Un dels polítics més brillants de la seva generació, i un dels més perseguits per la seva defensa a ultrança de Catalunya. Afusellat demà farà 80 anys.

8 d’abril de 1938. Al matí, Pilar Azemar escriu la carta setmanal al seu marit, Manuel Carrasco, des de París, on viu refugiada, després d’haver passat també ella i els seus fills uns mesos a la presó i haver estat bescanviats per uns altres presoners del bàndol republicà.

La carta no li arribarà mai a Carrasco. Potser a la mateixa hora, i en tot cas, al matí, també, el general Franco, des de Saragossa, firma l'”enterado” de l’ordre d’execució de Carrasco -pendent des d’agost de 1937. “Curiosament”, l’enterado arriba a Burgos al vespre, impedint qualsevol reacció. Tot i així s’intenten desesperadament unes últimes gestiones. Inútilment.

9 d’abril de 1938. A les 1.45 h es comunica formalment a Carrasco l’execució imminent. Carrasco demana l’assistència del P. Romanyà i fer testament sacramental. Atorgar-lo li permet cridar dos amics catalans que compartien presidi a Burgos: Sagarra i Solsona, amb els quals pot passar dues hores.

Aquella matinada, Carrasco escriu dues cartes: a la seva dona i al president Lluís Companys. El jutge militar li dona paraula d’honor d’entregar-les. No ho farà mai, traint la seva promesa.

A les 5 de la matinada, el presoner entra en capella. Carrasco rebutja el capellà de la presó. Arriba el P. Romanyà, jesuïta, amb qui passa els darrers moments celebrant plegats la misa ‘pro agonizantibus’, en llatí. Combrega i resa les oracions pels agonitzants.

A les 6.45 h surten de la capella. Carrasco entrega les fotos de la seva dona i fills al P. Romanyà. Porta un crucifix en una mà i una sabateta de la seva filla petita, Rosa Maria, en l’altra. A les 6.55 h arriben al fossar, als afores de la presó. S’abraça al P. Romanyà i li dona la sabateta. L’escamot d’afusellament és a punt.

A les 7 h en punt, Carrasco, que no s’ha deixat embenar els ulls, mira l’escamot. I crida: “El que ha estat el lema de la meva vida i que porto al cor, vull que sigui el meu crit en aquest moment: Visca Catalunya Lliure!”. L’oficial de l’escamot crida: “Fuego”. Carrasco va resant: “Jesús, Jesús..” Cau. L’oficial li dispara el tret de gràcia.

El P. Romanyà l’extremuncia. El secretari, Valdemoro, fa constar que eren les set en punt de la matinada del 9 d’abril de 1.938, Divendres de Passió.

Amb quaranta anys, havia estat conseller de la República Catalana del 14 d’abril i diputat a Madrid. Va defensar ardidament el dret a l’autodeterminació de Catalunya i la justícia social.

L’any 1923 va escriure, també a la presó, en el seu dietari: “La independència de Catalunya, el meu suprem ideal d’aquest món.” Siguem-ne dignes.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)