“En Macià és l'únic home que té una política. En Macià és la nostra única esperança. En Macià és sobretot l'home que porta avui la política amb suficient passió per tenir de Catalunya un coneixement exacte. No cal entrar en més explicacions” (Josep Pla, Necessitat del Front Únic, Butlletí de Catalunya, juny de 1924)

“Tothom ha lloat sense reserves el coratge i l'abnegació de Francesc Macià. Mot bé. Però jo, amb tots els respectes que m´inspira el segon President de la República Catalana –el primer fou Pau Claris- vull declarar que és un gran polític” (Carles Soldevila, La Publicitat, Full de Dietari, 17.4.1931)

“El dia que triomfi la revolució, l'Esquerra Republicana de Catalunya dirà què pensa Catalunya, quan es pregunti a Catalunya què vol...Tot ho podrem fer un cop Catalunya sigui lliure” (Discurs de Francesc Macià de propaganda electoral, abril 1931, citat per Alfons Maseras, a La República Catalana)

0. Un matí d'abril

Quan al matí del 17 d'abril, a Getafe, es van posar en marxa els motors del trimotor, un Fokker FVIII-3m, amb motor Lynx, de la companyia Classa, cinc homes anaven a dins: tres eren flamants ministres del govern d'Espanya, Fernando de los Ríos, Marcel.lí Domingo i Lluís Nicolau d'Olwer. Els acompanyaven Manuel Carrasco i Formiguera, conseller de Comunicacions del govern de la República Catalana, enviat plenipotenciari del president Macià a Madrid el dia 15, i Pere Domingo, biòleg, germà de Marcel.lí.

El fusellatge i les ales d’alumini brillaven al sol, reflectint una llum platejada com només pot fer-ho un dia de primavera radiant. Al migdia arribaven a El Prat, essent rebuts pel conseller de Defensa de la República Catalana, Joan Casanovas, i altres autoritats i amics. Sense esperar el general López Ochoa, capità general que havia substituït al general Despujol a un quart d'onze de la nit del dia 14, van enfilar cap a la ciutat. A mig camí se'l van creuar, van aturar els cotxes i es van saludar. A la una arribaven a la plaça Sant Jaume. Van ser rebuts amb aplaudiments i van entrar al Palau de la Diputació, on els mossos d'esquadra els van retre honors. El president Macià va córrer a saludar-los. Després, Lluís Companys, governador civil de Barcelona, s'abraçava al seu amic Marcel.lí Domingo, sense poder aguantar-se les llàgrimes d'emoció.

Van dinar a Palau. Nicolau d'Olwer s'excusà i va marxar a saludar la seva família, a la que no veia des de la seva sortida a l'exili. En canvi, se'ls afegiren altres consellers del govern català -Ventura Gassol, Serra i Moret, Rafael Campalans, etc..- , i el president de l'Audiència -Oriol Anguera de Sojo-

Com cada dia des del migdia del 14 d'abril, el Restaurant Monumental Bar, del carrer Salmerón, 25 i 27, del barri de Gràcia, va fer arribar el dinar: 39 racions d'entreteniments, 39 de paella valenciana, 39 de lluç grillat amb salsa tàrtara; i 30 de pollastres del Prat. De postres, 39 racions de maduixes amb taronja. 100 panets de Viena, 12 botelles aigua Imperial, 12 botelles castell Remei Blanc i 10 botelles castell Remei Negre. Hi ha un detall especial, 15 botelles de xampany extra Codorniu. Cafès i licors. 3 cambrers i 3 ajudants. Total, 854 pessetes amb 40 cèntims. També van obrir les dos caixes de puros Monterrey, comprades a l'Expenduría N. 65, de Mercè Colom.

A primera hora de la tarda, començava la reunió.

1. El líder d'una generació

El 14 d'abril, una generació va alçar-se amb les banderes de la modernitat, l'esforç i el compromís. Diguem-ne patriotisme. Sense ell no es pot entendre res del què va passar a Catalunya ara farà 80 anys.

“Alceu-vos en nom de Déu, els que us sentiu amb forces per a fer marxar tots els catalans darrere vostre, i digueu el que hem de fer”. Maragall va saber copsar com ningú altre les palpitacions dels temps de la Solidaritat. Gairebé 25 anys després, rebrotaven els crits solidaris en aquell 1931. Aleshores va ser Sagarra qui, en El cant del poble, va entendre què era el que estava passant: “Glòria, catalans, cantem!/ Cantem amb l'ànima!,/ Un crit i una sola veu,/ Visca la pàtria!/ La nostra terra és redimida!/El gran moment és arribat!/ Fora els ultratges! Lluny la mentida!/ Ningú ens prendrà la nostra llibertat!”

Però així com el moviment solidari és més plural, té un rostre polièdric, des de Prat de la Riba a Amadeu Hurtado, de Cambó a Jaume Carner, el 14 d'abril acabarà dibuixant nítidament la imatge d'un sol home. Un polític brillant, que s'enfronta als polítics professionals, a l´exèrcit, a l´Església, als propietaris, als extremistes i als intel.lectuals.; un ideòleg que ho desvetlla tot, però que maniobra amb una habilitat exquisida evitant la revolució; un home d'acció que aprofita un cop d'audàcia per arrencar, en un joc de maniobres fascinants, la quota de poder més alta i més profunda assolida mai per Catalunya; un exmilitar que creu en els valors del coratge, l'obediència i la disciplina, la paraula donada i l'honor; un dandi polític, elegant i presumit, que sap treure profit de la seva llegenda i explotar marquetinianament el seu prestigi, exhibint un menyspreu natural pels covards, els mediocres i els aduladors. Després del 14 d'abril, tota la història anterior és el passat, inservible, superada, senzillament perquè Francesc Macià va aconseguir imposar una idea: el somni de la llibertat era possible.

La successiva cadena d'esdeveniments que van produir-se aquells quatre dies d'abril de 1931, tenyits d'independència, han amagat el fet que només amb una alta dosi d'estratègia política van ser possibles. Sovint confós amb una muntanya d'anècdotes, s'oblida el més essencial: en mig del caos, un home va agafar un telèfon i va manar. Ho va fer com un cap d'Estat. I, sense que ningú no es plantegés el contrari, va ser obeït.

No hi ha millor argument contra els qui titllen el president Macià com un eixelebrat encisadorament ingenu, que intentar desxifrar la madeixa de fórmules jurídiques emprades aquells dies; ni als que li retreuen un il.luminisime candorós, de veure com implacablament anava capturant totes les peces del tauler de joc polític; ni als que el presenten com un outsider individualista, d'adonar-se de com va saber envoltar-se de les millors capacitats del moment (Carrasco i Formiguera, Joan Casanovas, Manuel Serra i Moret, Josep Tarradellas), ni als que el subestimen com un foll que no tocava de peus a terra, de recordar com una esquadra de l'exèrcit espanyol, la matinada del dia 15, presentava armes primer al cap de la República Catalana i després anava llegint el ban per tota la ciutat; ni als que es limiten a veure'l com un primari esquerp, que resseguir les converses telefòniques i les negociacions que va mantenir amb Alcalá Zamora o Miguel Maura.

Cal retornar a Macià, i al patriotisme que va abraçar tota una generació republicana. Tal i com Amadeu Hurtado va saber veure'l: amb la tensió espiritual i la força per aixecar tot un poble. El President de la República Catalana, intransigent, optimista, paramilitar, visionari, persistent, íntegre, home d’estat, ferotge. I honorable. L'home que es va fondre amb un país o un país que es va fondre amb ell.

