Cin­quanta-cinc anys més tard, Pierre Beni­e­lli, de Gre­no­ble, encara recor­dava que havia tin­gut a les mans La car­toixa de Parma, en italià. I s'admi­rava que, gràcies al fet que pro­ve­nia d'una família corsa, havia pogut lle­gir-lo. Però l'idi­oma no era la pit­jor difi­cul­tat. A Maut­hau­sen els lli­bres esta­ven pro­hi­bits.

“Tre­ba­llava al Mes­sersch­mitt [fàbrica de pro­ducció de peces de recan­vis per a avi­ons]. Cada dues set­ma­nes, pas­sant de l'equip de nit a l'equip de dia, teníem 48 hores de repòs al bloc. Penso que era en aquells moments que tenia temps de lle­gir. Encara em veig anant a la feina amb els meus lli­bres, si no els SS els hau­rien recu­pe­rat i encara menys podia dei­xar-los al bloc durant la meva absència.” Engi­nyer de la Société Générale de Force et Lumière a Gre­no­ble, el 1941 va entrar en con­tacte amb la Resistència, tre­ba­llant per asse­gu­rar el sub­mi­nis­tra­ment als maquis. Després d'una cadena d'atacs a la seva ciu­tat, va ser detin­gut, jun­ta­ment amb altres 49 ostat­ges, i trans­fe­rit al camp de Compiègne-Roya­llieu, d'on va par­tir, el 25 de març del 1944, cap a Maut­hau­sen.

“L'altre lli­bre que recordo era Elle et lui, de Geor­ges Sand... Crec recor­dar que era un préstec sota paraula, sense cap mena de for­ma­lisme. Teniu raó de voler res­ca­tar de l'oblit aquesta bibli­o­teca i lamento ser un tes­ti­moni tan dolent, ja que de fet estic segur que li dec molt. Atès que es trac­tava de grans obres literàries, durant el temps de la lec­tura oblidàvem l'infern que ens envol­tava. Gràcies d'haver-m'ho fet recor­dar.” Així expli­cava Pierre Beni­e­lli a Lli­bert Tar­ragó, en carta de 7 de febrer del 2001, què van sig­ni­fi­car aquells lli­bres i aque­lla bibli­o­teca per a ell: “Li dec molt.”

“Però a qui, a qui devia tant, Pierre Beni­e­lli?”, vaig pre­gun­tar a Lli­bert Tar­ragó, un matí, al bar de l'Ate­neu. Havia que­dat amb ell perquè m'expliqués aque­lla història de la bibli­o­teca de Maut­hau­sen, que el seu pare havia impul­sat i que Mont­ser­rat Roig havia fet públic en el seu extra­or­di­nari lli­bre Els cata­lans als camps nazis. De Joan Tar­ragó, comu­nista, exi­liat, inter­nat als camps de con­cen­tració nord-cata­lans, tre­ba­lla­dor forçós a pri­mera fila de la línia Magi­not, depor­tat a Maut­hau­sen del 1940 al 1945, anti­es­ta­li­nista però fidel als ide­als comu­nis­tes, que trenca el car­net del PSUC arran de l'affaire Como­rera però que dos anys abans de morir es dóna d'alta al PC francès, conei­xia ben poc, tan sols el que la Roig n'havia apun­tat. De Lli­bert Tar­ragó, en canvi, n'havia sen­tit par­lar molt. La seva ini­ci­a­tiva com a edi­tor de Tinta Blava, on va arri­bar a publi­car tretze tra­duc­ci­ons al francès de lli­bres cata­lans (Pedra de tar­tera, Pa i raïm, Incerta glòria...), m'havia sem­blat una de les millors aven­tu­res empre­ses per donar a conèixer la nos­tra lite­ra­tura al món. Ara el tenia al davant. I Lli­bert m'anava expli­cant la seva vida, ell, “fill de Maut­hau­sen”.

Avui sabem, gràcies al tes­ti­moni de Joan Tar­ragó, com va començar aque­lla bibli­o­teca que aple­gava clan­des­ti­na­ment els lli­bres que els depor­tats por­ta­ven al camp i que els eren arra­bas­sats, com a part del procés de bes­ti­a­lit­zació nazi i de des­hu­ma­nit­zació dels pre­so­ners: “Vaig tenir aquesta idea quan em van caure a les mans, no recordo ben bé com, els dos volums de Crim i càstig, de Dos­to­ievski. Amb l'ajuda de com­panys que esta­ven en con­tacte amb el magat­zem (o hi tre­ba­lla­ven) vaig acon­se­guir, a base de temps i de paciència, fer-me amb 150 o 200 volums, una quan­ti­tat con­si­de­ra­ble si tenim en compte les con­di­ci­ons a les quals estàvem sot­me­sos dins del camp. Recordo que hi havia lli­bres de Vic­tor Hugo, Zola, Bar­busse, Gorki, entre d'altres. Gai­rebé tots eren autors fran­ce­sos.” Així va ser com enmig de la no-vida, del buit abso­lut, les parau­les i lle­tres sobre­vi­vien, con­ver­tint cada lli­bre en un balu­ard d'espe­rança, el dar­rer lli­gam amb un món i una civi­lit­zació, amb una cul­tura, amb ésser, i amb ésser home, que els camps volien extir­par i ani­qui­lar. Lli­bres con­tra l'infern que els envol­tava.

Vaig tenir amb Lli­bert tres hores de con­versa inten­tant enten­dre l'impos­si­ble. “Lle­gir és ser lliu­res, deia el pare, que venia d'una infan­tesa pobra i sense edu­cació.” I ales­ho­res, men­tre acabàvem el cafè i ja ens aco­miadàvem, em va mirar fixa­ment i em va donar una ordre ter­mi­nant: “Per a nosal­tres és un tema sagrat, no es pot jugar amb això [els camps de con­cen­tració]... M'espanta que es vegin com herois. Una per­sona sola no podia fer res. Tot depe­nia de la col·labo­ració, de la soli­da­ri­tat. Com les fotos del Fran­cesc Boix, una cadena humana va poder treure-les del camp i guar­dar-les... No vull que el pare es vegi com un per­so­natge de best-seller, tipus El vio­li­nista de Maut­hau­sen. No. D'heroi, cap; de resis­tents, actu­ant, llui­tant, bas­tants.”

Pierre Beni­e­lli no devia res a ningú. Ho devia tot a molts. Com Joan Tar­ragó.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)