Tot i que l'havia visi­tat pun­tu­al­ment per uns dub­tes sobre uns estu­dis que estava fent, no vaig conèixer-lo de debò fins que, a través de les arts cons­pi­ra­do­res de Jordi Amat –il·lus­tre dei­xe­ble de Manent en aquest vell ofici–, em va tru­car un dia per ofe­rir-me la publi­cació de les seves memòries dels anys que va pas­sar a la con­se­lle­ria de Cul­tura en els pri­mers governs Pujol (1980-1988).

D'aspecte patri­cial, la cabe­llera blanca resis­tia molt bé a lloc, enveja dels que ens ha fugit massa aviat. Par­lava amb una imper­tinència nul·la, tot i que els ulls li bri­lla­ven quan et podia dei­xar anar alguna de les infi­ni­tes xafar­de­ries que guar­dava la seva memòria. Com a bon nou­cen­tista, la seva era una iro­nia que bevia en Car­ner i Gue­rau de Liost; com a bon libe­ral, no tenia cap pro­blema amb accep­tar els punts de vista d'altri –sen­zi­lla­ment dei­xava anar un sos­pir–; com a bon cata­la­nista, havia llui­tat tota la seva vida per la llen­gua i la cul­tura.

Un mano­bre de la llen­gua i la cul­tura. Davant de tant xivarri i tants xar­la­tans de fira, hi ha hagut gent al país que ha anat per feina, que s'ha pas­sat totes les hores del món cer­cant, esbri­nant, con­nec­tant; que ha com­ba­tut la paraula jubi­lat; que ha sen­tit la sang i la terra (quin lli­bre més deliciós el que ha dedi­cat a la reco­pi­lació dels noms dels núvols!) i que ha tin­gut l'hones­te­dat de la modèstia i la gene­ro­si­tat dels grans. Que no ens fal­tin mai. L'Hono­ra­ble Manent n'ha estat un.

Ha tin­gut tot el temps del món pels dub­tes de qui fos, que feia seus fins a resol­dre'ls. Exi­gia, però, una certa pre­pa­ració, no adme­tia pusil·lànimes ni eixe­le­brats, i davant d'un indo­cu­men­tat un petit ric­tus facial el dela­tava. La seva cor­recció era pro­ver­bial, es per­me­tia només un petit balan­ceig que anava de l'estoïcisme a la imper­tor­ba­bi­li­tat, i prac­ti­car amb ell l'ús del “vós” et retor­nava, balsàmica­ment, a una època on l'edu­cació i les mane­res no esta­ven renyi­des amb l'amis­tat i l'esti­mació més pro­fun­des.

M'adono que no he par­lat encara dels seus lli­bres, de la seva oceànica tasca memo­ri­a­lista i biogràfica. Només puc dir que sense els seus tre­balls, una bona part de la memòria política i del patri­moni lite­rari de Cata­lu­nya encara res­ta­rien ensor­rats. Ell ha estat una de les peces clau de la cadena que ha permès relli­gar dos mons: el d'ahir i el d'avui. No podrem agrair-li mai prou.

El dis­curs d'entrega del Premi d'Honor de la Llen­gua Cata­lana, ja amb les for­ces esgo­ta­des, fou lle­git pel seu fill Jordi. “La lluita con­tra l'oblit ha estat per a mi una cons­tant”, deia, i encara afe­gia: “Cal que es mul­ti­pli­qui la for­mació dels cata­lans, que cone­guin el pas­sat i les raons del nos­tre ésser”, abans d'aca­bar amb els ver­sos de Car­ner, la seva gran passió intel·lec­tual: “Salut a la Pàtria encara no nas­cuda com l'han somiat els seus fills”.

El dia que es reco­pi­lin el cen­te­nar llarg de retrats biogràfics que va escriure de tota la llarga llista de per­so­na­li­tats cata­la­nes que no van ren­dir-se al fran­quisme, ans el con­trari, el com­ba­te­ren resis­tint-se a l'intent d'envi­li­ment que patí el nos­tre poble, ens ado­na­rem de les espat­lles del gegant que teníem al davant. El dia que els seus estu­dis lingüístics sobre els vents, els núvols i la pluja s'aple­guin, des­co­bri­rem, asto­rats, fins a quin punt la llen­gua cata­lana va ser el nervi cen­tral de la seva vida. El dia que s'estudiï la seva acti­vi­tat para­política, el seu pas per la con­se­lle­ria de Cul­tura o el Cen­tre d'Història Con­tem­porània, veu­rem com són dues parau­les, cul­tura i història, les que sin­te­tit­zen el seu com­promís amb Cata­lu­nya.

Fa uns mesos moria Max Cah­ner, per qui Manent sen­tia una admi­ració pro­funda. Els dar­rers hereus del nou­cen­tisme. El seu lle­gat és immens, tant com el nos­tre agraïment.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)