2. Les eleccions del 12 d'abril

A la Catalunya de finals del XIX va començar una història fascinant: la de l’hegemonia del catalanisme. Una nova generació de joves polítics, amb la bandera de la regeneració democràtica i l'anticaciquisme, enardits pel descobriment de la seva pròpia història i de la seva llengua, tants anys menyspreada, van disposar-se a canviar les regles del joc i a no deixar-se arrossegar per l’esfondrada de l’Espanya decimonònica, ans al contrari. És en aquest precís moment que apareix en escena, rutilant i impúdicament modern, el polític que marcarà l'agenda del país fins que Macià en prengui el relleu: Francesc Cambó.

Enmig d’uns polítics jocfloralescos i embrancats en tertúlies estèrils i inacabables, la seva aparició només pot ser definida com revolucionària. Al costat de l’amateurisme general apareixia per primer cop al nostre país un professional de la política i l’acció, un home amb voluntat de guanyar i que es movia empès per idees com lideratge, eficàcia i objectius. “Getting things done”, tan senzill com això, i tan aliè a la nostra tradició política de discussió lànguida de terrassa de balneari.

Amb Prat de la Riba, i Narcís Verdaguer, i Duran i Ventosa i Puig i Cadafalch i Ventosa i Calvell i Ramon d'Abadal va perfilar una maquinària política perfecta i extremadament ben organitzada, amb una convicció difícilment destructible, la Lliga, que s’enduria per endavant les carcasses exsangües que s’arrossegaven des de la renaixença. Aviat el país sencer seria al seus peus.

Arriben els primers triomfs, l’esclat de la Solidaritat i els primers fracassos. En qualsevol cas, a l’imaginari del país, treballat pam a pam pel formidable artefacte lligaire –que sorprèn per la seva admirable estabilitat en front a les guerres fratricides de les esquerres catalanes-, acaba emergint com el representant genuí d’una Catalunya amb vocació imperial, destinada a transformar Espanya després de salvar-la de l’abisme. L'autodestrucció de l'esquerra que representava Pere Coromines després del pacte de Sant Gervasi amb el lerrouxisme encara li obre més les portes, de bat a bat. La Lliga, per uns anys, és el catalanisme i el catalanisme és la Lliga. Però aviat aquell país que s'havia despertat en vol més, es regira inquiet, s’impacienta, es fa preguntes i comença a no tenir-ne prou de la resposta de regenerar Espanya si no s’avança també en la nacionalització de Catalunya. “Hi ha dues maneres segures d'arribar al desastre: una, demanar l'impossible; l'altra, postergar l'inevitable” al·legava Cambó, en un dels sofisticats exercici d’equilibrisme que va executar de manera impecable, mentre al Congrés li cridaven: “O Bismarck o Bolívar”. La Lliga perd màgia i aviat patirà una última escissió, aquest cop amb la formació d´Acció Catalana, cruel amputació pel que significava de deserció dels intel·lectuals de més prestigi. En paral·lel les crisis socials s’aguditzen, el pistolerisme surt al carrer, les fàbriques tanquen. Apareix el desordre. La dictadura de Primo, a la que inicialment la Lliga hi dóna suport, suposa alguna cosa més que un error, és el final de la seva hegemonia. Quan retorni la democràcia, una nova força assumirà el llegat de modernitat i impuls del país: Esquerra Republicana.

La dictadura de Primo comporta, paradoxalment, un rearmament nacional. I una veu comença a sobresortir per damunt de les altres. A l'exili de París, a finals del 23, Macià afirma: “Volem una República catalana independent per tal com tenim plena consciència de la personalitat de Catalunya; perquè aquesta és la nostra voluntat, que ningú ni res no torcerà, car Catalunya es capaç de governar-se ella mateixa i de viure per si mateixa. Fem aquesta crida amb una esperança absoluta i amb una fe cega en Catalunya. Tenim fe en el poble català. Nosaltres, catalans, no som pas diferents dels altres homes. No som pas una raça inferior. El dia que decidirem l’alçament, l’entusiasme ho abrandarà tot”.

Van ser vuit anys intentant que una espurna encegués una nació. A París, a Moscou, a Buenos Aires, a La Havana, a Brussel•les. En aquesta guerra, Macià va perdre totes les batalles, la més clamorosa, la de Prats de Molló. Tant se val, de cada derrota sortia més reforçat. D’alguna manera, en aquella epopeia, com diria Humbert Torres “humanitzaria el catalanisme”, el posava a l’alçada del poble, el feia profundament viscut, l’arrencava dels Ateneus i dels Instituts, l’impregnava de vida.

Contra una dictadura que esclafava un poble, només un home va apuntar amb el dit l’enemic i va ser capaç d’aixecar la veu i cridar Prou!. Aconsegueix lligar nacionalisme a acció, i fondre acció amb dignitat, sense prestar cap atenció als menyspreus i les burles que pretenen ridiculitzar-lo. Un cercle tancat que senzillament feia engrunes tants anys de decadència provincial, de resignacions i falsedats. Molts no nacionalistes només van saber veure això, i en van tenir prou. Aquest és un dels miracles maciànics. Però té una explicació molt senzilla: també ells estaven cansats de tanta indignitat.

Amb la seva actuació, d’un pragmatisme insultant, passava la pilota de la ingènua follia als executadors de la realpolitik, que havien acabat per adaptar-se a l’agonia de la dependència en un exercici que no portava en lloc, i que no podia despertar en el poble català el més mínim interès. En el mite Macià, conreuat a fons per la premsa catalanista de totes les tendències, hi ha bona part de l'èxit electoral transversal d'ERC.

Els altres components d'aquella victòria inesperada són la llavor republicana dels ateneus i cercles escampats pel país; el pacte de Sant Sebastià, que lligaria per sempre la sort de l'autonomia catalana a l'èxit de la República; els afusellaments dels capitans Galán i García Hernández per la sublevació fallida de Jaca, que permetia als revolucionaris comptar amb dos màrtirs per la causa; la fatiga de segles de Borbons i la maldestre actuació dels contrincants electorals.

Conscients de les escasses possibilitats electorals d'un partit constituït a tres setmanes de les eleccions, ERC va mirar de pactar amb els homes d'Acció Catalana, els grans favorits del 12 d'abril. Però ni Nicolau d'Olwer, ni Rovira i Virgili, ni Bofill i Mates no van acceptar incloure 5 noms a les seves llistes. La llegenda atribueix a aquest últim la frase següent: “Com podem pactar amb gent que no sap escriure i fa faltes d’ortografia?” . Un error d’estratègia que despenjava per sempre l’alternativa purament liberal i catalanista del mapa polític català i deixaria la història dels propers anys en mans dels homes d'ERC.

La unió d'Estat Català, el partit de Companys, la fracció de Marcel.lí Domingo, el grup de L'Opinió i de desenes de cercles republicans agrupats sota les sigles d'ERC resultaria una fórmula irresistible. Els catalans, cansats de la Dictadura de Primo, van saber veure en ERC el motor del canvi. Amb una facilitat insultant, s'havien apoderat del republicanisme i l'obrerisme, que fins aleshores havia explotat amb èxit els radicals de Lerroux, i del catalanisme, que fins aquell moment era en possessió dels intel.lectuals d'Acció. Eren ells, ara, els qui seguien les palpitacions dels temps. Amb el lideratge de Macià, però amb el no menys cabdal i treballat esforç popular de Companys i Casanovas, Aragay i Lluhí, amb una campanya perfectament organitzada per un jove desconegut, Josep Tarradellas, van aconseguir un èxit històric.

La nit del dia 12, Macià enviava el telegrama següent a Alcalá-Zamora: “Niceto Alcalá Zamora, presidente Gobierno provisional- Esquerra Republicana Catalunya triunfa con 25 concejales, Lliga , 10, radicales 15; total cuarenta republicanos, diez monárquicos. Esquerra Repubicana de Catalunya saluda presidente Gobierno provisional y espera con resolución inquebrantable triunfo nuestros ideales. Viva Cataluña libre en una España libre y republicana”.

