Honorable senyor,

Fa unes setmanes vaig tenir l’oportunitat de retrobar-me amb el vostre llegat dipositat al Museu Nacional d’Art de Catalunya, a la muntanya de Montjuïc, la mateixa que vós i Puig i Cadafalch vau entossudir-vos a urbanitzar per fer-la servir d´aparador d’una exposició universal que enlluernaria el món i canviaria la imatge de Barcelona per sempre.

Avui tampoc no hi són les quatre columnes d’estil jònic amb les victòries alades al capdamunt per simbolitzar la Victòria de la Catalanitat, i els raigs de llum que es projecten de darrere l’edifici (reconvertit també de Palau de les Nacions a Palau Nacional) no són pas els 5 grocs i els 4 vermells pensats per irradiar sobre la ciutat l’Ideal Català, i el recinte “Iberona”, destinat a homenatjar els pobles d’Europa i la Mediterrània, segueixen reconvertits en un decrèpit “Poble espanyol” i els pavellons que havien de portar noms d’oficis tradicionals catalans continuen portant els noms de reis i regents dels hereus de Felip V. No m’allargo, ho coneixeu prou bé. La primera de les dictadures del segle passat va deixar una empremta més profunda de la que sovint ens han volgut reconèixer. Però en la vella muntanya dels jueus catalans s’hi continua passejant amb el mateix plaer pels jardins dels arbres i les plantes predilectes dels déus: els llorers, les palmeres convertides en torres de guaita, l’heura que s’enfila lliure i algun om i acàcia despistades que Forestier, contractat per vós personalment si no m’equivoco, i el seu deixeble Rubió i Tudurí, van dissenyar amb els patrons estètics del noucentisme. Mediterraneïtat i classicisme.

La baluerna del Palau Nacional encara aguanta. Per al meu gust, aguanta massa i tot. Perdoneu-me la franquesa, però és una mole gegantina i àrida, sense cap mena d’interès arquitectònic, on hem acabat llençant milions i milions en la seva rehabilitació i manteniment. Coses de la megalomania catalana, poc crítics amb les nostres reals possibilitats. Malgrat això, al seu interior s’hi amaguen dues joies extraordinàries: la col·lecció d’art romànic i el vostre llegat.

“Sorgia en mi el desig de dotar la ciutat de Barcelona d’un Museu d’Obres del Renaixement”, vau escriure a les vostres Memòries. I en menys d’una dècada, fins l’inici de la guerra civil, el món de l’art contemplà astorat com es formava una de les col·leccions privades més importants del seu moment. Joaquim Folch i Torres, que va col·laborar amb vós en aquesta croada per la bellesa va afirmar: “Cambó col·lecciona per al museu, compra el que és necessari i ho fa amb una escrupolosa atenció, sense estalviar res, amb una munificència veritablement esplendorosa. Arriba a ser el comprador particular amb més possibilitats d’Europa. Mai no regateja, ni vacil·la davant de cap preu i compleix l’objectiu que s’ha imposat amb energia, amb intel·ligència i, el que és més prodigiós, amb un coneixement exacte i dilatat dels pintors que compra”.

No és una cita més, honorable senyor, perquè en ella em sembla reconèixer-hi la clau de la vostra personalitat. La voluntat, l’obsessió, la intel·ligència, la planificació, la tenacitat, l’audàcia, el coneixement, la determinació, l’esforç, la seguretat, l’ambició, la perseverança. La freda, antisentimental i analítica ment d’un home d’acció. No dic res de nou, ja ha va deixar fixat Josep Pla en una de les millors biografies polítiques escrites mai a casa nostra.

Tot en vós va ser conduït per una fèrria estratègia marcada per l’objectiu de guanyar, es tractés d’un Rubens, una traducció d´Horaci o unes eleccions municipals. Guanyar, guanyar i guanyar. Ja era hora. Calia guanyar perquè ja estava bé de perdre sempre. Com si desesperat de la pobresa d’un país a mig fer i apedaçat us haguéssiu imposat el deure de redreçar-lo a cops d’obres concretes i perdurables en el temps. Sou l’antònim més perfecte al somiatruites català –catalanistes platònics, en paraules vostres. I per això ho heu tingut francament difícil en el nostre país, que es mou a batzegades, espurnes de demagògia i una vasta gamma de tons del populisme més tronat. Per què ha de ser blasmada l’ambició?

