­rasco, com va afir­mar en el judici de Bur­gos que el va con­dem­nar a mort, o pot­ser va ser Lluís Nico­lau d'Olwer, l'únic dels pre­sents estudiós de la història cata­lana).

Les nego­ci­a­ci­ons avançarien amb mol­tes difi­cul­tats. El sec­tor cata­la­nista no vol­dria renun­ciar a l'estat català. Car­rasco men­tal­ment retor­na­ria al 17 d'agost de 1930, a Sant Sebastià, quan després que ell, Aguadé i Malloll hagues­sin par­lat, també sem­blava que estava a punt el tren­ca­ment entre els repu­bli­cans espa­nyols i els cata­lans. Però la sen­sació que hi havia massa en joc, que per pri­mer cop en segles hi havia la pos­si­bi­li­tat d'arti­cu­lar una vida con­junta res­pec­tu­osa i plu­ral entre les naci­ons d'Ibèria, les amis­tats comu­nes for­ja­des en la lluita con­tra la dic­ta­dura de tants anys, el record de l'exili i de presó, etc. van anar fabri­cant l'acord. Ales­ho­res sor­gi­ria una altra difi­cul­tat, i el fet que expli­ca­ria que hi hagi hagut qui con­si­derés Anguera de Sojo un dels més furi­bunds defen­sors de la República Cata­lana. Pot­ser sen­zi­lla­ment va ser que a l'hora d'anar con­cre­tant cada punt, Anguera deu­ria exi­gir les màximes garan­ties jurídiques.

Tant se val, la història no dirà mai què va pas­sar. L'únic cert és que 78 hores després de la pro­cla­mació de la República Cata­lana de Macià ja s'havia amor­tit­zat aquell titu­lar amb què The Times salu­dava els seus lec­tors: “A repu­blic in Cata­lo­nia.” Però també és igual­ment cert que s'asso­lia un pacte bila­te­ral d'igual a igual, que lli­gava la sort de la República a l'auto­no­mia cata­lana. I a la inversa.

No són les parau­les del pre­si­dent amb les quals asse­gu­rava que havia fet el sacri­fici més impor­tant de la seva vida la imatge que hau­ria de que­dar, sinó aque­lla taca de tinta a la seva camisa –ell, sem­pre tan ele­gant– que la seva filla Maria mai no va obli­dar quan el seu pare li va fer un petó a la sor­tida de la reunió.

Va trair, Macià? “La lli­ber­tat de Cata­lu­nya ha d'ésser obra d'un pro­fund cap­gi­ra­ment que eli­mini els ele­ments que li són hos­tils: monar­quia, ins­ti­tu­ci­ons i orga­nis­mes con­ser­va­dors i reac­ci­o­na­ris. I només serem lle­ials a l'espe­rit i a la tàctica alli­be­ra­dora actu­ant amb feréstega intran­sigència en defensa de les lli­ber­tats inte­grals de Cata­lu­nya...”, pro­cla­mava el seu par­tit, Estat Català, el febrer de 1931, després de tants anys de lluita sorda i cons­tant. Al cap només de menys d'un mes i mig pro­cla­mava la República Cata­lana. Tenia 72 anys.

Sem­pre un pla, sem­pre un objec­tiu, sem­pre un ene­mic. Aquesta és l'única manera per seguir-lo i no per­dre'ns en el camí. Política en majúscu­les. L'estratègia és l'alli­be­ra­ment de la pàtria, la tàctica con­sis­tirà a uti­lit­zar tots els mit­jans a l'abast, l'ene­mic, Espa­nya. Quin altre cata­la­nista ha tin­gut un full de ruta més clar?

Men­tre els altres som­ni­a­ven en l'encaix impos­si­ble amb Espa­nya, Macià acon­se­guia tocar la inde­pendència amb la punta dels dits i la posava a l'abast del poble català. Aque­lla ten­sion vers le but (‘tensió vers el blanc') amb què Car­ner-Ribalta el va defi­nir. No va dei­xar mai d'“avançar cap al blanc, cap a la inde­pendència” cons­ci­ent que era l'única carta que el nos­tre país tenia per sor­tir del labe­rint, però no la vam saber jugar. No va dei­xar mai d'afir­mar un cop i un altre que tenia fe en el poble de Cata­lu­nya, però el poble de Cata­lu­nya no va saber tenir fe en si mateix. En parau­les de Ros­sell i Vilar: “En la natu­ra­lesa, com en la política, res es fa de franc; tot s'ha de gua­nyar. No vàrem poder gua­nyar-nos la República Cata­lana i ens haguérem de con­for­mar amb el govern de la Gene­ra­li­tat.” Macià, sim­ple­ment, va aca­tar el mana­ment del poble. Per això la crònica de la República Cata­lana és la crònica bellíssima d'un fracàs. Del nos­tre fracàs.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)