Tot era a punt perquè comencessin quatre dies que canviarien Catalunya per sempre.

3. 14 d'abril: d'un canvi de règim a un canvi d'Estat

La nit del dia 13, Barcelona dormia confiada. Per la tarda, s'havien sentit crits de “Visca la república i visca la llibertat”, “a baix la monarquia”, s'havien cremat diaris de l'ABC i la Nación i Cambó agafava el tren cap a Madrid amb 39 graus de febre. Al vespre, però, tothom havia vist que els dirigents d’ERC, Companys, Aragay, Tarradellas; i també en Lluhí, en Casanellas o l'Aguadé feien tertúlia tranquil.lament, distrets, a la terrassa del Colon. Macià era al palc del Tívoli veient una pel·lícula de Chaplin amb la seva família.

A última hora es van reunir tots. Hi hagué qui va insistir en prendre l'Ajuntament l'endemà. Macià va descartar-ho rotundament. Calia esperar instruccions del Comitè Revolucionari de Madrid. Tot era molt confús, fins al punt que al matí, Macià, parlant amb Prieto, havia suggerit que es nomenés a Marcel.lí Domingo com a president del futur govern autònom de Catalunya. En qualsevol cas, s'acorda que Companys viatgi l’endemà a primera hora fins a Madrid per coordinar les accions, en un cotxe que conduiria Casanellas. Més tard, Maura, des de la capital, telefona a Companys exigint-li que no fessin res, que evitessin cap moviment que pogués ser interpretat com una acció separatista a la resta d'Espanya.

I tanmateix, l'endemà Companys decideix proclamar la República. Per què? Les ordres de Macià són clares, res no està preparat, cal ser prudent i esperar. Però Companys ja està cansat de veure passar el temps, han arrasat en les eleccions i tem que s'esvaeixi l'eufòria popular. El seu sentit del tempo polític s'alerta al conèixer les primeres notícies d'Eibar i d'altres llocs d'Espanya on els esdeveniments es precipiten. En el carrer, grups de joves criden a favor de la República. Un altre grup, que s'ha concentrat a les 12 a la plaça Universitat, baixa pel carrer Pelai i la Rambla. Cada cop són més, mentre els guàrdies de seguretat, a cavall, s'ho miren en actitud passiva. Després de reunir-se a L'Opinió, a la plaça Cucurulla, Companys es decideix. I s'encamina cap a la plaça de Sant Jaume.

L'acompanyen Aragay i Casanellas, i algun altre. Arriben a la plaça, buida. Els guàrdies municipals els deixen passar, en la seva condició de regidors electes. Pugen les escales fins al despatx de l´Alcalde, el compte Güell, de viatge oficial a París. A mig camí es troben Pau Mitjavilla, cap d'un negociat municipal: “Hola, Lluís, on vas tan desesperat” “Calla!No em diguis tres, tinc molta pressa. Vaig a proclamar la República...” “Sempre estàs d'humor. Apa, adéu i dinar de gust!”. Arriben a l'oficina de l'alcalde. Hi troben el seu substitut, Martínez Domingo. Aquest, des de la taula,aixeca els ulls i pregunta: “Què passa, Companys?” “Vinc a erigir-me en Alcalde. Sóc l’autoritat escollida pel poble i vinc a proclamar la República”. Martínez Domingo contesta: “Espereu que hagi acabat de signar”, i continua firmant unes ordres de pagament. Després, s'aixeca i els parla: “No puc entregar la vara de l’autoritat si no és per un acte de força”. Aragay, aleshores, li pren´. “En aquest cas, convertint-me en representant del poble, se l’entrego a Lluís Companys, en qui veiem l’única autoritat de Barcelona”. Un regidor monàrquic, Maynés, present també a la sala, li aconsella: “anem, anem, senyor Martinez Domingo, tot això és una moixiganga que durarà poc”.

No tenen bandera. Algú se'n recorda que hi ha el Centre radical del Districte I al carrer de Ciutadans. Allà els deixen un domàs que hissarà uns minuts després el periodista Joaquim Vilà. El domàs-bandera s'entortolliga i dóna unes voltes. Companys xiuxiueja a Vilà: “Mira, noi, ja la ballem”. S'acabava de proclamar la República davant d'alguns xofers, unes parelles d'urbans i un petit grup vianants.

  Poc a poc el balcó es va omplint amb nous arribats: Aguadé, Escofet, Lluhí, Grisó, Santamaria, Vachier. Es repeteixen consignes al poble i es criden visques a la república, en un estat d'eufòria quasi infantil.

  La notícia s’escampa per la ciutat. Macià, en assabentar-se, s'indigna: “Sempre serà un precipitat. No hi ha manera amb aquest home. Cuidado amb el què fa. Havíem d’esperar, havíem d’esperar!”. Però Companys acaba de fer volar els ponts. I Macià es veu obligat a actuar.

  Puja al cotxe de Martí Barrera i s'arriba fins a Sant Jaume, al voltant de les dues. Des del despatx de l’alcalde, se sent perfectament com és aclamat per la gent que s'hi anat atansant. Companys empal·lideix. Quan es troben, Macià l'agafa del braç i se l'emporta a un racó. És un excoronel, i la desobediència el treu de polleguera. Ventura Gassol i el seu gendre, el doctor Peyrí, una mica més endarrere, vigilant el seu estat de salut, els aturen. Després, surt al balcó. Un cornetí toca la Marsellesa. La plaça, ara sí, comença a omplir-se. La multitud, en veure'l, esclata en un entusiasme desbordant. Les banderes alcen el vol, i Macià veu que gairebé totes són republicanes. Tanca els ulls, sembla com si intentés recordar alguna cosa (Prats de Molló? Cuba?) i proclama la República catalana. Tota la seva vida havia esperat aquell moment. L’oportunitat d’esdevenir lliures. I ara oferia aquell triomf al seu poble, del que només demanava que el sabés aprofitar i en fos digne.

A continuació, en un gest ple de simbolisme, i que convertirà el Palau de la Diputació en el centre polític de Catalunya per sempre més, creua la plaça, en mig d'abraçades, empentes i l'entusiasme general. En entrar a la Diputació, els mossos li presenten armes. Segueix fins el despatx del Departament de Beneficència. Minuts més tard, Maluquer i Viladot, president de iure de la diputació de Barcelona, assabentat també dels fets mentre estava dinant, arriba amb el seu fill. Protesta per aquell acte de força. Macià replica preguntant-li qui l'havia nomenat a ell. Maluquer respon que la monarquia, però que havia estat refrendat pels seus companys. Macià aleshores afirma que aquell no és cap acte de força sinó que ell compleix senzillament un manament del poble. Maluquer insisteix que només marxarà a empentes. I la mà de Macià es posa suau a les seves espatlles. “N'hi ha prou, així?”. “Per la força me’n vaig”, va acabar Maluquer, en una frase i una actitud a l’alçada d’aquell moment.

Gassol ha estat treballant en una tauleta del costat, tatxant i reescrivint unes frases Li passa a Macià, les llegeix, assenteix amb el cap i demana a Casanovas que obri la porta de la tribuna del Palau. La massa s’encén de nou. El cabdill català parla. I torna a proclamar la República Catalana.

Són quarts de quatre. Mentre a Espanya continua vigent la monarquia, a Catalunya, Companys n'havia canviat el règim polític i Macià, l'Estat. No només era un acte de traïció, sinó de sedició. A Madrid la notícia cau com una bomba.

