Estimat avi,

Quina alegria enviar-te aquesta carta després de tants anys! Com estàs? Com va tot? Ja veus, avui tenia un estona –de fet, me’n sobra, el temps, darrerament- i he pensat en escriure’t unes ratlles. Qui podria ser l’últim honorable millor que tu?

Perdona, t’he de situar. Fa gairebé un any vaig posar-me a escriure uns petits articles que vaig titular-los així, Honorables. Va començar una mica com una broma i, gairebé sense voler, he arribat a escriure’n dinou. Han anat sortint a El Matí, aquell diari que tu compraves de tant en tant, junt amb La Veu de Catalunya. Tu ets l’últim. Amb tu s’acaben aquestes cartes a la pàtria perduda.

D’aquí uns dies serà el dinou de març. Me’n recordo molt bé. Cada any, per Sant Josep, inexcusablement, ens reuníem a casa teva, al carrer Major, per menjar un plat de crema catalana que l’àvia Trini portava a taula amb el més gran dels cerimonials, després que tu la cremessis amb una planxa de ferro del teu besavi, que havies anat a escalfar a la cuina econòmica. Aquell caramel que cruixia a les dents tenia alguna cosa d’etern i un gust a un país somniat que no podria ser mai real.

Tu mateix deies, l’any 1909, en el pròleg del que havien de ser les teves Memòries “tot l’amor que sento per la meva Catalunya l’única pàtria meva i en la que hi crec i a la que espero veure en dies de més felicitat i per la sola causa de la qual sento afanys de donar-li sang de mes venes, vida de la meva vida i esforç de mon treball, per la quina em sento capaç de fer-li els majors sacrificis”. Sí, avi, gràcies a tu i a totes les generacions de catalans anònims que vau treballar i sacrificar-vos pels que vindríem, gràcies al vostre esforç i tossuderia callada, gràcies a que vau serrar les dents i vau aguantar i vau tirar endavant, avui encara som aquí.

Vas néixer al carrer del Prat de Santa Coloma de Farners el 1887. Si en els segles XVIII i XIX els teus avantpassats havien fet de ferrers, el teu pare ja exercia de procurador i , gràcies a un excel·lent casament amb una pubilla d´Anglès –que després no ens va servir de res-, havia començat a demanar un lloc en aquella petita burgesia colomenca de finals del segle XIX que ja llegia alguna cosa més que missals i vides de sants. Estudiant brillant, intel·lectual preparat, activista polític des de la teva joventut, semblaves predisposat a deixar marca del teu pas per la vida, però en canvi la teva va ser la història d’un fracàs –entès des del punt de vista de col·lectivitat-, l’ensorrament d’una generació que hauria d’haver liderat el nostre poble i el nostre país.

Per antecedents familiars, no podies ser més que un home de la Lliga. Aquells propietaris rurals de quatre masos i quatre trossos de terra que no vau deixar de tenir mai una visió pairal de la societat. Éreu els “senyors” i, amb tota naturalitat, vau exercir-ne. La mateixa amb la que practicares sempre el catolicisme. A casa teva es resava el rosari cada tarda i durant la guerra civil vau amagar mossèn Benet durant uns dies. La llegenda familiar apunta que una Mare de Déu que presidia el menjador fou enterrada a l’hort per evitar mals majors. Ben fet, avi, ben fet.

Però per aquella generació vostra va passar un fet que la marcaria per sempre: vau decidir creure que vivíeu en un país diferent del que us ensenyaven a les escoles. De cap manera no s’entenen els Iglesias, els Aragó, els Boix, els Torra a Santa Coloma sense el catalanisme. El desig de pàtria que esclatà de manera abrasadora en el moviment unitari i nacionalista de la Solidaritat Catalana.

Al setmanari La Selva de 12 d’agost de 1906 s’informava d’un gran meeting de la Solidaritat Catalana que tindria lloc el 19 d’agost al parc de Santa Coloma, a les 10 del matí. “Per la Junta Municipal Republicana, Salvador Palou i Frederic Frigola; per la Junta Carlista del districte, Salvador Tarridas i Josep Maria Aragó; per la Junta Catalanista, Jaume Puig i Josep Maria Torra”. En aquell setmanari, que ja l’any 1906 buscava la complicitat entre la Selva marítima i la de l’interior (perquè després diguin que la nostra comarca és artificial o inventada), tu hi participaves en una secció “Pinyes i Castanyes” on en un estil irònic i irreverent, es combatia el caciquisme, els polítics “cuneros” i es defensava el catalanisme. El moment àlgid fou aquell meeting al Parc de Sant Salvador. La Selva informa: “Digué el Sr. Torra (catalanista): L’objecte d’aquest meeting és fer solidaritat, és fer aquesta germanor establerta entre tots els catalans d’idees nobles, perquè mai ho seran les d’aquells subjectes que solament es mouen per l’enveja o la venjança i prenen una vara de favor o un acta de diputat robada a la voluntat del poble”.