Enmig d’uns polítics jocfloralescos i embrancats en tertúlies estèrils i inacabables, la vostra aparició només pot ser definida com revolucionària. Al costat de l’amateurisme general apareixia per primer cop al nostre país un professional de la política i l’acció, un home amb voluntat de guanyar i que es movia empès per idees com lideratge, eficàcia i objectius. “Getting things done”, tan senzill com això, i tan aliè a la nostra tradició política de discussió lànguida de terrassa de balneari.

Tampoc no hauria d’estranyar-nos. A la Catalunya de finals del XIX és a punt de començar una història fascinant: la de l’hegemonia del catalanisme. Una nova generació de joves polítics, amb la bandera de la regeneració democràtica i l’anticaciquisme, enardits pel descobriment de la seva pròpia història i de la seva llengua, tants anys menyspreada, es disposen a canviar les regles del joc i a no deixar-se arrossegar per l’esfondrada de l’Espanya noucentista, ans al contrari. És en aquest precís moment que apareixeu en escena, rutilant i impúdicament modern, i ja no la deixareu fins a l’enfonsament total.

Nascut a Verges, vós sou un home de la Garrotxa i de Besalú, convé no oblidar-ho, sense fortuna personal, convertit al catalanisme, segons confesseu vós mateix, a cinquè de batxillerat, després de llegir el famós discurs de Guimerà als Jocs Florals “Catalunya no ha mort”. Un self-made man que va treballar quatre anys de passant d’advocat al despatx de Narcís Verdaguer i Callís, cosí del poeta, fundador de La Veu de Catalunya, catalanista moderat, conservador, catòlic i casat amb Francesca de Bonnemaison. Esdevindreu per a ells com el fill que no van tenir, us ajudaran, us protegiran i us obriran les portes que cal obrir a Barcelona per fer-se un nom i un fortuna. Vau mantenir sempre un sentiment de deure filial amb el matrimoni Verdaguer, fins el punt que la Sra. Bonnemaison, als anys 30, vídua des de molt abans, s’instal·là a Via Laietana, 28, al costat de la vostra casa, i us acabaria acompanyant a l’exili. No hi ha dubte que aquesta va ser la vostra família i aquest serà el vostre món: l’ordre burgès establert i un catalanisme cristià, d’arrel reformista.

En el despatx de Narcís Verdaguer va començar tot: aquí estudiàveu, aquí vau veure com es redactava La Veu de Catalunya, primer revista i després diari, aquí repassàveu tota la premsa estrangera, una passió que no us va abandonar mai, com la de llegir els clàssics llatins en la seva llengua original; aquí vau aprendre l’art de l’oratòria; aquí vau poder constatar com el pacte era allò que donava sentit a la tradició jurídica catalana. Aquí, amb Prat de la Riba, Verdaguer, Duran, Puig i Cadafalch, Ventosa i Abadal vau perfilar una maquinària política perfecta i extremadament ben organitzada, amb una convicció difícilment destructible, la Lliga, que s’enduria per endavant les carcasses exsangües que s’arrossegaven des de la Renaixença. Aviat el país sencer seria al vostres peus.

És aleshores que apareix el líder i l’organitzador, l’home que treballa amb serveis d’estudis i informacions de primera mà, l’estratega que organitza minuciosament el treball de cadascú, que recorre incansable el país, fixa objectius, dissenya alternatives, comunica els èxits, s’enfronta als fracassos, pren decisions. I venç, vol vèncer sempre. El que Alfons Almendro va sintetitzar com “policy maker” o, si ho preferiu, un “realitzador”, usant paraules vostres. Breu, el primer polític modern de Catalunya, de talla europea.

El sistema de partits polítics del segle XIX i els seu món és vist com obsolet i rovellat; el lerrouxisme, com l’amenaça més greu per al projecte del renaixement català; el caciquisme, com la tenalla que cal fer saltar pels aires; i l’economia, com el motor que ha permetre conquerir l’Espanya gran i liderar-la. Per tirar endavant el país, la seva cultura i les seves fàbriques, es necessita una nova eina i un nou projecte: la Lliga i el catalanisme.

I arriben els primers triomfs, l’esclat de la Solidaritat i els primers fracassos. En qualsevol cas, a l’imaginari del país, treballat pam a pam pel formidable artefacte lligaire –res no és casual–, vós acabeu emergint com el representant genuí d’una Catalunya amb vocació imperial, destinada a transformar Espanya després de salvar-la de l’abisme. Són uns anys que passen volant i l’activitat política s’assembla a un tornado vertiginós que ho xucla tot: regidor a Barcelona el 1901, el discurs davant d’Alfons XIII que precipita la primera escissió de la Lliga, l’alçament de la Solidaritat unitària, l’atemptat de 1907 i l’elecció de diputat al Congrés on assoliu una tribuna que us catapulta a tot l’Estat, la Mancomunitat, la Gran Guerra, les campanyes per a l’autonomia i els Ministeris de Foment i d’Hisenda.

