El dia 31 de gener de 1939, un bibliobús i un auto­car, encapçalats per un cotxe ofi­cial, sor­tien de can Per­xers, a Agu­llana, cap a la Jon­quera. La majo­ria dels que hi viat­ja­ven feia molts dies que esta­ven reclo­sos al mas i l'impacte bru­tal del que van veure no van poder obli­dar-ho mai: milers de per­so­nes escam­pa­des i xopes, piles enor­mes de par­racs i roba estesa i mata­las­sos i coi­xins i res­tes de tota mena, colum­nes per tot arreu de fums dels petits cam­pa­ments de refu­gi­ats, vehi­cles aban­do­nats al llarg de la car­re­tera. Tot des­tros­sat i aban­do­nat. És l'obsessió de fugir, aban­do­nar-ho tot, fugir i fugir, dei­xar male­tes i paquets i baguls, i fugir i fugir.

“Ho hem per­dut tot menys nosal­tres matei­xos”, escriu­ria un dia Anna Murià. A tots els escrip­tors i intel·lec­tu­als que viat­ja­ven en aquells bibliobús i aquell auto­car, els espe­rava l'exili. Fabra, Rodo­reda, Rovira i Vir­gili, Murià, Pau Vila, Francès, Mase­ras, i les dones i les famílies de Ben­gue­rel, Oli­ver, Tra­bal, eren alguns dels noms dels que ana­ven en aque­lla expe­dició.

Ens queda la memòria. A tots els pobles vençuts els queda la memòria, només. El bibliobús que va mar­xar de Bar­ce­lona el dia 23 de gener de 1939 i que entrava a França vuit dies després és molt més que una car­ros­se­ria des­ar­bo­rada que s'arros­se­gava com podia per les car­re­te­res embus­sa­des, ple­nes de gent que fugia de la por i la barbàrie, enmig dels bom­bar­de­jos, en aquell últim hivern de la guerra; és un símbol. Amb tot el drama de fons de l'enfon­sa­ment d'un somni i del final de qual­se­vol espe­rança, l'aven­tura del bibliobús i dels intel·lec­tu­als cata­lans que hi van viat­jar s'alça com un exem­ple de dig­ni­tat d'un país i fide­li­tat a una cul­tura i a un poble ensor­rats.

He tin­gut l'opor­tu­ni­tat de visi­tar can Per­xers i la seva pro­pietària ha tin­gut la gen­ti­lesa d'obrir-nos el mas. Hem vist la cuina on, sovint, Com­panys bai­xava a escal­far-se; la ter­rassa on Pi i Sunyer i Rovira i Vir­gili, davant la plana de l'Empordà, par­la­ven del des­as­tre de la guerra; les habi­ta­ci­ons, on tres-cen­tes per­so­nes pas­sa­ven la nit, enmig d'un baf de qua­dra de tanta gent amun­te­gada; les res­tes del paller que Líster va fer volar pels aires, èxit par­cial de la seva intenció d'arra­sar el mas sen­cer. Maria Perxés, la seva actual pro­pietària, sense cap ajut, ha anat recons­truint la casa, les pedres, el rellotge de sol i una memòria.

Allà es va trun­car el somni de fer de Cata­lu­nya un gran país modern, amb una cul­tura pròpia. Ho va dir Domènec Guansé: can Per­xers és la dar­rera nit cata­lana. Mai no serem capaços d'enten­dre el nos­tre actual país si no ens ado­nem de l'esfon­dra­ment colos­sal que va sig­ni­fi­car el fran­quisme. Només amb la inde­pendència posa­rem fi al fei­xisme que encara res­pi­rem.

Xavier Ben­gue­rel, a les seves memòries, va recons­truir els dar­rers ins­tants de la sor­tida dels intel·lec­tu­als. Cal que ens situem en el dar­rer dia del mes de gener de 1939, quan la llum bla­vosa de l'alba ha des­per­tat Rovira i Vir­gili. Al cap de poques hores, gai­rebé tots són ja a dalt de l'auto­car. Ben­gue­rel és al cos­tat de Pom­peu Fabra. Ha estat obser­vant com Fabra con­for­tava afec­tu­o­sa­ment cada un dels que puja­ven. Fins i tot veu com s'esforça a som­riure'ls. Per tots té una paraula ama­ble. Però tot d'una sem­bla com obli­dar-se d'on és, se li endu­rei­xen els trets de la cara i es queda mirant fixa­ment a l'infi­nit. El seu aire és dis­tant mal­grat els ges­tos sobris i senyorívols. En tot moment, exqui­si­da­ment edu­cat: “A reveure!, A reveure!!”, diu Fabra a Ben­gue­rel amb ente­resa. Ell, amb els ulls negats, fa l'esforç de pre­gar-li: “No des­cui­deu, si us plau, la meva dona!” I Fabra, encai­xant, res­pon: “No tin­gueu por, m'han fet pare de totes.” Fa una última llam­bre­gada al mas i a tots els que s'aple­guen al vol­tant d'aque­lles des­fer­res de vehi­cles atro­ti­nats i des­pin­tats. Lle­geix les lle­tres mig bor­ro­ses del bibliobús: “Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya. Depar­ta­ment de Cul­tura. Ins­ti­tució de les Lle­tres Cata­la­nes. Ser­vei de Cul­tura al Front.” S'agafa a la barana, i abans de pujar, xiu­xi­ueja a Ben­gue­rel: “Me'n vaig a morir a França.” Pot­ser no sent com Ben­gue­rel li dóna les gràcies per tot. Mar­xen. Aque­lla nit dor­mi­ran al Voló. Dei­xen enrere un país que es fon a negre.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)