Però aquell setmanari fet per amics blanencs i colomencs va durar poc, tan poc com la Solidaritat mateixa. Vas marxar a estudiar Enginyeria a Barcelona. Et vas casar i et vas col·locar a la casa Metzer. Aleshores, una successió de desgràcies personals van aclaparar-te: va morir l´Anna, la teva filla, la meva tia que ara tindria l’edat de la meva filla petita; després els teus germans van enemistar-se amb tu per l’abominable avarícia que els corsecava per dins; el teu pare et va desheretar, a tu, que eres l’hereu. Només per uns moments va tornar a brillar l’esperança amb l’arribada de la República. T’imagino somniant despert revivint aquelles masses que desfilaven amb la Solidaritat i que ara ho tornaven a fer amb el President de la República Catalana. La mateixa il·lusió, el mateix sentiment de creure’ns un país, el mateix renaixement de la idea absoluta de pàtria. Aprovat l´Estatut, un dia, mudat i portant el corbatí de les grans ocasions, vas reunir els teus fills i els vas dir que recordessin aquell moment, que tu havies pogut veure com Catalunya assolia l’autonomia però que a ells els tocava fer-la lliure i independent. La fi de la guerra civil va fer caure el teló de totes les il·lusions.

Sí, avi, tota aquella generació vau perdre la guerra. La perdéreu com a catalanistes (de fet, li agrada explicar al pare, traint el teu partit de sempre, l’any 36 vas votar el Front de les esquerres perquè vas considerar que la Lliga havia abjurat del seus principis nacionalistes al pactar amb la CEDA), com a liberals i com a cristians. El franquisme va asfixiar-te. Vas oposar-te sempre a penjar la bandera espanyola del balcó de casa i, quan no hi havia altre remei, feies onejar la del Vaticà – encara avui m’agrada veure aquelles reixes lliures i netes de banderes d’altres-. No vas acceptar mai cap tracte amb les autoritats de la dictadura, que et repugnaven. Vas recloure’t en la teva vida privada i els teus llibres, els dos únics espais on es podia viure en llibertat. Una biblioteca magnífica amb la Bernat Metge, Els Nostres Clàssics i molts llibres de col·leccionistes i bibliòfils.

L’any 1964, els teus fills editaren les poesies que, de manera esporàdica i inconsistent, havies anat escrivint. Hi tractes sobretot temes costumistes, barrejats amb l’evocació de carrers i places de Santa Coloma (El carrer de Dalt, La meva casa, El Barri del Raval, etc). Altres són poemes patriòtics, encesos, directament sorgits del teu passat solidari i catalanista (Catalans!, Castellano, castellano!, etc). Aquí vas refugiar-te, avi; així va passar avall una generació preparada i culte.

Només han quedat petits rastres del teu pensament, i és que no hi ha manera que un Torra acabi les seves Memòries. Tu les vas començar dues vegades. El primer intent, escrit per un jove que s’enfrontava amb passió a l’amor i la Pàtria, ens va deixar uns trossos de la teva vida adolescent i del descobriment de la vida. De gran, no vas tenir forces, i vas acabar refugiant-te en aquelles poesies jocfloralesques.

Però t’agradarà saber que fa un any, el teu fill, el meu pare, més subtil, ens va oferir un Conjunt de records, amb vocació de tancar etapa. Vaig oposar-me rotundament a aquella pretensió. Li vaig contestar que en volem més, volem saber més coses, no en tenim prou. Només si sabem coneixerem, i només si coneixem recordarem. Per això l´interès enorme d’aquest diari íntim del pare. Sempre he desconfiat dels llibres d’història. He preferit mil vegades les memòries d’Eugeni Xammar, d´Hurtado o d´Ametlla a qualsevol llibre que pretengués explicar-me què havia estat el meu país. D’aquí que aquest recull de records del teu fill ens diguin molt més d’una època i d’un país que centenars d’històries contemporànies. Però en volem més.

