Aquest any 2010, Mèxic, Argentina, Bolívia, Colòmbia, Xile i Veneçuela celebren els seus primers dos cents anys d’independència. L’any que ve arriba el torn a Paraguai i en la segona dècada del mil•lenni Perú, Brasil, Equador i Uruguai. A mitjans del segle XXI, El Salvador, i Cuba, que haurà d’esperar al segle XXII.

La invasió napoleònica d’Espanya va tenir una conseqüència fonamental allà on menys era esperable. El resultat és que avui Amèrica llatina celebra 200 anys sense Espanya i nosaltres encara fem homenatges al Timbaler del Bruc, que més hauria valgut que s’hagués guardat el timbal en un lloc que ara tampoc és el moment d’esmentar.

La conquista española entre 1492 i 1650 va endur-se pel davant més del 70% d’uns 70 milions de persones que vivien allà quan va arribar-hi Cristòfor Colom. Més de 200 idiomes han desaparegut. Consta a l’arxiu d’índies que només de 1503 a 1660 van arribar a Sanlúcar de Barrameda 185.000 quilos d’or i 16 milions de quilos de plata provinent de les colònies americanes. Als preus actuals, aquest or i aquesta plata saldarien el deute extern de tot el continent, i en sobraria. En canvi, cinc segles després, més de 200 milions de persones són pobres i 79 són indigents, segons la Comissió Econòmica per a Amèrica Llatina i el Carib.

El saqueig castellà d’Hispanoamèrica té pocs exemples comparables a la història de la humanitat. És un rècord guanyat a pols i que els pertany de manera indubtable. La repressió, l’esclavatge, l’arrasament de cultures senceres lliguen aquest període amb la més negra de les criminals llegendes europees. És conegut i no ens hi detindrem.

Espanya, essencialment, ha estat un país exportador de misèria, materialment i espiritualment parlant. Tot el que ha estat tocat pels espanyols ha esdevingut font de discriminacions racials, diferències socials i subdesenvolupament. La “Madre Patria” ha acabat devorant sempre els seus fills i els ha deixat la pitjor de les herències: una identitat estrafeta, una memòria extirpada, la suburbialització mental.

Però ells, persisteixen. Els nostres veïns espanyols, governi qui governi, perseveren en el seu inveterat intent de dulcificar la historia i fins de transformar-la, com si haguessin estat ells mateixos els inspiradors dels processos d’independència, i així veiem, estupefactes, que continuen comportant-se com una gallina lloca, pretenent seguir acollint sota les ales a totes les pàtries americanes espoliades. No sé si sabien que el senyor Felipe González va ser nomenat “ambaixador” d’Espanya en les celebracions per a la independència. Pobra gent.

El 12 d’octubre, dia laborable per a tots els catalans, els espanyols celebren el Día de la Hispanidad, terminologia que ha substituït aquí –i no a Sud-Amèrica- l’enyorat Día de la Raza que, com a mínim, és explícit i no s’amaga en subterfugis. Dia de la raça, però quina raça? La que les Nacions Unides van abolir-ne el terme, l’any 1959, per no tenir cap mena de valor científic i per servir només per a incentivar l’odi entre els homes de diferents cultures? La dels conquistadors o la dels conquerits? La dels espoliadors o la dels espoliats? La dels extirpadors o la dels extirpats?

El que cal festejar és el dia d’avui, 11 d’octubre, el darrer dia de llibertat d’Amèrica.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)