  Macià truca immediatament a Alcalá Zamora. Un periodista, present, sent les paraules d'aquest últim: “Estamos de acuerdo y absolutament compenetrados, la necesidad de que haya un orden completo y una tranqulidad absoluta es lo primero que debemos de procurar”. Després es reuneix amb els regidors electes. Es aclamat com a president.

La situació és d'una dificultat extrema. Tot i els contactes que durant els mesos previs hi han hagut amb militars d'ideologia republicana, el general Despujol, que havia estat governador militar de Girona i Barcelona durant la dictadura, és al front de la Capitania. Hi ha cinc destructors de l'armada espanyola al port de Barcelona i alguns rumors, disparats en aquell moment, apunten a moviments en les casernes de la ciutat. De Madrid no es pot esperar res, excepte, potser, la declaració de l'estat de guerra. Les forces sindicalistes, expectants, anhelen la confirmació de la revolució. La Lliga, calla, tot i que aviat Cambó encarregarà plaça pel tren que surt a la nit de Madrid a París. I no tots els republicans estan decidits a donar un suport unànime a Macià: els radicals lerrouxistes, que senten el triomf republicà com a propi, però que s'indignen de la deriva nacionalista que pren el rumb dels esdeveniments, decideixen actuar pel seu compte i posen els ulls en el govern civil.

És aleshores que apareix l'home d'Estat. Envoltat dels homes més fidels, Gassol, Casanovas, Carrasco i Formiguera, Aguadé, Macià comença a manar. Internament, s'organitza una eficaç secretaria política en mans d'aquell jove de La Falç que havia admirat a tothom en la coordinació de la campanya electoral d'ERC, Josep Tarradellas, que aquells dies s'encarregarà de fer rutllar l'aparell logístic. Externament, comença la batalla de la comunicació. En pocs minuts, es pren la direcció de Telègrafs -Escrig-, Telèfons -Miralles Pi- i Correus -Artemi Aguadé-. En paral.lel, s'atén als periodistes, s'envien emissaris a tots els pobles de Catalunya i es redacta la proclama oficial de la República Catalana.

Macià ha jugat amb les paraules en les seves dos proclamacions -a l'Ajuntament i a la Diputació-, però ara cal ser més precís. Probablement és Carrasco qui li dóna la redacció definitiva. Hi és tot: el llenguatge del conspiradors i el del pacte de Sant Sebastià, el patriotisme i la justícia social, la dignitat i la revolta. I una estranyíssima fórmula jurídica inèdita en la història d'Espanya: la “República Catalana com Estat integrant de la Federació ibèrica.”

La pirueta legal és magnífica: tot és possible. No només això, la proclamació deixa clara la provisionalitat del moment: “esperant que el poble espanyol i el català expressaran quina és en aquests moments llur voluntat”. La partida, doncs, quedava oberta.

Les preocupacions de Macià la resta de la tarda, resolta la qüestió menor que Aguadé es faci càrrec de l'alcaldia de Barcelona i no Companys (que per uns moments és proposat com a ministre de la república en substitució de Nicolau d'Olwer, derrotat en les eleccions), es centra en tres focus: l'Audiència, la capitania general i el govern civil.

En el primer cas, es nomena a Oriol Anguera de Sojo, jurista de prestigi i aleshores militant de la causa catalanista, que prendria possessió l'endemà.

Però el general Despujol, a Capitania, es manté intractable: espera ordres dels seus superiors i truca a Berenguer abans de l'últim consell de ministres de la monarquia, sense que se li confirmi res. Macià que té posades en el general López-Ochoa, republicà, a qui coneix de l'exili, totes les esperances, maniobra en el seu favor. El mateix López-Ochoa i altres capitans republicans es deixen veure pel palau de la Diputació a mitja tarda. Quan algun d'ells surti al balcó seran dels més ovacionats. Però la situació no podrà desencallar-se fins que la república sigui proclamada a Madrid.

Respecte al govern civil, la situació casi és pitjor, està fora de control. Emiliano Iglesias, després d'unes hores d'intrigues subterrànies, aconsegueix fer-se'n càrrec. És un triomf vital pels radicals lerrouxistes, que s'havien vist apartats dels llocs de comanament en aquelles primeres hores republicanes (de fet, el seu correligionari, el regidor Ulled, expressa també el seu recel sobre la República Catalana en l'acte de constitució de l'Ajuntament de Barcelona).

Es redoblen els esforços: les trucades amb Alcalá Zamora i Maura s'intesifiquen. Per solucionar l'atzucac del govern civil algú apunta una solució plausible: enviar-hi a Lluís Companys.

Finalment, Madrid cedeix i López Ochoa, en un decret signat pel president de la República catalana a un quart d'onze de la nit, és nomenat “Capità General de Catalunya amb l´encàrrec de garantir l´ordre de la República naixent, havent jurat que estava completament al costat del poble i a les ordres del President de la República Catalana”. Si bé és cert que a la tarda grups independentistes havien endegat la formació d'una Guàrdia Cívica, que Macià confiaria en Pérez Farràs el comandament del cos dels Mossos d'esquadra, que fins s'havia ordenat requisar les armes i municions del quarter de Montjuïc, el cert és que Macià va preferir en tot moment comptar amb els militars de l'exèrcit, els seus antics camarades. Ordre i símbols.

Tocant a la mitjanit la situació es desencalla. Companys, amb una ordre signada per López-Ochoa, foragita l'Emiliano Iglesias del Govern Civil i a la matinada, dos bateries de cinquanta homes del destacament del quart regiment d'artilleria de la Capitania General de Catalunya, arribaven a la plaça Sant Jaume, proclamant la república “ con los mismos honores con que se proclamaba en el anterior régimen el estado de guerra.”. Ho van repetir a la plaça Catalunya i a la del Marquès del Duero cantonada amb les Rondes. Complien ordres del nou capità general, amb el “VºBº El presidente del Estado. Francisco Maciá”

Una mica abans d'aquestes cerimònies, arribava el sopar a Palau: 35 racions de truites a la francesa, 15 filets a la broix, 35 racions de costelletes arrebossades, 2 kilos i mig de llonganissa, 30 quarts de pollastre del prat, 1 kilo i mig de lluç fregit, 15 racions de lluç a la marinera, 15 racions de canelons, 30 assortits de fruita, 4 iogurts i 2 kefeirs, 100 panets de Viena i 8 quilos de pa, 12 botelles remei blanc i 14 ampolles de xampany Extra Codorniu i 40 cafès.

  A Palau, començava una nit llarga.

4. Quatre documents inèdits

L'arxiu Montserrat Tarradellas de Poblet guarda dos documents imprescindibles per entendre la “petita història” d'aquells dies.

El primer, és un full amb membret de la Diputació de Barcelona que diu: “En la nit del catorze al quinze d'abril de 1931, els que sotasignen formaren la primera guàrdia d'honor al primer president de la República Catalana (subratllat en l'original), en Francesc Macià”. I a continuació hi ha la signatura de 17 persones, entre les que es poden indentificar les de: Joan Nogueron, Joaquim Cardona, R. Montserrat, E. Fontbernat, López Farràs, Roc Boronat i Josep Tarradellas.

