El crític més mordaç i temible, l’home que en lloc d’escriure frases semblava encadenar fórmules químiques dels àcids més corrosius, l’intel·lectual incorruptible que si s’hagués mossegat la llengua hauria caigut mort a l’acte, Just l’injust, l’autor del memorable aforisme: “Costa tan poc no llegir!”, avui, 25 de febrer, fa 50 anys va morir a París.

No havia vist enlloc el seu nom fins fa uns tres anys. Ningú no m’havia explicat mai qui havia estat, en cap mitjà no havia trobat cap ressenya seva. Un complet desconegut. Però estudiant la vida i els articles del seu gran amic Xammar, vaig començar a lligar pistes, que totes em portaven a ell: alguns articles solts aquí i allà, un retrat literari magnífic que va fer-li en Guansé, però sobretot, un llibre que vaig poder fullejar a la Biblioteca de Catalunya, “Indignacions i provocacions”, una antologia d’alguns dels articles que va publicar a La Publicitat, La Nau i, sobretot, a Mirador, la revista que ell va conduir fins a l’infinit i més enllà. Un dels millors reculls sobre aquella etapa irrepetible del periodisme republicà, lluminós, divertidíssim, lúcid. Aquell llibre regalimava intel·ligència en cada plana. I em va empènyer a buscar-ne l’autor de la recopilació. No va ser fàcil, però mai ningú no havia dit que ho fos, de fàcil, buscar l’expert mundial en Just Cabot. Al final vaig localitzar-lo.

Hi ha errors a la vida que es paguen car. A mi aquella trobada amb en Valentí em va sortir a preu d’or. Sense saber com, tornava a casa, després de tres hores de parlar sobre ell, amb un text mecanografiat a dos espais i una coberta on hi posava: “Cartes de Just Cabot”.

No ho he oblidat, encara. Era divendres i després de sopar i d’enviar els nens a dormir em vaig posar, sense gaire ànims, lamento confessar-ho, a donar-li un cop d’ull. A les quatre de la matinada em continuava refregant els ulls. Al meu davant es desplegava una prosa brillant, aguda, lliure, on la ironia campava desbocada i sense control, com un torrent tempestuós, encadenant-se amb la causticitat i les invectives més impertinents. No sé quin efecte deuen tenir els directes d’un campió del món dels pesos pesants sobre una mandíbula, però no deuen ser massa diferents als estralls que els seus pensaments i les seves opinions provoquen sobre qualsevol ment humana. Vaig patir aquella lectura com un autèntic atac de síndrome d´Stendhal literari. Amb efectes col·laterals gravíssims. Calia editar aquelles cartes, i va néixer una editorial, Acontravent.

50 anys sense Just Cabot i ni una placa a l’Ateneu encara no recorda qui va ser. La ignorància és molt atrevida.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)