Una comissió d’amics de l’Heri­bert Bar­rera i l’asso­ci­ació cul­tu­ral Vibrant estan pre­pa­rant per al pro­per 6 de juliol, dia que es com­pleix el cen­te­nari del seu nai­xe­ment, un acte d’home­natge al qui fou pri­mer pre­si­dent del Par­la­ment de Cata­lu­nya després de la dic­ta­dura fran­quista. La seva llarga i intensa dedi­cació a la política ha tapat sovint una bri­llant car­rera pro­fes­si­o­nal. Lli­cen­ciat en matemàtiques i engi­nye­ria química a Mont­pe­ller i doc­to­rat a la Sor­bona, Bar­rera va pas­sar per diver­ses uni­ver­si­tats fran­ce­ses i nord-ame­ri­ca­nes fins al seu retorn a Cata­lu­nya, on assolí la càtedra de química inorgànica a la UAB, del 1970 al 1984. Va mar­xar a l’exili amb el temps just d’haver ingres­sat a la FNEC i a les Joven­tuts d’ERC. Pocs com ell repre­sen­ten el millor del que s’ha vin­gut a dir la gene­ració repu­bli­cana: esforç, com­promís, cos­mo­po­li­tisme, valors ètics, unit a un patri­o­tisme cívic i a una radi­cal defensa de les lli­ber­tats indi­vi­du­als i col·lec­ti­ves. Amb Víctor Tor­res, Emili Vigo, Josep Maria Cor­re­dor o Teresa Rovira, per citar tan sols alguns mem­bres dels joves de l’exili francès, tra­ves­sa­ren els anys de plom i es van pre­pa­rar per al retorn a la pàtria i a les res­pon­sa­bi­li­tats, en el seu cas, enor­mes: dipu­tat al Congrés, pre­si­dent del Par­la­ment de Cata­lu­nya, euro­di­pu­tat, pre­si­dent de l’Ate­neu, etcètera.

Per la meva gene­ració, Bar­rera ha estat sem­pre pre­sent, com un vell balu­ard que resis­tia el temps i et pro­te­gia de tota malas­tru­gança, una roca de con­vic­ci­ons ina­mo­vi­bles on recu­pe­rar la con­fiança, un refugi on tro­bar con­sol a l’hora de les decep­ci­ons i les renúncies de tants. L’any 1978, al Congrés espa­nyol, anun­ci­ava: “Jo pro­clamo des d’aquesta tri­buna que Cata­lu­nya té dret a l’auto­de­ter­mi­nació.” I en el seu dis­curs a la comissió cons­ti­tu­ci­o­nal es pot lle­gir: “L’apar­tat 2 de l’arti­cle 1r de l’avant­pro­jecte diu que la sobi­ra­nia naci­o­nal resi­deix en el poble espa­nyol, quan hau­ria hagut de dir, si la Cons­ti­tució hagués estat real­ment feta a mida d’Espa­nya, que per cada una de les naci­ons d’aquesta, la sobi­ra­nia resi­deix en el seu poble i que aquests pobles, tots ells sepa­ra­da­ment sobi­rans, s’asso­cien en un Estat comú.” Malau­ra­da­ment, tots els par­tits cata­lans van votar a favor d’aque­lla Cons­ti­tució que ens enga­bi­ava. Tots, excepte Bar­rera. I el seu no –en nom d’ERC– cons­ti­tu­eix l’única taula de redempció del cata­la­nisme avui tras­lla­dat mas­si­va­ment a l’inde­pen­den­tisme. Deia Mont­ser­rat Roig que la seva era la gene­ració dels “fills forçats pel fran­quisme”. La meva ho és dels fills forçats per la Tran­sició. Molt pocs van saber-ho veure i denun­ciar-ho. Sem­pre ens caldrà agrair a Bar­rera aquell no.

Avui que l’esfon­dra­ment del pujo­lisme ha dei­xat a la intempèrie les ombres més obs­cu­res de l’auto­no­mia, la tena­ci­tat de ferro, la fide­li­tat insu­bor­na­ble a la democràcia i la feréstega intran­sigència a no renun­ciar ni un mil·límetre al dret dels cata­lans a deci­dir el seu futur amplien el camp de la visió i estratègia política de Bar­rera i mul­ti­pli­quen l’eficàcia política d’aquell soli­tari vot i de la defensa afer­ris­sada de l’auto­de­ter­mi­nació dels cata­lans. I ara, en aquests temps que feliçment molts han arri­bat a l’inde­pen­den­tisme, cal recor­dar que Bar­rera ja hi era des de feia trenta anys. I que ho defen­sava públi­ca­ment, en una estat de mino­ria difi­cilíssim i con­tra tot l’esta­blish­ment, sense renun­ciar-hi mai, per damunt del que fos –o de qui fos.

El 14 d’abril del 2011, pocs mesos abans de la seva mort, vaig com­par­tir amb el pre­si­dent Bar­rera una con­ferència a Òmnium. Amb la seva intel·ligència i elegància política de sem­pre, ens va dir que ens calia audàcia i lide­ratge. La mateixa que va demos­trar Macià en aque­lla hora clau. Però audàcia cap a on? Doncs, natu­ral­ment, cap a la trans­gressió de la lega­li­tat espa­nyola. Aquest va ser, per mi, el punt clau de la seva inter­venció. Sota unes for­mes vellu­ta­des i afa­bles, el pre­si­dent tor­nava a dema­nar no cedir ni un mil·límetre en la con­questa de les nos­tres lli­ber­tats, ferma opo­sició i denúncia a qual­se­vol degra­dació del poder, volun­tat de plan­tar cara, valen­tia per a la insub­missió i la trans­gressió. Seguia man­te­nint el mateix dis­curs de sem­pre. “Si Cata­lu­nya vol ser una nació amb tots els ets i uts, forçosa­ment ha d’aspi­rar a esde­ve­nir un estat” –dis­curs que el va por­tar a enfron­tar-se fins i tot al seu propi par­tit per recla­mar-li un canvi de rumb. Pòstu­ma­ment va aparèixer el seu Cambó, lli­bre magnífic, impres­cin­di­ble per conèixer la història política del nos­tre país i la para­doxa dels cata­lans que volen jugar la carta espa­nyola. O de com volent rege­ne­rar Espa­nya, Espa­nya mai no es deixa rege­ne­rar. O si voleu, com volent fede­rar-se, mai hi ha la volun­tat per part espa­nyola de fer-ho. Bar­rera, que d’altra banda exhi­beix una fas­ci­nació elèctrica per Cambó, demos­tra com el fracàs de qual­se­vol intent d’encai­xar Cata­lu­nya a Espa­nya esdevé total, inqüesti­o­na­ble, fatal.

Aquest polític pul­cre, ínte­gre, exi­gent, ene­mic de la demagògia, vexat per l’espa­nyo­lisme tro­glo­dita i ridi­cu­lit­zat sovint pel cata­la­nisme auto­no­mista, lúcid i audaç, va llançar una expressió que ha aca­bat esde­ve­nint un símbol del movi­ment inde­pen­den­tista: “Tenim pressa, molta pressa”. Set anys després! no tenim la mateixa pressa, en tenim moltíssima més, perquè volem dei­xar de tenir-la una vegada per totes.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)