Acos­tu­mats a expli­car els esde­ve­ni­ments i la història de Cata­lu­nya des del punt de vista de les per­so­na­li­tats polítiques de pri­mera línia, sovint que­den al marge aquells que, dis­cre­ta­ment i tos­suda, movent-se dar­rere dels grans titu­lars, sense cap neces­si­tat d’omplir una ambició per­so­nal, empe­sos tan sols per un desig de ser­vir el nos­tre país, la seva cul­tura, les seves lli­ber­tats, aca­ben per esde­ve­nir una xarxa de dones i homes que jo ano­meno els “impres­cin­di­bles” del país. A cada poble de Cata­lu­nya hi tro­ba­reu sem­pre algú que sen­zi­lla­ment ha per­se­guit tota la seva vida que l’esforç de tants per ser –per ser un país nor­mal– quedés reco­llit, docu­men­tat, i a dis­po­sició de les gene­ra­ci­ons que vin­dran.

Josep For­nas, acti­vista anti­fran­quista, enllaç i home de con­fiança del pre­si­dent Tar­ra­de­llas amb l’inte­rior, col·labo­ra­dor de mil i una ini­ci­a­ti­ves cul­tu­rals, pro­tec­tor d’escrip­tors i peri­o­dis­tes repre­sa­li­ats, edi­tor de Pòrtic –una de les grans edi­to­ri­als del país, el catàleg de la qual és sen­zi­lla­ment fabulós– i un dels col·lec­ci­o­nis­tes de dia­ris, car­tells i arxius per­so­nals dels anys de la República i del fran­quisme més impor­tants del país.

Vaig trac­tar-lo per pri­mer cop quan tre­ba­llava amb la bio­gra­fia d’Eugeni Xam­mar –ell va edi­tar-ne les seves memòries, Sei­xanta anys d’anar pel món–. Vaig visi­tar-lo ja a la casa nova de Vilas­sar, tocant a l’estació. Tot el pis era ple d’història. Amb la seva ama­bi­li­tat i el som­riure carac­terístic –“Així vostè s’interessa per l’Eugeni Xam­mar? Jo el vaig conèixer, i uns quants dels seus amics”–, em va començar a obrir car­pe­tes i car­pe­tes. De Xam­mar vam anar a parar a Claudi Amet­lla, i d’aquest, a Just Cabot –“Tinc per aquí unes foto­gra­fies de Cabot que li agra­da­ran, em sem­bla... Quin home, Cabot, quin home!”–, i final­ment, vam pas­sar hores par­lant del pre­si­dent Tar­ra­de­llas. El que For­nas sabia sobre Tar­ra­de­llas no ho sap ningú més en aquest país. Amb ell i les seves expli­ca­ci­ons vaig començar a can­viar la imatge que jo tenia del pre­si­dent. Tant de bo la bio­gra­fia en què estava tre­ba­llant pugui publi­car-se algun dia. M’havia asse­gu­rat que tenia enlles­ti­des mil pàgines i que no sabia com fer-s’ho per escurçar-les (Edi­tors, per­se­guiu-les!).

For­nas és un dels homes que durant el fran­quisme sem­pre hi són –en con­tra–, és clar. No només calia sal­var els mots, també calia sal­var la memòria. Les meves visi­tes a l’Arxiu Tar­ra­de­llas i al Par­la­ment van aca­bar d’arro­do­nir la figura. Els arxius que gene­ro­sa­ment For­nas ha donat a amb­dues ins­ti­tu­ci­ons són claus per recons­truir el nos­tre pas­sat. Dese­nes i dese­nes de docu­ments, car­tes, car­tells, publi­ca­ci­ons, lli­bres. “Arxi­ver del cata­la­nisme”, va defi­nir-lo Fran­cesc Marco. I és lite­ral­ment cert. Però encara diria més: també calia donar la veu a tots aquells que la dic­ta­dura havia silen­ciat. Per això, amb Rafael Tasis –un altre dels grans impres­cin­di­bles– funda Pòrtic, l’edi­to­rial que recu­pera Xam­mar, Bladé, Pas­sa­rell, Miquel Joseph, Amet­lla, Rovira i Vir­gili, etc. L’edi­to­rial que va dei­xar expli­car-se als qui se’ls havia obli­gat a callar.

Va ser, final­ment, dipu­tat al Par­la­ment per ERC –“Només vaig dema­nar una cosa al pre­si­dent Tar­ra­de­llas: ser dipu­tat en la pri­mera legis­la­tura del nos­tre Par­la­ment recu­pe­rat. Em feia molta il·lusió.”– Quan Cata­lu­nya va ini­ciar el seu camí cap a la inde­pendència, amb Moisès Broggi, Heri­bert Bar­rera, Agustí Bas­sols, Oriol Domènech, Joan Blanc i tants d’altres vells cata­la­nis­tes, va donar el seu ple suport a la causa cata­lana per a cons­ti­tuir-se en un Estat propi. Era la seva manera de con­ti­nuar ser­vint Cata­lu­nya.

Un ciu­tadà exem­plar, un home impres­cin­di­ble del nos­tre país.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)