Però aquell país que vós havíeu ajudat a despertar al catalanisme –i aquest serà sempre el vostre èxit més gran– en vol més, es regira inquiet, s’impacienta, es fa preguntes i comença a no tenir-ne prou de la resposta de regenerar Espanya si no s’avança també en la nacionalització de Catalunya. “Hi ha dues maneres segures d’arribar al desastre: una, demanar l’impossible; l’altra, postergar l’inevitable” al·legàveu vós, en un dels sofisticats exercici d’equilibrisme que vau executar de manera impecable, mentre al Congrés us cridaven: “O Bismarck o Bolívar”. La Lliga perd màgia i aviat patirà una altra escissió, aquest cop amb la formació d’Acció Catalana, cruel amputació pel que significava de deserció dels intel·lectuals de més prestigi. En paral·lel les crisis socials s’aguditzen, el pistolerisme surt al carrer, les fàbriques tanquen. Apareix el desordre que tant us horroritza. Llavors, molts companys vostres miren tremolosos a capitania a la recerca d’algú que sàpiga controlar la situació. I Primo de Rivera no es fa esperar. Com sempre, els militars espanyols mai no s’han fet esperar.

La primera dictadura és fatal per a les vostres ambicions. Quedeu relegat, sense projecte, varat políticament. De fet, mai més res no tornarà a ser com abans. L’eina útil pel catalanisme bascularà de la Lliga a l’Acció –breument–, i d’aquesta a Esquerra, que serà el partit hegemònic a partir de la República. Els crits de mori Cambó el 14 d’abril, tant a Barcelona com a Madrid, us ressonaran ja per sempre més a les orelles com un murmuri amarg i odiós. Trampejareu els anys de la República decebut, altiu, irat. Però quin començament!: “Monarquia? República? Catalunya!” i quin final!: «Ese texto que vais a votar implica que el problema catalán continuará perturbando meses y años la vida política española. Porque no os hagáis ilusiones. Pasará este Parlamento, desaparecerán todos los partidos que están aquí representados, caerán regímenes, y el hecho vivo de Cataluña subsistirá».

Què fer per un país que semblava girar-se d’esquena? Com canalitzar la vostra energia? On poder seguir guanyant i guanyant en un país que era ben poca cosa?

La vostra immensa fortuna, obtinguda aquells anys, us permet aleshores bolcar-vos en desenes d’iniciatives culturals: us coordineu amb Rafael Patxot per tenir cura –econòmicament– de la continuïtat de l’Institut d´Estudis Catalans durant la dictadura; patrocineu la primera edició de la Bíblia al català, instituïu la Fundació Bernat Metge, tireu endavant el “Monumenta Cataloniae”, us interesseu per internacionalitzar la llengua i impulseu el centre d’estudis catalans de la Sorbona de París, faciliteu que Pompeu Fabra pugui enllestir el Diccionari General de la Llengua Catalana i que Ferran Soldevila, durant quatre anys, es dediqui a escriure la Història de Catalunya. “Getting things done”.

També és aleshores que comenceu a pensar en la necessitat que Catalunya disposi d’un patrimoni pictòric que, encara que lluny de les grans pinacoteques del món, permetin una mínima comparació amb aquella Europa d’entreguerres a la qual us sentiu tan lligat, cosmopolita, refinada i culta.

Comença així l’apassionant formació del que acabaria essent una col·lecció de fama mundial, des dels seus inicis pensada amb la determinació de ser donada a la ciutat de Barcelona (i una part –la millor?– al Museu del Prado, que tant estimàveu). Ho expliqueu amb tot detall a les vostres Memòries, redactades amb una prosa seca i eixuta, tallant com una navalla suïssa, extremadament egocèntriques i sectàries, brillants i glacials com el gel.

En primer lloc, el Botticelli, l’únic quadre que es va quedar la vostra filla dels més de 60 que vau arribar a posseir. I després, les obres del renaixement italià, que inclouen tres taules del Mestre de “La madonna Cini”, les pintures florentines i venecianes de Tizià, Tintoretto i Tiepolo; els clàssics espanyols de Claudio Coello, El Greco, Zurbarán i Goya; les pintures flamenques de Rubens, Peter de Hooch i altres, el barroc de Gainsborough, Fragonard, Le Brun i Quentin de la Tour. I els dos paisatges de Jean-Baptiste Pater que teníeu en el vostre despatx de Buenos Aires, a l’exili.

