“El fran­quisme català (…) va saber monar­quit­zar-se, posar el rellotge a una hora que no fos gens intem­pes­tiva i espe­rar que el cor­rent de la història els portés pels via­ranys d'una tran­sició civi­lit­zada, al final de la qual es faria un balanç equi­li­brat: les cir­cumstàncies ens van fer fran­quis­tes; és hora d'obli­dar les coses més moles­tes del pas­sat i donar-ho tot per bo (…). Aquest és el des­til·lat memo­rialístic del fran­quisme català.” En l'apas­si­o­nant dis­secció de Car­les Sentís, Fer-se fran­quista, que ha escrit Fran­cesc Vila­nova, sobre la vida i els arti­cles en els anys 1936-1946 d'aquest peri­o­dista, s'inclou la frase ante­rior, al meu enten­dre, una de les claus del lli­bre. Les 256 pàgines d'aquest assaig són, de fet, un tes­ti­moni de càrrec per demos­trar el com­promís vital de Sentís amb el fran­quisme. Deu anys inten­sos per a fer-se fran­quista, que Vila­nova des­grana pas a pas, impla­ca­ble­ment, jus­ti­ci­e­ra­ment, amb l'espasa de l'heme­ro­teca i del fons i arxiu del mateix Sentís (curo­sa­ment guar­dat a Poblet, al magnífic Arxiu Tar­ra­de­llas, on també és dipo­si­tat l'arxiu d'un dels grans adver­sa­ris de Sentís, Ramon Bar­nils). Un pas­seig per la tra­jectòria d'algú que emer­geix en la Bar­ce­lona del 26 de gener de 1939 com a ven­ce­dor, i que mai dei­xarà de gua­nyar, jugant a fons totes les car­tes de la bara­lla fran­quista. Espia durant la guerra, secre­tari de Sánchez Mazas en un dels pri­mers governs de Franco, l'home de totes les influències polítiques ima­gi­na­bles, de Des­tino i de La Van­guar­dia, però també de la premsa madri­le­nya més addicta al règim, Sentís va aca­bar per eri­gir-se en l'exem­ple per­fecte del fran­quista que sura, que sobre­viu al règim, que s'adapta i que és capaç, final­ment, de tenir un paper relle­vantíssim en el nou règim democràtic (o millor dit, nova res­tau­ració monàrquica).

Diguem també, d'altra banda, que Vila­nova no té cap con­tem­plació a l'hora de jut­jar la prosa periodística de Sentís. Però, cer­ta­ment, la vir­tut del lli­bre de Vila­nova és pre­sen­tar un per­so­natge que va molt més enllà del Finis Cata­lo­niae?, un espec­ta­cu­lar i intrèpid mala­ba­rista polític, fas­ci­nant a esto­nes en el joc que inter­preta com “el nos­tre home a Madrid”, que s'arrela en les entra­nyes del règim i en treu un suc pro­digiós. I tan­ma­teix, si tor­nem a la frase ini­cial d'aquest arti­cle, l'agra sen­sació que et queda en aca­bar Fer-se fran­quista, és ado­nar-se de com “el des­til·lat memo­rialístic fran­quista català” corre encara avui el risc d'impo­sar-se en el relat. A qua­ranta anys de la mort del dic­ta­dor, encara sem­bla que en aquest país hi hagi hagut fran­quisme sense fran­quis­tes. La tran­sició va ren­tar molt blanc.

Posem el cas de Car­les Sentís, l'home que va surar per damunt de totes les ide­o­lo­gies. Cata­la­nista en temps del cata­la­nisme de la República, fran­quista en temps del fran­quisme heavy, monàrquic i pragmàtic en temps del tar­do­fran­quisme, tran­si­ci­o­nista en la tran­sició i demòcrata en la democràcia. Ale­hop!, i ja ho tindríem.

L'esforç de modu­lació de la memòria, precís, exacte, digne de la millor rellot­ge­ria suïssa, per girar sub­til­ment, com l'alè vaporós que desprèn deli­ca­da­ment un guant de vellut en caure, ha permès que aquí no hagi pas­sat res, que no s'hagi jut­jat ningú i que, a sobre, resulti que el règim fran­quista fun­ci­o­nava sol, sense ningú que se n'hagi fet res­pon­sa­ble. Un fran­quisme sense fran­quis­tes, igual que un fran­quisme sense ins­ti­tu­ci­ons fran­quis­tes, natu­ral­ment. L'autèntic tri­omf de la Dic­ta­dura ha estat aquest: la con­ser­vació intacta de les estruc­tu­res d'estat espa­nyo­les, l'empa­ra­ment democràtic als fei­xis­tes (sense cap reco­nei­xe­ment de culpa), la impos­si­bi­li­tat de jut­jar els crims dels fac­ci­o­sos.

L'‘esta­blish­ment' surt encan­tat del fran­quisme (vegeu, si no, les elits econòmiques, judi­ci­als, el todo Madrid, per enten­dre'ns). “Democràcia” a canvi de silenci. Un quid pro quo fatal. Perquè la repa­ració i el judici moral als crims del fei­xisme no podia ser objecte de cap mena de –mal- tracte. Por­tat a ter­mes gene­rals, el que Vila­nova denun­cia en el lli­bre, la “rein­venció biogràfica”, és de fet, el que més angoixa pro­du­eix: la “rein­venció del fran­quisme”.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)