El segon són 14 fulls escrits a mà, uns registres de les persones que van acudir a Palau i a les que se'ls van expedir una sèrie de passis. Malauradament no porten data, però és una radiografia exacta del “who's who” de la Catalunya republicana:

1. “Autorització especial per a circular per totes les dependències del Palau de la Generalitat”: 1. Joan Casanellas; 2. Domènec Pallerola; 3. Armand Otero; 4. Francesc Muntanya; 5. Joaquim Ventalló.
2. “Signats directament per Ventura Gassol”: 1. Josep Maria Bové; 2. Pompeu Fabra; 3. Joan Nogueron.
3. “Passis d'entrada a Palau”: És el llistat més extens, amb 452 noms. En aquest cas, segur que és del 14 d'abril i dies successius. Alguns dels noms, en l'ordre que van arribar i s'expediren els passis, són: 1. Josep Maria Biarnés; 5. Xavier Regàs; 10. Martí Esteve; 11. Antoni López Llausàs; 12. Oriol Anguera de Sojo; 23. Josep Tarradellas; 36. Joaquim Maurín; 43. Josep Trueta; 45. Josep A. Trabal; 53. Josep Maria Batista i Roca; 60. Josep Sunyol; 72. Daniel Domingo Montserrat; 94. Daniel Cardona; 100. August Pi Sunyer; 181. Miquel Badia; 186. Estanislau Duran Reynals; 194. Màrius Gifreda; 200. Artemi Aguadé; 201. Miquel A. Baltà; 209. Abelard Tona; 211. Josep Maria de Sagarra; 214 Marc Aureli Vila; 217. Joan Puig i Ferreter; 218 Víctor Hurtado; 219. Ferran Cuito; 220. Pau Vila; 222. Àngel Pestaña; 239. Roc Boronat; 242. Josep Maria Cruzet; 262. Joan Antoni Maragall; 264. Alexandre Galí; 267. Joan Costa i Déu; 284. Joan Estelrich; 292. Jaume Bofill i Matas; 294. Carles Jordà, 304. Antoni M. Sbert; 308. Rossell Vilà; 310. Claudi Ametlla; 311. Amadeu Hurtado; 312. Alexandre Plana; 315. Ricard Escrig; 325. Domènec Latorre; 368. Ferran Soldevila; 373 Rossend Llates; 382. Ramon Fabregat; 393. Alfons Maseras; 399. Fco. Muñoz (Solidaridad); 400. Clará (Solidaridad); 401. Joan Comorera; 417. Carles Soldevila; 421. Pau Romeva; 428. Lluís Capdevila; 430. Tomàs Roig i Llop;
4. “Passis per Catalunya”: és un document de 88 noms, molts dels quals amb el nom d'una població al costat, la qual cosa fa preveure que servien de “missatgers” per a la proclamació de la República Catalana. Destaquem: 1. Eduard Calero (Reus); 28. Josep Irla Bosch (Girona -Sant Feliu de Guíxols); 30. Ramon Noguer i Cornet (Figueres); Manuel Valldeperes i Nicolau Battestini (Tarragona i Camp); Lluís Bru Jardí i 10 més (“Salvo-conduits Palau Presidència”). També sorprèn trobar-se de 25. Lluís Nicolau d'Olwer; 62. Carles Cardó, “frare”; 72. Joan Estelrich; 76. Josep Samblancat; 78. Joan Solé i Pla; 85. Carles Capdevila o 87. Joaquim de Camps i Arboix (per Girona).

Dos personatges queden difuminats davant del protagonisme que acabaria acaparant Macià: Cambó i Companys. El següents documents són signats per ells.

Del primer, vegi's el fragment de dues cartes. Una a Lluís Duran Ventosa, de 29 d'agost de 1930 i l'altra a Joan Estelrich, de 9 de maig de 1931. L'abans i el després de la República, vistos pels ulls de Cambó, en uns textos que parlen per si sols:

Cigale, 29 agost 1930 (Francesc Cambó a Lluís Duran Ventosa, arxiu ANC)

“Jo estimo que la innegable victòria que han obtingut els representants catalans, fent acceptar per tots els republicans espanyols –inclòs en Lerroux i l'Acalá-Zamora- una solució radicalíssima del plet català crea, per a nosaltres, una situació que cal tenir en compte. Ens permet i ens exigeix alhora ser més exigents en les condicions a posar per la nostra participació en el govern.

Ha estat, per a ells, una victòria, platònica, però victòria, de la que ens felicitem com a catalans i com a catalanistes. Crec que hem de mirar de no engrunyir-los massa. A crits, guanyaran sempre ells. És amb afirmacions, oposant-les a la immensa buidor de la seva propaganda i de la seva acció, on la nostra posició és inexpugnable”

París 9 de maig de 1931 (Francesc Cambó a Joan Estelrich, arxiu BC)

“...no hi veig el propòsit d'emprendre una tasca, que devia haver començat una setmana després de l´adveniment de la República, quan ja no pogué dubtar ningú que tingués enteniment que les facècies d'en Macià ens portaven descrèdit i animadversió i eren, per la col.laboració que obtenien, una de les pàgines més tristes de la història de Catalunya.

El govern provisional fa,amb els ajuntaments elegits en unes eleccions –que gràcies a nosaltres foren les mes pures que mai s´hagin fet a Espanya- el que mai s´atreví a fer el govern més abjecte de l'antic règim. Modificar, per decret, lleis fonaments, política partidista com mai ho a fer en Primo... ni la Veu, ni la Lliga, ni la Unió Catalana no protesten”

De Lluís Companys, l'home que va encendre la metxa, però que de premi va ser relegat al capdavant d'un gris govern civil, el telegrama que envia el dia 16 d'abril a Maura, en testimonia la seva decidida voluntat de dimitir (com és sabut, però, romandria en el càrrec fins el mes de maig, essent substituït per Carles Esplà):

Telegrama Oficial

16 abril 1931

Barcelona, a las 1.20 horas

 Gobernador a Ministro.

Número 104

Se trabaja normalmente y sin excepción en Barcelona y provincia. Como suponía y luego tuve amistosas confidencias ha habido de madrugada algún aislado intento de huelga, pero han comparecido allí personas afectas que han aregando a los obreros reaccionando estos contra los perturbadores. Normalizada en absoluto la vida social reitero a V.E. mi deseo de que hoy mismo y cuanto antes se digne aceptar mi dimisión, que la eleve de modo irrevocable y de la que voy a dar cuenta al Sr. Maciá, mostrándome agradecido a la confianza y distinción del Gobierno, al que renuevo mi adhesión y agradecimiento. (Archivo Histórico Nacional, Madrid)

5. L'obra de 48 hores de govern 

En una astuta jugada, Companys reconverteix la jornada de vaga convocada pel dia 15 pels sindicats en una festa cívica i ciutadana. Hores de festa i concerts a tot Catalunya, de manifestacions espontànies, i de crits de visques a la República, a Catalunya i a la llibertat. Hores aprofitades al màxim a Palau.

Macià es desperta a les 10 i esmorza el que queda dels 100 croissants i brioixos, 25 ensaïmades, 75 cafès amb llet i 50 tasses de xocolata a la francesa que han arribat puntuals a primera hora del matí. Tarradellas té la màquina perfectament greixada: les visites es van encadenant amb circulars i decrets que signa el president de la República Catalana.

No hi ha temps per perdre. Macià controla capitania, el govern civil, l'ajuntament de Barcelona, correus, telègrafs i telèfons. La premsa catalanista ha saludat amb entusiasme el canvi, i la de dretes no té més remei que reconèixer que les coses s'han fet amb autoritat i responsabilitat. Els radicals, callen i esperen. Els sindicalistes, esperen i callen. L'església catalana, a través del cardenal Vidal i Barraquer, expressa també el seu respecte al nou règim. Anguera de Sojo pren possessió de l'Audiència a les 11 del matí, com estava previst. Tot i que és festiu, els mercats financers estan en calma i no donen símptomes de cap desfeta. La república Catalana és una realitat inqüestionada i continua el seu camí al marge de cap interferència que vingui des d'Espanya. Els pròxims passos de Macià aniran per dues vies: primer, nomenar govern; segon, fer penetrar la república fins a l'últim racó del país.

