Va ser a finals d’agost. Amb la família havíem anat a passar uns dies a París, en un d’aquells intercanvis de cases que practiquem des de fa molts anys. Cal reconèixer que enguany vam punxar: esperàvem un apartament coquetó en un districte residencial de les afores de París i vam trobar-nos enmig d’un banlieu els habitants i carrers del qual no tenien res a envejar a les cròniques de Sang a les Drassanes d’en Francesc Madrid.

Però quan a casa es pensaven que ja havien passat el pitjor, va arribar el moment de comentar-los els meus plans secrets: “anirem a buscar les tombes de Puig i Ferreter i d’en Just Cabot”. Abans, una proposta així hauria provocat una revolució familiar; ara, com que ni em senten, ocupats tot el dia a contestar missatges per la Blackberry, no van adonar-se de la trampa fatal en la que havien caigut.

Entre el barri i el to necrofílic de l’expedició, el viatge va guanyar en plasticitat.

En Xavier Rius m’havia reptat una dia a trobar la tomba de Puig i Ferrater, escriptor que admira, m’imagino que per la seva escriptura violenta i sense convencions, un doble derrotat de l’exili, expulsat no només del seu país, sinó de la pròpia comunitat catalana de l’èxode. “Està enterrat al Père Lachaise”, va comentar-me. Ho desconeixia, però vaig agafar el guant.

Ens quedava a prop del nostre apartament i, després de sortir sans i estalvis del nostre carrer, ens hi vam arribar una tarda. Feia una xafogor espantosa i els corbs semblaven mussols coberts de sutge enganxats a les branques dels arbres. Desenes de turistes vagàvem per aquella ciutat de morts a la recerca dels nostres cadàvers exquisits. Uns buscaven Balzac, altres Edith Piaff o Chopin. Nosaltres, Puig i Ferrater. Esclar que també hauríem pogut preguntar per la tomba de Juan Negrín, però els espanyols no entren en la meva llista de prioritats.

Vam arribar-nos a l’administració i vam preguntar-los com trobar un escriptor català que ens constava enterrat allà. Sense immutar-se, com si fos la pregunta més freqüent del món, van teclejar quatre lletres a l’ordinador i, després d’una breu estona, van apuntar unes coordenades al mapa del cementiri. “C’est tout?”. Eficàcia sarkoziniana.

Naturalment, es trobava just a l’extrem oposat a on érem nosaltres. Vam travessar el Père Lachaise, les seves avingudes, els seus carrers de llambordes, els seus castanyers, els corbs que grallaven suats i sense ànima, els àngels de pedra i les creus rovellades, les arrels que s’endinsen en la terra, trencant làpides i escales, mentre deixàvem a un costat Marcel Proust o Molière. Vam aturar-nos cerimoniosament davant de la tomba de Rossini, encara que va ser un gest inútil: fa molts anys que van traslladar les seves despulles a Florència. La calor era infernal i de tant en tant queia una castanya als nostres peus. Que jo sàpiga, els castanyers no estaven inclosos en el famós llibre de Celestí Barallat, “Plantas no comestibles de los cementerios”.

Per fi vam arribar a l’àrea on havia d’estar Puig i Ferrater, molt a prop d’Oscar Wilde, veí molt apropiat per tota la boira d’escàndols i rebuig que van embolcallar l’irlandès. No és fàcil trobar una tomba amb unes sencilles coordenades, però no havíem arribat fins allà per rendir-nos. Vam desplegar-nos per l’àrea i, després de mitja hora de cerca, vaig arribar a una tomba de pedra sense làpida, on hi creixien unes herbes. Mig borrós, a sota d’un dels costats, s’hi podia llegir el seu nom, en català: Joan Puig i Ferreter.

L’exili té aquestes coses. Els anys de la pàtria errant va anar deixant un rastre infinit de tombes dels nostres compatriotes per tot arreu del món. Aquest paisatge de creus escampades és el que millor pot explicar-nos les conseqüències de la Guerra del Desastre Nacional.

Vam arreglar una mica els voltants, vam tallar les herbes més altes i, encara que no sé si li hauria agradat, vam resar un parenostre. Després vam fer unes fotos i les hi vaig envair a en Xavier. “Ens havíem jugat alguna cosa? Abraçades” deia l’email. Va acceptar cavallerosament el meu triomf.

Ja havíem trobat la primera. Com seria la tomba d’en Just Cabot?

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)