Sant Jordi, patró de Cata­lu­nya. Per què és ell i no un altre? Com és que entre tots els tros­sets que que­den als Països Cata­lans, podríem recons­truir gai­rebé sen­cer el cava­ller Sant Jordi? Envol­tat de núvols i caval­cant un cavall blanc, Sant Jordi acom­panyà el comte Bor­rell II l’any 985 per recu­pe­rar la ciu­tat de Bar­ce­lona dels musul­mans; també es va aparèixer a Jaume I en la con­questa de València i Mallorca. Invo­cant-lo (“Sant Jordi, firam, firam!”), els cata­lans van fer seva la Medi­terrània sen­cera i la seva creu s’alçà al cas­tell de Ceti­nes, l’Acròpolis d’Ate­nes. Les Corts cata­la­nes reu­ni­des el 1456 a Bar­ce­lona, pro­cla­ma­ren Sant Jordi patró de Cata­lu­nya ja que “mossèn Sant Jordi és patró i advo­cat del senyor Rei”.

La devoció de la casa reial de Bar­ce­lona per Sant Jordi fou lle­gendària. Els reis cata­lans regi­ra­ren cel i terra per tro­bar les relíquies del patró de Cata­lu­nya, Aragó i València (fins Almansa, quan va aparèixer sant Vicent Fer­rer). No ende­ba­des les relíquies més impor­tants que en que­den són a Bar­ce­lona i València. L’any 1377 Eli­o­nor d’Aragó (1333-1416), esposa de Pere I de Xipre i filla de l’infant Pere d’Aragó, va obse­quiar el rei Pere III el Ceri­moniós (cosí germà seu) amb un braç de plata amb l’os gran del braç dret de sant Jordi. Alfons el Magnànim el dipo­sità a la seu de València el 1437­com a fiança d’un préstec que li féu el capítol. El rei no va tor­nar-lo i la Cate­dral es va que­dar el braç. Fins avui. De la mà, l’any 1832 se’n va extraure un dit per a Alcoi i una cane­lla de dit per a Vilell.

També exis­teix un petit osset del sant a la Sagarra, a l’església de Sant Jordi d’Alta-riba, a Estaràs. Però, sobre­tot, ens queda la cape­lla de Sant Jordi del Palau de la Gene­ra­li­tat, on hi ha dos ossos més i un tros­set del cap de Sant Jordi. Sí, sí, del cap de Sant Jordi. Després de la bata­lla de Cefis, el 1311, els cata­lans van acon­se­guir fer seu el cap de Sant Jordi, que era a l’església del cas­tell de Livàdia, dins del que seria el ducat d’Ate­nes. Però per­dut el ducat, per­dut el cap. Per a des­es­pe­ració dels reis cata­lans, de Martí a Alfons, que faran mans i mànigues per recu­pe­rar-lo. Però final­ment el cap se’l fa seu Venècia, on reposa des del 1462 a l’església de San Gior­gio Mag­gi­ore. I tan­ma­teix, als anys vui­tanta es van fer ges­ti­ons per acon­se­guir-ne un tros­set, ges­ti­ons que van ava­lar l’abat de Mont­ser­rat i M. Coll i Alen­torn. I els vene­ci­ans ens el van donar. Des del 1981, un mini tros del cap és la cape­lla de Sant Jordi del Palau de la Gene­ra­li­tat.

Arreu de la ciu­tat de Bar­ce­lona, estàtues, escuts, imat­ges, retau­les, han omplert des de sem­pre tots els racons de l’heroi. Pin­tat pels millor s artis­tes cata­lans de tots els temps, el famós retaule que pre­si­dia la cape­lla del palau, de Ber­nat Mar­to­rell, es con­serva avui frag­men­tat i dis­tribuït entre l’Art Ins­ti­tute de Chi­cago i el Museu del Louvre de París (i sem­bla que la peça que fal­tava és al Museu de Filadèlfia). També el famós retaule del cen­te­nar de la Ploma, on sant Jordi apa­reix com­ba­tent al cos­tat de Jaume I, es troba fora del país, al Museu de Victòria i Albert, a Lon­dres.

Símbol de força, de deter­mi­nació, de lluita. Sant Jordi no és tan sols un heroi, són uns ulls que miren una terra, és la mirada de la història, de la vida i de la lli­ber­tat. I on millor es per­cep aquesta mirada és en l’estàtua de Josep Lli­mona a Montjuïc. Un cava­ller nu, inerme, inde­fens, sense elm ni cui­rassa, caval­cant, tom­bat d’un cos­tat. Però amb la mirada plena de força, a punt d’escla­tar d’ener­gia.

La Renai­xença va saber veure-hi l’heroi de la nació. Joan Mara­gall va dir-ne: “Quan un poble pren per patró un heroi, és que vol reviure cons­tant­ment la seva heroïcitat [...] No n’hi ha prou d’ale­grar-se en la festa i la diada, ens cal reno­var en cada moment la lluita i la victòria.” Josep Puig i Cada­falch va dei­xar escrit, a la casa de les Pun­xes, en un mosaic for­mi­da­ble: “Sant Patró de Cata­lu­nya, tor­neu-nos la lli­ber­tat”.

Sant Jordi mata el drac d’una vegada!

Sant Jordi mata el drac d’una vegada!

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)