El pare passa el seu mirall stendhalià pel seu petit paisatge: un llibre, un animalet, una flor, un record d’infantesa. El microcosmos torrià cap sencer en el món que crea una casa i un espai, can Pau Ferrer i Santa Coloma. El jardí sense temps del pare no comença ni acaba. Aquest és un dels encerts del seu recull. Les hores hi són detingudes. Una bonhomia serena perfuma les pàgines. La ironia, esclar, s’hi reflecteix en un estat de puresa natural. Hom passa capítols i capítols i té la sensació que aquella tarda d’estiu durarà sempre. I un sentiment de recança t’envaeix en acabat. Paradís perdut?

No crec que el pare hagi pretès escriure cap ratlla sota cap estil concret. Al llibre, els records hi neden lliures. Precisament per això és tan estranya la unitat de conjunt que la presideix. La recerca del temps passat del pare s’atura, curiosament, quan ell deixa de ser ell per convertir-se en nosaltres. No hi surt ni la mare ni els seus fills ni néts. Potser no ha gosat explicar-nos els seus sentiments, tema sempre difícil en un Torra; potser és un temps que senzillament no li cal retrobar; potser l’ofega pensar que la seva felicitat familiar anava acompanyada de la dissort del seu país.

No s’entén aquesta família nostra sense el catalanisme; tal i com no s’entenen pel mateix moitu tantes altres famílies catalanes. És així i no cal amagar-nos-ho a nosaltres mateixos. Hi ha un orgull de ser català i hi ha un orgull de ser Torra, o Vidal, o Sala o Capdevila. El valor de la continuïtat, de saga, de clan, tant familiar com nacional. no em pensava mai que ens marcaria com ens ha marcat. Però és així. Fins el punt que sostinc que un català és feliç a la seva infantesa i joventut fins que és conscient del país en què viu. Aleshores les coses es compliquen, per què com ser feliç si el teu país no és lliure?

Per això, avi, la lectura dels records del pare agafen tot el seu sentit quan es llegeixen els últims apunts, que tracten dels seus sentiments polítics. Ja no és la dolça melangia d’abans, aquí el pare exhibeix tot l’odi, l’ofec, la ràbia de segles d’impotència. És un contrast magnífic, d´un vell que es revolta a la mediocritat i la covardia, i que ens recorda que no som res sinó som part d’aquesta terra.

El desembre de 2008, vaig poder publicar al Ressò, la revista de Santa Coloma, on en els anys 60 vas publicar alguns articles, un sobre tu. Cansat d’estudiar i parlar d’altres, vaig creure que era hora de reivindicar-te. L’article començava així: “Cada any, per Sant Josep, inexcusablement, ens reuníem a casa de l’avi, al carrer Major, per menjar un plat de crema catalana que l’àvia Trini portava a taula amb el més gran dels cerimonials…”. Sí, jo també he viscut enmig d’homes de la Catalunya impossible. I en lloc de can Pau Ferrer no experimento una atracció tel·lúrica de terra com a la Biblioteca del primer pis, on abans tu hi tenies el menjador i la cuina –no t’alarmis, hi ha hagut algunes reformes, ja t’aniré posant al dia.

Avui, aquest és el territori del pare. És impossible no imaginar-lo davant de l’ordinador, la Bernat Metge a la dreta i les col·leccions de bibliòfil a l’esquerra, els seus llibres estimats al darrere, fullejats tants centenars de vegades. La Història de Catalunya de Soldevila, El Llibre de la Jungla de Kipling, La Parada de Ruyra, la Cançó Nadalenca de Dickens, el Diccionari Llatí-Català de Petrus Torra. Davant, l’equip de música, just a sota de l’espasa del Rei Jaume que quan érem petits ens semblava l’espasa d’un gegant i ara que som grans sabem que és, sí, l’espasa d’un gegant. Sona una suite de Bach o les Variacions Goldberg. Just entrar, les col·leccions de la Selecta o Els Nostres Clàssics. Al fons, el terrat amb uns quants testos i geranis vermells i blancs.

M’agrada pensar que aquí, en el seu cau, el pare ha anat descabdellant els seus records, talment com tu vas fer-ho uns anys abans. Perquè d’alguna manera la nostra memòria s’hi ha anat fonent, en aquesta casa, a can Pau Ferrer. Per sempre més aquestes parets van plenes del que hem escrit.

Estimat avi, quina edat tenia quan tu vas morir? Deu, onze anys? Aleshores jo no sabia res. Ara sé que tu vas perdre una guerra i jo vaig perdre una pàtria.