Amb l'ajut de Serra i Moret, persona d'absoluta confiança del President, es va tancant la llista de noms. D'entrada, Macià només rebutja els homes de la Lliga; en canvi s'obre a radicals, sindicalistes i liberals per constituir un govern de “concentració republicana” (els anarquistes, sondejats a través de Pestaña, s'autoexclouen). D'Acció Catalana, tria, naturalment, Carrasco, a qui posa al davant de la cartera de Comunicacions; i en representació dels radicals, Casimir Giralt, a qui encarrega Finances. Dos homes de la Unió Socialista de Catalunya, partit amb el qual ERC s'havia coaligat en les eleccions del 12 d'abril, el mateix Serra i Moret i Rafael Campalans, es fan càrrec, respectivament, d'Economia i Treball i d'Instrucció Pública. I, a pesar que hi ha qui creu que Macià no tenia inicialment cap intenció de fer-ho, nomena el seu amic Ventura Gassol per a Política Interior. Tanmateix, els dos consellers de més rellevància política són: Villar Rossell, de la UGT, que ocupa la cartera d'Obres Públiques, i Joan Casanovas, d'ERC, la de Defensa. El primer, perquè significa incorporar un líder sindical al govern, cosa que implicava una picada d'ull evident a l'electorat obrerista; el segon, perquè ostentava una conselleria, el nom de la qual desprenia unes ressonàncies inequívoques. La primera reunió, que va durar unes dues hores, ratificaria totes les accions empreses fins aleshores.

És el moment de començar a legislar. I res no podia ser més urgent que la cultura i la llengua. Amb membret de “República Catalana. Presidència”, s'aprova un decret que estableix que “La llengua catalana és la oficial en tots els territoris de la República Catalana. La llengua espanyola serà co-oficial amb la catalana en totes les relacions amb el Poder Federal i en totes les esferes administratives i de govern que depenguin d'aquest. La llengua espanyola serà ensenyada a les escoles en la forma i condicions que es determinarà oportunament. De la mateixa manera el Govern de la República Catalana curarà d'atendre els nuclis d´infants que per raó de la llengua no puguin seguir l'ensenyament general.” I s'incloïa la disposició transitòria següent: “La llengua espanyola serà admesa en els serveis administratius i de justícia, en totes aquelles ocasions i circumstàncies on l´espanyol sigui necessari per a no entorpir els tràmits o procediments mentre té lloc el règim de traspàs de l´espanyol al català”.

Una altra de les accions que emprèn el govern és l'impuls de l'activitat universitària, nomenant Comissaris “amb plens poders per a regir-la i preparar la seva organització segons l´esperit de l´Estatut Universitari Català”, en les persones de Josep Xirau Palau, professor de Dret; August Pi i Sunyer, professor de Medicina; Jaume Serra Húnter, professor de Filosofia; Enric Soler i Batlle, professor de Farmàcia; Eduard Fontseré Riba, professor de Ciències; Ramon Casamada Mauri, professor de Farmàcia.

D'altra banda, tot i que en la majoria dels ajuntaments catalans s'havien anat també proclamant la República, i s'havien substituït els governadors civils en les capitals de província, la Presidència de la República Catalana emet unes instruccions per a que “els regidors republicans catalanistes elegits per sufragi”, es facin càrrec de “ l´Ajuntament i proclamar la República Catalana”. Macià i el seu govern segueixen molt de prop el seu compliment, conscients que la seva fortalesa depèn no tan sols de l'èxit a Barcelona, sinó de la impregnació de l'esperit revolucionari i republicà en tot el país.

El dia 15 havia començat a les 8 del matí a Capitania, on el nou capità general havia reunit els seus caps de plaça, comunicant-los la salutació del nou govern de la República i assabentant-los que es consideraria un delicte de traïció tot acte pertorbador contra la República naixent -no cal puntualitzar que tothom va córrer a declarar la seva adhesió-. Durant tot aquell dia de festa, les multituds anaven de la plaça Sant Jaume a les Rambles i de les Rambles al monument a Rafael de Casanovas, mentre al migdia es deixaven anar uns coloms missatges amb un llacet de la bandera catalana en la pota dreta i un altre de la republicana en l'esquerra. A la tarda, els Cors d'en Clavé van oferir un concert. Tota la ciutat resplendia de llum i d'alegria, i a darrera hora es va obrir el Metro de Catalunya fins a Sants, per poder anar a veure les Fonts Màgiques. A les onze de la nit, a la plaça de Sant Jaume, el centre tel.lúric d'aquells dies, en Fontbernat donava un concert, amb els seus Cent Homes, cantant La Marsellesa, Els Segadors, L'arbre sagrat, L'emigrant, L'Empordà i La Santa Espina. El públic, enfervorit, demanava que sortís en Gassol, però va aparèixer l'Aragay que els comminà al silenci “aquí a dins estem treballant”, i que millor tothom es deixés de xarangues i es posés a treballar perquè la cosa no perillés ja que l'enemic treballava sota mà.

L'endemà, 16 d'abril, les fàbriques van obrir amb puntualitat. Tarradellas va organitzar una oficina de premsa a Palau, al front de la qual va nomenar-se Domènec de Bellmunt. El president Macià i el governador Companys no paraven de rebre visites. Aparentment, tot continuava igual. Però l'epicentre de la revolució s'havia traslladat 500 quilòmetres al sud.

6. Un final anunciat

La reunió de la tarda del dia 17 d'abril havia començat 48 hores abans.

La situació havia esdevingut insostenible. Les successives proclamacions de la República Catalana que havia fet Macià havien deixat pendent la solució final. Des del primer moment, ha actuat com un cap d'Estat, procurant, però, mantenir les formes i la litúrgia dels símbols. Com aliè al debat dels “noms”, Macià avança endavant, sempre endavant. Decreta que s'armin a Josep Maria Batista i Roca, i el seu germà, i Josep Maria Ruiz Hebrad i 13 joves més, però no deixa de fer-se fotos amb els capitans i tinents que el visiten, i apareix sovint en públic amb el general López Ochoa; envia telegrames al cap de govern de Bèlgica, però en totes les manifestacions públiques expressa sempre que ell i Alcalá Zamora actuen en plena sintonia; tranquil·litza als ministres de Madrid, però nomena consellers, destitueix presidents d'Audiència i s'entrevista amb periodistes estrangers que comencen a enviar cròniques als diaris dels seus països sobre el naixement al sud d'Europa d'un nou estat.

De fet, Macià posa brutalment Catalunya de cara a resoldre el seu destí. Tota aquella tensió s'encarrila únicament a obtenir el millor resultat possible. La discussió per Macià no és teòrica, és d'un pragmatisme absolut. Depassa el catalanisme retòric de tertúlia de saló per l'exercici pràctic del poder. Fets, no paraules. Macià decideix que no hi ha límits, que serà el poble de Catalunya qui els posarà.

Però la situació és molt delicada. Des del primer moment, Madrid ha recelat de la República Catalana i alguns, com Maura i Lerroux, s'hi han oposat rotundament. La pressió creix per moments. La premsa madrilenya acaba essent unidireccional i envia un missatge d'intranquil.litat que fa un efecte profund a Catalunya: està en joc el futur de la República. La feliç indefinició de Macià, que tants bons resultats havia donat al permetre que tothom volgués entendre el que volia escoltar, havia d'acabar-se.

Macià aleshores busca d'entre els seus col·laboradors l'home que pugui anar a negociar amb Madrid. Només en troba un, que és advocat, separatista com ell, que ha patit presó, i que, a més, coneix molt bé els orígens de la República perquè va ser present a l'hora zero del seu naixement, en la signatura del pacte de Sant Sebastià. Carrasco i Formiguera és l'home.

