Dia 14 d’abril de 1931. El país va tornar-se a encendre. Una nova generació s’abraçava al compromís de refer una pàtria. La volien plena, la volien tota, la volien lliure. I al costat del president Macià, Carrasco i Formiguera. No havia dubtat a acompanyar Nicolau d’Olwer i Bofill i Mates en el projecte polític que deixava enrere la Lliga i que aglutinaria el liberalisme catalanista intel·lectual: Acció Catalana. Al marge de la seva activitat professional com a advocat, va fundar i impulsar L’Estevet, “setmanari nacionalista i popular”, fixant-hi unes fites ben senzilles: “Pàtria i llibertat”. Per aquella audàcia seria empresonat, inaugurant el rosari de persecucions que va patir a la vida, i arribaria a ser un dels nacionalistes catalans amb més judicis polítics: tres consells de guerra, dues denúncies militars i una sanció governativa. El dimarts 23 d’octubre de 1923, en el seu diari (precisament en el dia en què va ingressar a la presó de Burgos) es pot llegir: “De tot cor demano a Déu que accepti el sacrifici d’aquest dia i d’aquesta nit, els més pesarosos, sens dubte, del meu captiveri, i vulgui permetre que siguin profitosos per a la independència de Catalunya, el meu suprem ideal d’aquest món.” Va patir aleshores, per aquella condemna, 180 dies de captiveri.

Un mes i mig abans, el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, al crit de: “Este movimiento es de hombres: el que no sienta la masculinidad completamente caracterizada, que espere en un rincón, sin perturbar, los días buenos para que la Patria preparamos“, triomfava amb el seu cop d’estat. Però aquella dictadura, contra la qual un home de la Catalunya rebel, des de Prats de Molló, va intentar enderrocar, va acabar-se, per pur defalliment, corcada de cendra. Les forces republicanes es van reunir a Sant Sebastià, i Carrasco va participar-hi en representació d’Acció Catalana. Sincer, clar, cru (agre, segons Alcalá Zamora), tots els que han deixat testimoni de la seva intervenció són unànimes en la defensa que va fer del cas català: “No volem que Catalunya sigui més que allò que els catalans vulguin. Entenguem-nos, allò que els catalans vulguin conscientment.“

A pesar de la desfeta electoral del seu partit, el dia 14 era al costat de Macià. M’imagino l’abraçada emocionada entre els dos, impetuosa, compulsiva, rebel. On i quan devia ser? Es nota la seva mà en la redacció final de la proclamació de la República Catalana, el seu esperit durant totes aquelles hores, la confiança que el president Macià diposita en ell, nomenant-lo ministre del primer govern de la República Catalana i enviant-lo a Madrid, en funcions de plenipotenciari, el mateix dia 15, al vespre.

Va restar sempre fidel i al costat del president, fins i tot quan va esclatar Acció Catalana en mil bocins, amb la sortida de Bofill de nou cap a la Lliga, o la de Rovira i Virgili, Sunyol i Pi i Sunyer cap a l’Esquerra, o la seva cap a Unió Democràtica, aquell partit catalanista i cristià des d’on, amb Vila Abadal, Trias Peitx, Pau Romeva, Maurici Serrahima i Roca Caball, va estar també sempre defensant el somni de la democràcia, la República i Catalunya. Continuava del mateix costat: el catalanisme més pur.

Un somni impossible? Només ell, en la discussió de l’Estatut a Madrid, va gosar alçar-se per proclamar que Catalunya havia parlat i que, en conseqüència, no es podia tolerar cap canvi en el pacte que el nostre país oferia a Espanya. En un acte de vilesa monstruosa, ja començada la Guerra del Desastre Nacional, que alguns en diuen Civil, quan era en missió oficial al País Basc, el van detenir i, en aquell fatídic 1937, el van tornar a portar a la presó de Burgos.

Anys després Hilari Raguer va reconstruir aquells dies de passió. No crec que hi ha hagi ningú al món que no s’hagi commogut en llegir les seves últimes hores de vida. Va administrar la seva pròpia missa, la missa pro agonizantibus, amb el pare Romanyà, que va acompanyar-lo després fins al pati de la presó. Besava un santcrist i no va voler que li embenessin els ulls. Amb la seva mirada néta i clara, va enfrontar-se a l’escamot d’afusellament i va exclamar: “El que ha estat el lema de tota la meva vida i que porto al cor, vull que sigui el meu crit en aquest transcendental moment: Visca Catalunya lliure!”. Diu el pare Raguer que va poder encara murmurar “Jesús, Jesús“. Després es va sentir el crit de “Fuego!“. I es va fer el silenci. Eren les 7 del matí del dia 9 d’abril de 1938.

La història és molt exigent. Carrasco va caure cridant “Visca Catalunya lliure!”. Com, alguns, han pogut oblidar-ho?

(publicat al diari AVUI, el 2/4/2011)

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)