M’he passat un any resseguint honorables. Sempre he dit que jo no sóc catalanista perquè visqui en un país d’un clima benigne i un paisatge extraordinari. Jo sóc catalanista perquè aquí van viure un dia uns homes que m’interpel·len, que em criden a seguir-los, que m’exigeixen fidelitat a una tradició, a una llengua i a un país.

La valentia d’un Carrasco i Formiguera, la tossuderia de Pau Casals, la tenacitat de Rovira i Virgili, la feina callada i constant de Trias Peitx i Pau Romeva, la intel·ligència d´Hurtado i Nicolau, la falta de prevencions d’en Xammar, la tendresa de Folch i Torres, l’elegància de Pi Sunyer, el liberalisme de Trueta, el treball infatigable i ardit de Soldevila, Fabra i Coromines, el seny de Prat de la Riba, la ironia de Pla i Cabot, el pragmatisme de Cambó, la intransigència de Patxot i Macià. Molt bé, ara eliminem-los per un moment, com si mai no haguessin existit. Què ens queda? Què seríem? Qui es reconeixeria en una Catalunya sense ells? Aviat ja no serem capaços d’entendre res si no ens adonem que en aquest país van viure uns homes que van fer tot el que van fer senzillament perquè els movia el seu patriotisme.

Ai, avi!, si fins la paraula “pàtria” ens l’han volgut fer avorrir i amagar. Uns, perquè els sonava burgesa i reaccionària; uns altres, perquè la seva pàtria té vocació imperial i vol acabar amb la nostra. Gairebé se´n surten. Com si fóssim un poble mesell i provincià, ens han volgut també fer-nos oblidar –i perdonar- que som catalans. Si només volem sentir-nos pàtria!, que senzillament vol dir sentir-se part d’una terra on els avis dels nostres avis treballaven a la fornal, la farmàcia, la botiga, la fàbrica o les vinyes.

Sentir-se pàtria és sentir-se hereu de la República Catalana, dels valors cívics i ètics del republicanisme, de l’austeritat, de la virtut civil, de la igualtat, la llibertat i la caritat (entesa com a tenir cura dels béns públics). Sentir-se patriota és entendre el patriotisme com la passió per la llibertat i per això una pàtria lliure, com diu el professor Viroli, només pot comptar amb la força i l’esperit cívic d’aquells ciutadans desitjosos de ser lliures. Per això el patriotisme civil es contraposa al nacionalisme ètnic. Per això, seguint encara el professor Viroli, el patriotisme no demana una lleialtat cega sinó una lleialtat crítica. Estudiant aquests honorables m’he adonat del que ha significat el seu combat per unes idees i un país: treball, esforç, sacrifici, mort, exili, vides escapçades. En quin altre país del món ha passat? En quin altre país del món han assassinat el seu President democràticament escollit? En quin altre país del món ha estat perseguida amb voluntat genocida la seva pròpia llengua i cultura? I jo vinc i els ho agreixo. Ells i gent com ells han obert el camí. Tan diferents però que jo veig tan iguals: l’orgull de ser i de sentir-se català, i actuar en conseqüència. Es tracta d’això i només d’això, de recuperar un patriotisme que és civisme, cultura i compromís, de deixar de fer-nos perdonar ser catalans. Sí, ho som, som catalans. I ens agrada ser-ho. I volem seguir essent-ho i que ho puguin ser també els nostres fills. Cada u a la seva manera i com pugui. Tots, amb el mateix objectiu: Catalunya, només, sempre.

I a qui em demana ideologia jo responc com va fer el meu vell i car amic Eugeni Xammar des de Berlín quan va explicar el sentit del seu vot en les eleccions del 12 d’abril de 1931: “Des del meu primer article i fins a la meva mort, no vaig fer altra cosa que contribuir, fos amb una ploma o una màquina d’escriure, a la restauració del sentiment de dignitat nacional a Catalunya. Perquè sóc catalanista de tota la vida, i —de tota la vida— republicà. Primer catalanista i després, per catalanista, republicà. Ni regionalista, ni nacionalista, ni centrista, ni col·lectivista, ni socialista, ni radical, ni comunista, ni sometenista de barret fort, ni sindicalista, ni esquerrista, ni dretista, ni anarquista de Terrassa, ni —menys que res— monàrquic, això és: súbdit del rei d’Espanya”. La meva ideologia? República, democràcia, justícia social, llibertat. I via fora.

