Màrtir i santa, patrona de la ciu­tat de Bar­ce­lona, vene­rada fins a límits impen­sa­bles, santa Eulàlia va aca­bar per esde­ve­nir no tan sols un símbol religiós, ans també un de civil, polític i mili­tar. Aque­lla jove verge de Sarrià, morta l'any 304 als 13 anys pel pre­fecte Decià –durant el reg­nat de Dio­clecià–, després de ben par­lar-li i expres­sar-li la seva queixa per la per­se­cució dels cris­ti­ans, trans­cendí para­do­xal­ment el celes­tial per a fer-se pre­sent ter­re­nal­ment i cobrir la nació cata­lana amb la seva ban­dera.

És per això que cal dis­tin­gir mol­tes Eulàlies. Que­dar-se tan sols amb l'Eulàlia santa i mar­ti­rit­zada i cla­vada a la creu a la plaça del Padró, coberta de vol­ves de neu que tapa­ven el seu cos nu, és que­dar-se amb la mei­tat de la pel·lícula. Fins i tot, encara que des­co­brim, asto­rats, el valor de les relíquies –a penes avui ja un sim­ple saquet de pols, segons con­fessà Fre­de­ric Marès a les seves memòries– i la cripta bellíssima que les guarda a la cate­dral que co-porta el seu nom.

El coratge, la deter­mi­nació, l'estoïcisme en el mar­tiri, la victòria final en la mort, com no hau­rien d'impres­si­o­nar els nos­tres avant­pas­sats? El nom d'Eulàlia s'escampa arreu, es creen hos­pi­tals amb el seu nom, ordes que també el por­ten, con­fra­ries i fins i tot hos­tals. Fins que el seu patro­natge surt de les pro­ces­sons i del claus­tre de la cate­dral i arriba al con­sell de cent i al balcó de la casa de la ciu­tat.

Pos­si­ble­ment datada el 1319, una pri­mera ban­dera de santa Eulàlia con­vo­cava a les armes i era expo­sada públi­ca­ment per aler­tar que les ins­ti­tu­ci­ons i lli­ber­tats eren en perill. Cus­to­di­ada en el Tren­te­nari, la litúrgia amb què la ciu­tat la cui­dava és lite­ral­ment esbor­ro­na­dora. No n'hi havia per a menys: en com­bat, la ban­dera de santa Eulàlia sor­tia sem­pre vic­to­ri­osa. Cada una d'aquests sor­ti­des està con­sig­nada en els vells lli­bres de la ciu­tat, aquell món que s'esfondrà el 1714.

La ban­dera va ser his­sada per dar­rer cop a la casa de la ciu­tat el 24 de juliol de 1713, un dia abans que comencés el setge. Després de la Junta de Braços que pro­clamà la resistència a ultrança, el mis­satge al poble de Bar­ce­lona no podia ser més eloqüent: el perill era extrem; la deter­mi­nació, presa; el desen­llaç, lliu­res o morts.

Durant tot el setge, la ban­dera era cus­to­di­ada per una cadena inin­ter­rom­puda de con­se­llers; a les nits, dot­ze­nes d'espel­mes ence­ses la vet­lla­ven; a tota hora, el poble li resava. La sort de la ciu­tat, a mesura que l'estiu de 1714 s'aca­bava, ja només res­tava en mans d'Eulàlia. Són unes set­ma­nes estra­nyes. Com d'un mis­ti­cisme exa­cer­bat. D'una con­fiança cega en el mira­cle eulalià.

La mati­nada de l'11 de setem­bre, davant la gra­ve­tat de l'atac, Casa­nova deci­deix por­tar-la al com­bat, men­tre els dipu­tats trien llui­tar sota la ban­dera de la creu de sant Jordi. Amb ella, el con­se­ller en cap, acom­pa­nyat de la Coro­nela –és a dir, dels ciu­ta­dans de Bar­ce­lona– inten­tarà un dar­rer con­tra­a­tac. Ferit Casa­nova, alçà els ulls al cel, cap a la ban­dera, i veié com els ulls blaus d'Eulàlia el mira­ven. El segon ban­de­rer era Joan de Lanuza, comte de Plasència. A ell li va cor­res­pon­dre l'honor de por­tar-la fins a la fi de la bata­lla.

Tot ende­ba­des. Amb la ren­dició, totes les ban­de­res cata­la­nes són cre­ma­des públi­ca­ment com a públic senyal del dret de con­questa. Totes? Mira­cu­lo­sa­ment, expo­sant la seva vida, algú en reta­lla un tros de la de santa Eulàlia i el guarda. Al cap d'un segle i mig, rea­pa­reix. Víctor Bala­guer l'exalça i passa a ser recon­si­de­rada. S'exhi­beix al Museu, d'on des­a­pa­reix als anys noranta per anar a parar al magat­zem muni­ci­pal. Amb motiu de la inau­gu­ració del Born, és recu­pe­rada, res­tau­rada i expo­sada de nou.

S'ima­gi­nen una ciu­tat qual­se­vol del món que tingués una ban­dera com aquesta? S'ima­gi­nen un poble qual­se­vol del món com trac­ta­ria un símbol com aquest? Doncs aquí tenim la ban­dera de santa Eulàlia tot l'any al magat­zem –excepte el dia del seu ani­ver­sari, que la tra­iem a pas­se­jar–, aquí tenim els nos­tres símbols, trac­tats amb la dis­plicència d'ésser encara els símbols d'un país vençut.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)