El Nadal de fa dos anys vam pujar amb la meva dona a Montjuïc. Feia un dia com de primavera, fresc, barrejat amb l’olor de fulla tendra i de poncella, i potser fins i tot Mercè Rodoreda l’hauria trobat comparable al 14 d’abril. Tanmateix, les parades i celebracions oficials d’homenatge al President Macià anaven passant, monòtones, fredes, grises. Aquesta diada s’ha acabat convertint en un ritual més, com de carcassa buida. Vam atansar-nos a la tomba dels germans Badia, que és a tocar de la del president. Uns moments després van venir uns nois, van deixar una rosa i un ram d’espígol, i se’n van anar. Portaven una estelada.

I jo vaig pensar que ja està bé de tanta necrofília i tant embalsamament de la memòria. Prou, ja està bé. Jo vull el President de la República Catalana aquí, al meu costat, al nostre davant. Aquests joves el necessiten aquí. Intransigent, optimista, paramilitar, visionari, persistent, home d’estat, ferotge.I amb el president, els germans Badia, esclar.

Perquè ja està bé de tanta estultícia i poca-soltada. Ja està bé de no adonar-se que mentre els altres somiaven en l’encaix impossible amb Espanya un petit grup d’homes no deixava d’avançar cap a la independència. Els separatistes -quin nom més bonic!- d’abans de la guerra del desastre nacional, no van ser mai un corrent hegemònic dins del catalanisme. Al contrari, van ser menyspreats i sovint vists com uns folls, uns eixelebrats perillosos i uns il·luminats de terregada. Però no van renunciar mai a la idea de pàtria plena, que és avui, curiosament, la idea que l’independentisme del segle XXI, ara sí ja majoritari en el catalanisme, ha recollit. Per aquella idea van patir tota mena de persecucions i vexacions. Molts, van pagar un preu altíssim simplement per voler ser -per voler ser catalans-. Ells sí que mereixen ser la panteó de catalans honorables. A ells, doncs, cal que els agraïm la seva lluita, perquè ara sabem que era la nostra.

Els germans Badia en són un dels millors exemples. El proper dia 28 d’abril recordem el seu assassinat i commemorem la seva lluita per les llibertats nacionals. Al punt exacte on van ser tirotejats pels failangistes de la FAI (carrer Muntaner, 38, cantonada Diputació), a 2/4 de 8 del vespre, es farà un petit acte en record seu, i hi parlarà Fermí Rubiralta, historiador i autor d’una biografia sobre Miquel Badia, i militants històrics d’Estat Català. Qui vulgui, a més, participar en un sopar d’homenatge, pot informar-se al blog: http://germansbadia.blogspot.com/

L’objectiu de tots aquests actes és aconseguir un carrer o una plaça per als germans Badia. Així estem, encara, el 2011, havent de demanar que la pàtria se’n recordi dels seus millors homes.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)