Just nomenat conseller, Macià l'envia a Madrid, envoltat d'una total discreció. Després de viatjar tota la nit en tren, hi arriba el 16 al matí. Durant tot el dia s'entrevista amb els nous ministres d'Espanya, i amb el seu president. La seva representació es veu reforçada per un telefonema que Macià envia a Alcalá-Zamora:

“Excmo. Sr. Presidente Republica Española:

Acuerdo consejo manifiesta confianza ministros Domingo y Nicolau representantes genuinos Estado catalán y ratifica así mismo confianza delegado Carrasco para ultimar negociaciones con gobierno federal.

Presidente Macià. 16.4.1931”

Nicolau d'Olwer, que havia sol.licitat ser ratificat pel propi Macià com a condició sine qua non per acceptar el càrrrec, conscient de la debilitat de la seva posició després de l'ensusialda electoral, ultimaria amb Carrasco una primera aproximació de l'acord? Es desconeix, però el consell de ministres del vespre del dia 16 va tractar de manera quasi monotemàtica de Catalunya. Les declaracions que fa Carrasco i els ministres madrilenys aquell dia apunten ja clarament a l'acord. A últimes hores de la nit, per Madrid ja circulava que l'Estat català seria reconduït a una Generalitat de Catalunya.

Carrasco tornaria a Barcelona amb els ministres que havien d'acabar de tancar l'acord. Després del vol en el trimotor, i del dinar a Palau, va començar la reunió. Segons abans, Macià declarava als periodistes: “Disposat a sacrificar fins on sigui possible els meus ideals per tal ja que el que aquí hem fet ha estat provisional i a reserva del que en el seu moment digui el poble de Catalunya, la voluntat del qual acataré, com sempre”. Unes paraules sobre les que haurem de tornar.

La llegenda ha parlat d'àrdues negociacions, centrades només en la transformació jurídica de la República Catalana en la Generalitat. Al meu paper, repeteixo, això ja estava embastat o en qualsevol cas, semblava inevitable. No, si s'intenta reconstruir la tarda del dia 17 a la llum dels pocs escrits que ens han arribat, de Serra i Moret i Domingo, sobretot, però també d'algunes declaracions de Nicolau d'Olwer - , Carrasco hauria centrat les negociacions en: 1. ratificació de tots els acords presos durant aquells dies; 2. ratificació dels càrrecs nomenats; 3. funcionament d'un règim autònom català fins l'aprovació de l'Estatut que presentaria Catalunya a les Corts, que d'entrada assumira les competències de les Diputacions; 4. consideració del president Macià com a màxim representant de l'Estat a Catalunya, amb tots els honors; 5. oficialitat de la llengua catalana.

Ben aviat es formarien dos bàndols: de los Ríos i Domingo, per un costat; i Campalans, Serra i Moret i Casanovas, de l'altre. Probablement, Nicolau d'Olwer no entraria a fons en la discussió i el President Macià romandria absent. La resta d'assistents, en aquest estadi inicial de la discussió, no es significarien massa.

En un determinat moment, Fernando de los Ríos, recolzat en un divan, persuasiu, suau, recordaria els acords del pacte de Sant Sebastià i la necessitat del consens per evitar torpedinar la república de tots, insistint en la denominació de “Generalitat” (idea que bé podria haver-li comentat mesos abans Rovira i Virgili, quan va visitar-lo a la presó; o que ja li hagués esmentat Carrasco, com aquest va afirmar en el judici de Burgos que el condemnaria a mort, o potser va ser Nicolau d'Olwer, l'únic dels presents estudiós de la història catalana).

Les negociacions avançarien amb moltes dificultats. EL sector catalanista no voldria renunciar a l'Estat català. Carrasco mentalment retornaria al 17 d'agost de 1930, a Sant Sebastià, quan després que ell, Aguadé i Malloll haguessin parlat, també semblava que estava a punt el trencament entre els republicans espanyols i els catalans. Però la sensació de què hi anava massa en joc, que per primer cop en segles hi havia la possibilitat d'articular una vida conjunta respectuosa i plural entre les nacions d'Ibèria, les amistats comunes forjades en la lluita contra la dictadura de tants anys, el record de l'exili i de presó, etc., van anar fabricant l'acord. Aleshores sorgiria una altra dificultat, i el fet que explicaria que hi hagi hagut qui considerés Anguera de Sojo com un dels més furibunds defensors de la República catalana. Potser senzillament va ser que a l'hora d'anar concretant cada punt, Anguera deuria exigir les màximes garanties jurídiques.

Tant se val, la història no dirà mai què va passar. L'únic cert és que 78 hores després de la proclamació de la República catalana de Macià ja s'havia amortitzat aquell titular amb el que The Times saludava als seus lectors: “A republic in Catalonia”.

No són les paraules del president assegurant que havia fet el sacrifici més important de la seva vida la imatge que hauria de quedar, sinó aquella taca de tinta a la seva camisa -ell, sempre tan elegant- que la seva filla Maria mai no va oblidar quan el seu pare li va fer un petó a la sortida de la reunió.

7 Retorn a Macià

És extremadament revelador del caràcter d’alguns catalans el que ha passat amb Macià. Tots aquests apologetes del seny, catalanistes al bany maria, regionalistes encongits i geperuts, eterns diplomàtics provincians dels pactes de renúncies, plens “de tuf d’amaniments sentimentals, d’adiposa empremta retardària” per dir-ho en paraules de Xurriguera, s’han mogut sempre en la mateixa direcció: presentar-lo com un il•lús, un foll, fins un romàntic suïcida. Han fet mil i un treballs per reduir-lo a un espantall de joguina a qui avui podem mirar amb un somriure de condescendència i donar-li, carinyosament, un copet a l’espatlla. No és el President de la nostra república, la catalana, es veu, sinó que s'ha transformat en l´Avi, un titella entranyable i una mica carcamal no se sap ben bé de què ni de qui, en el somiatruites quixotesc de fa ja molts anys que es movia en el blanc i el negre accelerat de les pel•lícules mudes, a qui benèvolament se li pot perdonar que gosés haver alçat un país perquè aquestes coses avui ja no s’estilen.

“El primer que cal destruir del mite Macià és la imatge benèvola, tova, de l’home –del vell- que s’ofereix a l’afalac, de l'Avi susceptible d’influències i proclamar, tant si agrada com si no, que, contràriament a l'equivocat interès amb què alguns han volgut presentar-lo així, fou un home d’atac, incisiu, feridor, d’una ambició rectilínia i tenaç, d’una constant i extemporània intransigència pel que fa al plantejament absolut del problema de Catalunya”. En aquests paraules de Joan Alavedra hi ha la via a seguir.

Cal no equivocar-se: Macià no és cap anacrònic cavaller sense espasa dels ideals més purs i inassolibles, ni molt menys un idealista romàntic condemnat pel destí capritxós a vagar pel món com un jeu errant: De cap manera, en les seves idees el pensament polític és sempre inseparable del militar, del professional de la guerra i de l’estratègia. Un home lligat a un objectiu pel qual va sacrificar-ho tot, és cert, però pel qual va combatre amb totes les armes al seu abast: la tàctica, la disciplina, l’autoritat, l’organització, l’oportunitat, l’audàcia, la planificació, el comandament. Tot condicionat a l’acció. “La llibertat de Catalunya ha d’ésser obra d’un profund capgirament que elimini els elements que li són hostils: monarquia, institucions i organismes conservadors i reaccionaris. I només serem lleials a l’esperit i a la tàctica alliberadora actuant amb ferèstega intransigència en defensa de les llibertats integrals de Catalunya...”, va insistir el seu partit, Estat Català, el febrer de 1931, després de tants anys de lluita sorda i constant. Al cap només de menys d’un mes i mig proclamava la República Catalana. Tenia 72 anys.