Per cert, em cal afegir que no he parlat dels Presidents Companys, Irla i Tarradellas, ni de Batista i Roca, Bosch i Gimpera o Serra i Moret, ni de Josep Carner, Joan Sales o Mercè Rodoreda, ni de Gaudí, Puig i Cadafalch o Domènech i Muntaner, ni d´Amadeu Vives, ni Lluís Millet ni Eduard Toldrà, pere exemple. No ho sé, la majoria no els conec prou, amb altres no coincideixo amb els seus punts de vista, m’hauria sabut greu equivocar-me. La meva llista d’honorables és tremendament parcial, ho reconec, no me n’amago, però és la meva, l’única que he sabut estudiar amb una certa honestedat. I que l’he volgut acabar amb tu, avi.

Recordo el dia del teu enterrament, records d’un nen de deu anys. Hi havia una britànica serenitat a la família, havies tingut una vida plena i vas poder morir, estimat dels teus, després de veure com la democràcia just tornava al nostre país. No sé si va ser el pare o l’oncle, però algú va córrer a casa a buscar una senyera. Van col·locar-la sobre el taüt. Crec que va ser la primera que es va veure a l’església de Santa Coloma de Farners després de molts anys.

Avi, em deixes que t’expliqui una història per acabar? També vaig publicar-la fa mesos al Ressò, és d´un bon amic teu, en Tasanet Alsina:

“3 de febrer de 1939. El dia és fred i gris, de color de cendra xopa. A primera hora s’han sentit uns trets que semblen venir de Farners. La ciutat espera, en silenci.

Un home s’ha aixecat al matí, d’hora. S’ha vestit, s’ha posat la corbata i ha practicat una mica amb el seu estimat fiscorn, que tant enyora. La música ho ha estat tot per ell. Des dels 16 anys que toca en una Cobla o una altra. Viu de la música i en ella troba la pau que tant li ha mancat els últims mesos. Ha fet un petó a la seva filla Maria i li ha dit a la seva dona que no patís, que era el seu deure, que havia d’anar-hi. I ha sortit al carrer.

Travessa aquella ciutat deserta i no pot deixar de somriure quan recorda tota la gent que s’apilava a casa seva la nit passada. Els homes de la Lliga de la ciutat, els Srs. Oller, Llavari, Rodó, Bofill, Torra, entre d’altres. Tots havien acabat refugiant-se a casa seva, a casa de l’alcalde, aquella nit tan llarga i tan negra. Esperaven. I sabien que a casa d’en Tasanet estarien segurs.

Ell no volia ser polític, ni molt menys l’alcalde de Santa Coloma. Però els seus amics d´Esquerra Republicana el van convèncer: “Tasanet, no queda ningú més. Et toca a tu”. I, resignat, en Baltasar (Tasanet) Alsina ho va acceptar.

Havia arribat a Santa Coloma feia anys, des de Breda, on havia nascut el 1880. Allà va aprendre a tocar el violí i als 16 anys debutava a l´orquestra de Sant Celoni. Als 24, arribava a la capital de La Selva, on ingressaria a la cobla La Farnense. Tot i que marxaria, hi tornaria ben aviat, per quedar-s’hi, el 1909, ocupant el càrrec de director del cor de La Artística Farnense. Tres anys més tard es casaria amb Conxita Serra. Anaren a viure a un pis del carrer Beat Dalmau, on naixerien alguns dels seus fills. I entre sardanes i cançons, passaren els anys de la Mancomunitat, passà la Dictadura de Primo de Rivera, passà la República i arribà la guerra civil. La seva vida, fins el 1938, ve marcada per la música.

Amic de l´acalde Lluís Mon, d´ERC, però també dels propietaris i senyors de la LLiga, a últims d’abril de 1938, el President i el Secretari de la Federació de Sindicats Agrícoles li proposaren d’acceptar el càrrec d’alcalde de Santa Coloma: “Sou un home conegut i respectat per a tots i a més no esteu condicionat per partits polítics ni sindicats. I tindreu l’adhesió de les persones benestants”. Tasanet ho acceptà. Durant aquells deus mesos, lluità per mantenir la pau i un cert ordre, l’ordre possible en aquelles circumstàncies. La guerra avançava. Aviat el front republicà s´ensorraria. El 26 de gener els franquistes entraven a l’avinguda Diagonal de Barcelona. L´1 de febrer travessaven la Tordera. .

