4 de novembre de 1926. Era el dia fixat, després d’haver-lo hagut d’endarrerir gairebé dos mesos, ja que l’11 de setembre el grup no estava preparat.

Els 500 homes reclutats entrarien a Catalunya en dues columnes: un primer grup, comandat per Martí Vilanova, tiraria pel coll d’Ares; l’altra columna,amb Josep Rovira al capdavant, sortiria de Sant Llorenç de Cerdans. Els dos grups havien de trobar-se a Olot, sense ser descoberts. Gent reclutada a l’interior (González Alba, etc.) se’ls unirien. Tots junts, atacarien les casernes de la Guàrdia Civil i dels carrabiners. Les forces creixerien amb l’adhesió de la majoria dels 900 reclutes destinats al Marroc que aleshores estaven concentrats a la capital de La Garrotxa. Olot es guanyaria fàcilment. Sense perdre temps, es proclamaria la República Catalana. I s’encendria l’espurna que es necessitava. El país, assabentat dels fets, s’alçaria. Catalunya, alliberada, unida, s’enfrontaria a l’Espanya d’Alfons XIII i de Primo de Rivera. El món s’adonaria que la causa dels catalans era una causa justa. Per fi, lliures.

Aquest era el pla de Macià: envair Catalunya. Ni més ni menys. Amb totes les conseqüències. Com perquè ara el senyor José Montilla el posi d’exemple de pacte i de símbol de la Catalunya que avançava unida a Espanya.

No va dubtar-ne ni un instant. Ja en els primers moments d’exili, Macià va afirmar: “Volem una República catalana independent per tal com tenim plena consciència de la personalitat de Catalunya; perquè aquesta és la nostra voluntat, que ningú ni res no torcerà, car Catalunya es capaç de governar-se ella mateixa i de viure per si mateixa. Fem aquesta crida amb una esperança absoluta i amb una fe cega en Catalunya. Tenim fe en el poble català. Nosaltres, catalans, no som pas diferents dels altres homes. No som pas una raça inferior. El dia que decidirem l’alçament, l’entusiasme ho abrandarà tot”. Tres anys sencers intentant que una espurna encegués un país. Què hauria passat si el nét de Garibaldi no hagués delatat els seus companys?

El fracàs de l’intent d’invasió de Catalunya va representar, tanmateix, el seu èxit més apoteòsic. No només va situar Catalunya al món, sinó que d’alguna manera, en aquella epopeia, com diria Humbert Torres “Macià va humanitzar el catalanisme”. La frase és important i dóna, al meu entendre, la clau per entendre les conseqüències d’aquells fets: en un país que s’havia entregat a la dictadura de Primo, Macià revolucionava el catalanisme, el posava a l’alçada del poble, el feia profundament humà, l’arrencava de les institucions, els foments i els instituts i l’impregnava de vida, d’acció i d’una ètica irrenunciable. Digueu-li dignitat. Com podia atraure el catalanisme a ningú, si aquesta era una doctrina que es podia plegar a un dictador? Macià, a Prats de Molló, va ressuscitar l’interès per ser català.

Cal un nou Prats de Molló.

És natural que l’espectacle de tacticisme provincià autonomista d’aquests últims anys hagi pogut desanimar-nos, però alegrem-nos-en. Hem tingut la sort de constatar que cap Estatut del món ja no ens val. No totes les generacions de catalans han pogut veure-ho, aprofitem-ho. És un pas important que ens situa en una altra dimensió, per sempre. Ens havíem equivocat. Havíem oblidat Prats de Molló. Però l’esperit de Macià ha tornat. I una nova il·lusió avança. Ara, com abans, la independència ha ressuscitat l’interès per ser català.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)