Sempre un pla, sempre un objectiu, sempre un enemic. Aquesta és l’única manera per seguir-lo i no perdre’ns en el camí. Política en majúscules. L’estratègia és l’alliberament de la Pàtria, la tàctica consistirà en utilitzar tots els mitjans a l’abast, l’enemic, Espanya. Quin altre catalanista ha tingut un full de ruta més clar?

Mentre els altres somniaven en l’encaix impossible amb Espanya, Macià aconseguia tocar la independència amb la punta dels dits i la posava a l’abast del poble català. Aquella “tension vers le but, tensió vers el blanc” amb la que Carner-Ribalta va definir-lo. No va deixar mai d´”avançar cap al blanc, cap a la independència” conscient que era l’única carta que el nostre país tenia per sortir del laberint, però no vam saber jugar-la. No va deixar mai d’afirmar un cop i un altre que tenia fe en el poble de Catalunya, però el poble de Catalunya no va saber tenir fe en sí mateix. En paraules de Rossell i Vilar: “En la naturalesa, com en la política, res es fa de franc; tot s’ha de guanyar. No vàrem poder guanyar-nos la República Catalana i ens haguérem de conformar amb el Govern de la Generalitat”. Macià, simplement, va acatar el manament del poble. Per això la seva és la història bellíssima d’un fracàs. Del nostre fracàs.

 El registre de les trucades telefòniques que es van fer des del palau de la Generalitat (Abonat 14780), i que es conserva a l'arxiu de la Diputació de Barcelona, en són una bona mostra. (Deixem en parèntesi el preu de les trucades més rellevants, i de més durada, gairebé totes fetes a Madrid)

  Dia 14: Granollers, Esplugues LL., Badalona, Madrid (24,15 ptes.), Madrid (6.05), Madrid (6.05), Port Bou, Madrid, Girona, Vilafranca P., S. Feliu G., Canet, Gavà, Madrid (6.05), Caldes M (3.15), Lleida

  Dia 15: Reus, Verges, Cardona, Solsona, S. Martí S., Matadepera, Manresa, S. Boi, Manresa, S. Cugat, Terrassa, Pineda, Solivella, S. Celoni, Mataró, Rocafort, Sta. Coloma Q., Floresta, Espluga C., Arbeca, S. Cugat, Madrid, Tossa, Cervià, Caldetes, Ripoll, S. Joan A., Hospitalet, Esplugues, St. Just, Manresa, Palamós, Girona, Cardona, St. Feliu G., St. Pol de Mar, Calella, Pineda, Gualba, Tordera, Cardedeu, Vic, Llinars V., St. Martí S., Manlleu, Palautordera, Reus, Canet, Arenys de M., Borges B., Atmetlla V., Esplugues, Foix, Vimbodí, Vinaixa, Capellades, Ribes, Badalona, Montblanc, Tarragona, Alforja, Pallejà, Sta. Coloma, St. Llorenc S., Figueres, Sitges, Vilanova i G., Granollers, Olesa de M., Terrassa, Premià M., Tortosa, Arenys de Mar, Torelló, Valls, Vendrell, Vilassar de Mar, Torrelles de Foix, Castelló E., Olot, Berga, Vilada, Centelles, Vic, Rubí, Vilafranca P., Banyoles, Constantí, Igualda, Borges B., Lleida, Tarragona, Gandesa, Vendrell, Sta. Coloma Q., Palamós, La Garriga, Vilafranca P., Girona, Tarragona, Esplugues Ll., Terrassa, Badalona, Prats de LL., Manresa, La Garriga, St. Sadurní, Madrid (6,05), Madrid (24,15), Vilafranca, Manresa, La Garriga, Mataró

 Dia 16: Sallent, Madrid (10,30), Mérida, Borges B., Prat de LL. Badalona, Sabadell, Badalona, Sallent, Port Bou, Bilbao (5,80), Tàrrega, Borges B., Canet de Mar, Manresa, St. Martí T., Castellnou, Castelltersol, La granada, Vilassar de M., Piera, Gelida, Sta. Coloma G., Madrid (3,90), Torelló, La Llacuna, Monistrol, Sallent, St. Cugat, Hospitalet LL., Bilbao, Sort, Reus, València, Capellades, Oliana, Llançà, Sallent, Collbató, Granollers, Vitòria, Bermeo, Los Arcos, Estella, Reus, Lleida, Badalona, Bayneres, Maials, Blancafort, Girona, Bisbal P., Arbúcies, Banyoles, St. Pere T., Olesa, Llançà, Girona, Figueres, Sta. Margarita, Roda, Constantí, Montblanc, Tortosa, Vendrell, Organyà, Tremp, Vilaverd, Valls, Blanes, La Riba, Vilavella, Alcanar, Sta. Coloma Q, Badalona, Sant Joan M., St. Faust C., Manresa, Mataró, Cardona, Caldetes, Calaf, Premià de Mar, Breda, La Bisbal, Campdevànol, Begur, Calonge, St. Pere R., Mora la N., Bellcaire, Palafox, Castellciutat, Taradell, Sant Joan D., Guissona, Reus, Ripoll, Atmella, Vallgorguina, St. Llorens S., Verges, Banyoles, Cadaqués, Olot, Balcelles, Granollers, Granadella, Centelles, Cornudella, Villalba, Port Bou, Anglès, Tossa de Mar, La Jonquera, St. Feliu C., Ripoll, Selva C., Palau S., Castelltersol, St. Guim, Avinyonet, Palafrugell, Vilafant, Gelida, Perelada, La Seu d´Urgell, Cabra, Les, Viladecans, Pobla de S., Piera, Montmany, Gandesa

  Dia 17: Tarragona, La Garriga, Vilafranca P., Bigues, Madrid (12,10), Manresa, Igualada, Port Bou, Badalona, Vilafranca P., Reus, Vilafranca P., Puigcerdà, Granollers, Santander, Port Bou, Madrid (6)

  Encara més interessants, per intuir, potser, com van anar les negociacions telefòniques amb Madrid, és el registre de trucades fetes també des de Palau, des d'un altre número de teléfon:

  14 abril: Madrid (abonado 52227), 15 min., Figueres, Madrid (52380), 6 min., Madrid (52380), 3 min., Madrid, Ministerio de Gobernación, 30 min, Madrid, Ministerio de Gobernación, 15 min, Madrid, Ministerio de Gobernación, 24 min, Madrid, Ministerio de Gobernación, 9 min, Mataró, Cuartel Artillería, 3 min

  15 abril: Tarragona, Macia Mallol, 3 min, Tarragona Govenr Civil, 6 min, La Garriga, Madrid, Ministerio de Gobernación, 3 min., Madrid, Presidencia del Consejo, 18 min., Tarragona, Govern Civil, 3 min., Girona, Govern civil, 3 min., Madrid, Ministerio de Gobernación, 6min., Madrid, Ministerio de Gobernación, 12 min., Madrid, Ministerio de Gobernación, 6 min., Madrid, Ministerio de Gobernación, 9 min.

  16 abril: 4 trucades a València, Madrid, Direccion Seguridad, 3 min., Madrid, Dirección de Seguridad, 6 min., Madrid, Dirección General Aduanas, 6 min., Portbou,,6 min, Vic, Girona, Pont Vilimari i Madrid, Presidencia del Consejo, 24 min

  17 abril: Porbou, aduana 6 min, Madrid, Ministerio de Justicia, 3 min., Tarragona, Govern Civil, 6 min., Madrid (56982), 3 min., Madrid, Ministerio de Instrucción Pública, 12 min., Tarragona, Govern Civil, 6 min., Madrid, Presidencia, 6 min.