Josep Fon­tana, par­lant del lli­bre de Paul Pres­ton sobre l'Holo­caust espa­nyol, deia: “No es pot res­tar indi­fe­rent davant de tanta cru­el­tat, de tant sofri­ment i de tant hero­isme.” A tots aquells a qui la història –per la guerra, l'odi, les dic­ta­du­res– ha col·locat al marge d'una soci­e­tat, pobles sense drets, ciu­ta­dans sense parau­les, inno­cents repre­sa­li­ats, han hagut de llui­tar con­tra tota mena de mani­pu­la­ci­ons per con­que­rir la memòria històrica. Perquè un poble sense memòria és un poble sense accés a la veri­tat.

Diven­dres pas­sat, 20-N, vam com­me­mo­rar un acte uni­tari sota el lema “Justícia pels crims del fran­quisme”. Ens hi vam aple­gar per a exer­cir el dret del reco­nei­xe­ment d'un poble de la història de la seva opressió. Per acom­pa­nyar les famílies de les vícti­mes amb tot el nos­tre suport i soli­da­ri­tat. Per recla­mar la veri­tat per damunt de tot. I per dema­nar que es faci justícia.

Antoni Batista acos­tuma a recor­dar que el dar­rer mis­satge polític de Josep Benet va ser que calia impul­sar una cam­pa­nya per decla­rar Franco cul­pa­ble de crims de guerra. 40 anys després de la seva mort, el dic­ta­dor i els seus crims seguei­xen sense ser con­dem­nats.

Fins ara el 20-N només sor­tien els fei­xis­tes en acte de nostàlgia. A par­tir d'enguany els demòcra­tes hem pres el car­rer en acte de rei­vin­di­cació i home­natge.

Tan­tes per­so­nes que ens han dei­xat sense poder veure com es feia justícia. 40 anys i encara ningú no ha dema­nat perdó, encara no s'ha con­dem­nat el fran­quisme, ni s'han anul·lat els judi­cis que van ser­vir per assas­si­nar el nos­tre pre­si­dent, els nos­tres joves, els nos­tres alcal­des, els nos­tres veïns, els nos­tres intel·lec­tu­als, els nos­tres fills. Con­si­de­rem una ver­go­nya que Espa­nya no hagi estat capaç de pas­sar comp­tes amb el seu pas­sat tota­li­tari.

I davant de la presó model, un dels símbols de la repressió, els qui ens hi vam aple­gar vam expli­ci­tar tres clars mis­sat­ges:

El pri­mer: un mis­satge d'escalf i d'agraïment als llui­ta­dors. El país, la cul­tura, la llen­gua seguei­xen exis­tint perquè no es van ren­dir mai. Som deu­tors de la seva valen­tia i coratge.

El segon mis­satge, adreçat a l'Estat: exi­gim justícia. Acu­mu­lem una tran­sició impo­sada, amb una llei d'amnis­tia tram­posa i, més recent­ment, una llei de memòria històrica que ha arri­bat tard i mala­ment i no ha ser­vit ni per con­dem­nar el fran­quisme ni per repa­rar el dolor de les vícti­mes. Denun­ciem la impu­ni­tat de què han gau­dit els seus res­pon­sa­bles i la vigència, encara, d'ele­ments del fran­quisme (ide­o­lo­gia, legis­lació, apa­rells de l'estat...). I vam recor­dar que la legis­lació inter­na­ci­o­nal no empara la llei d'amnis­tia de l'Estat espa­nyol com una llei vàlida de punt final.

I el ter­cer mis­satge, adreçat als par­tits i ins­ti­tu­ci­ons cata­la­nes. Els vam dema­nar que en les bases de la política del futur Estat català en matèria de memòria històrica, es con­dem­nin els crims con­tra la huma­ni­tat i es faci un reco­nei­xe­ment a les vícti­mes. Només podrem cons­truir un país amb uns fona­ments democràtics sòlids amb la veri­tat i la justícia.

Qua­ranta anys després seguim dema­nant justícia per les vícti­mes del fran­quisme.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)