“El 3 de febrer, a les quatre de la tarda, l’Espanya de Franco entra a Santa Coloma. Com autoritat que encara sóc, em trobo en el saló de plens de l’ajuntament, solament acompanyat per l´amic Pere Mont, músic. De tots els companys que formàvem l’Ajuntament, no se n’ha presentat ni un. Uns soldats han pujat l’escala i arriben al Saló. Els comunico que sóc l’alcalde de la població i els prego facin venir un oficial per fer-li entrega del càrrec que fins llavors he ocupat. Puja un oficial, que em saluda i li corresponc allargant-li la mà, cosa que accepta. Li notifico que la població està tranquil·la i ha transcorregut força temps del pas de l’últim soldat que anava de retirada. La seva resposta és que em tranquil·litzi i em retiri a casa meva, doncs ell es fa càrrec de la situació mentre espera l’arribada d’oficials de més graduació. Així ho fem, en Mont i jo”. Així explica el propi Alsina, en unes Memòries extraordinàries que ens cal urgentment reeditar i posar a l’abast de tothom, aquell dia en què acabava la democràcia i la República a Santa Coloma. Amb dos músics de cobla que amb dignitat i coratge esperaven els soldats franquistes. Ha tingut cap poble un final més honorable?

Aviat, el nou règim ensenyaria les seves urpes i els ullals, i l’alè fètid del feixisme ho embolcallaria tot. El 12 de febrer Lluís Mon seria detingut. Seguirien dotzenes de detencions, moltes vegades fruit de delacions de veïns i conciutadans. El dia 14 de març el van detenir a ell. Un dia després, assassinaven Carles Rahola; l´11 de maig afussellaven en Mon i 40 presos republicans gironins més. Alsina fou condemnat finalment a 6 any i un dia pel simple fet d’haver exercit un càrrec democràticament. La seva família, proscrita per roja, quedà absolutament desemparada i en la misèria. La seva filla, Maria, es va veure obligada, per les malalties de la seva mare i de la seva tia, a fregar escales i portes per poder portar unes pessetes a casa. Cuinaven serradures per menjar. S’escalfaven amb la fusta que arreplagaven dels boscos. Quan la dona d´Alsina va morir no el van concedir permís per assistir ni a l’enterrament.

En Tasanet va acabar coincidint a la presó de Girona amb el seu fill, Pepet, també músic i home d’esquerres, amb qui, juntament amb d’altres companys presos, acabarien formant una petita banda a la mateixa presó. La cobla de la presó de Girona, on els diumenges els presos tocaven música pels seus carcellers i altres capitostos del règim, que hi acudien, vestits i mudats, amb les seves dones. Tan increïble com això. Tan absolutament i vergonyosament increïble com això.

Va poder sortir al cap de dos anys, desfet, malalt. Va tornar a Santa Coloma, on va fer-se imprimir uns cartells anunciant que s’oferia com a mestre de música. I encara va poder tornar a tocar a La Principal. A mitjans de juliol de 1947 es va veure obligat a plegar perquè la malaltia empitjorava diàriament. El dia 26 d’octubre, a les cinc de la tarda, va morir”.

M´agradaria pensar que vas anar al seu enterrament, avi, quan el gris, el fàstic i el castellà s’enganxaven a la pell i a la vida de cada dia dels colomencs. M´agradaria confiar que tots els homes honorables de Santa Coloma van acompanyar Baltasar Alsina fins al cementiri aquell dia rúfol de tardor. M´agradaria creure que en la petita història d´en Tasanet Rovira i en la teva hagi pogut explicar tan bé com he sabut la tragèdia del nostre país, la nació que no hem pogut ser.

Però encara hi ha pàtria, avi, encara hi ha pàtria. Així vaig començar la primera carta enviada a Carrasco i Formiguera i així vaig acabar la del president Macià, els dos catalans que més he admirat. Ara que escric aquestes línies finals m’adono que tota la seva vida van dir el mateix que tu: “Catalunya, l’única pàtria meva”. I si avui encara n’hi ha, de pàtria, és gràcies a vosaltres, a tots els qui mai vau deixar de somiar-la completa i lliure, als Hurtado i als Casals, als Pi Sunyer i als Prats de la Riba, als Soldevila i als Fabra, però, sobretot, gràcies als Lluís Mon i als Tasanet Alsina i als Josep Maria Torra.

Fes-li un petó molt gros a l’àvia Trini i a la iaia Maria. I saluda a l´avi Mingo de part meva, si us plau.

Una forta abraçada,

El teu nét.

PS. I a vós, estimat lector, moltes gràcies per la paciència i el vostre suport. Abraçades i fins la propera.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)