Voldria aturar-me en un de concret: la “Parella amorosa desigual”, de Cranach. Ah, benvolgut senyor Cambó, quin quadre més magnífic!. Havia format part de la col·lecció del príncep de Lippe, a Bückeburg, Baixa Saxònia. És un Cranach en estat pur, més luterà que mai, on el mestre satiritza aquest amor desigual, fent que mentre un vell xacrós i geperut s’abraça a una donzella aquesta mentrestant aprofiti per ficar-li la mà a la butxaca per endur-se’n una bossa plena de diners. Quin gran quadre!

Me’l mirava atentament, l’altre dia, al MNAC, a Montjuïc. Cranach em fa tornar a Suïssa. Vaig viure-hi un parell d’anys, a Winterthur. Vau visitar-la, vós, potser, quan a l’exili vivíeu a Montreux? Fill d’un dels industrials més destacats de la ciutat, Oskar Reinhart va ser l’autor d’una de les col·leccions privades d’art més importants del món. Els seus Daumiers, els seus impressionistes, el seu Cranach, el seu Greco, el seu Picasso. Una meravella que Reinhart donà a la Confederació amb la condició que cap de les 179 obres no fossin mai venudes ni deixades en préstec. Cal, doncs, visitar “Romerholz”, el Bosc Romà, la vil·la que comprà a un descendent dels Sulzer i on des de 1924 aniria acumulant els seus tresors. Però és que a més, Reinhart aconseguí també fer-se amb una col·lecció de pintors austríacs, suïssos i, sobretot, romàntics alemanys, de primer ordre. Aquesta és “l’altra” col·lecció Reinhart que cedí en aquest cas a la ciutat de Winterthur. Jo sempre que podia entrava a veure el Caspar David Friedrich, Roques cretàcies a Rügen, un dels cims del romanticisme –període que sospito no devia entusiasmar-vos gaire.

El vostre Cranach senzillament ens entronca amb tots aquelles que han estimat la cultura, i la seva capacitat de torbació. Ens porta directament al cor de la millor Europa.

A vós el 18 de juliol us va agafar a bord del Catalònia, en un creuer per l’Adriàtic, l’elegant i sofisticat iot amb el que travessareu la Mediterrània manta vegades, alguna d’elles amb Sadurní Ximénez acompanyant-vos al descobriment de l’Àsia Menor.

Immediatament vau prendre dues determinacions –sou un home d’acció, ja ha estat dit: establir-se a Itàlia i posar-se a disposició de les forces rebels. Des del primer moment vau afirmar que no es tractava d’una lluita de la democràcia contra la dictadura sinó de la barbàrie contra la civilització. La guerra civil havia sorgit del desastre d’un govern impotent. L’aferrissada defensa per un model de societat (el burgès) i un ordre (el de Franco) era l’única opció possible. Mai no vau dubtar d’aquesta decisió, tal i com mai no vau dubtar-ne de qualsevol altra.

Quina personalitat més apassionant!. Quin buit més enorme té tot aquell que no es capbussi en algun moment en les vostres Memòries i, pel meu gust, en les vostres Meditacions d’aquells temps! Amb una escriptura que traspua físicament seguretat i comandament, sou capaç de preguntar-vos en plena guerra civil per si heu d’adquirir la col·lecció de David Weil o no; us emocioneu fins a plorar quan el 29 de maig de 1937 us arriben els primers set quadres que han pogut sortir de Barcelona (el Sant Joan de Botticelli, el deliciós Cranach, l’Antonel·lo…); judiqueu amb extrema duresa i impertorbabilitat els vostres contemporanis; avanceu profecies que anys a venir s’acompliran fidelment; doneu suport, aferrissadament, al triomf de Franco. El 4 de setembre de 1937 podem llegir a les vostres Meditacions que heu decidit prendre una vil·la a Suïssa. Us hi instal·leu el 7 de desembre d’aquell any i hi retrobeu tots els quadres que heu pogut salvar de la tragèdia. El 6 d’abril, reconeixeu “en les esquerres predominen els canalles, però és indubtable que en les dretes predominen els imbècils”. Uns dies després, arran de l’assassinat de Carrasco, apunteu: “Morí heroicament, elegantment (…) serè i fins alegre, pronunciant al morir paraules de fervor per a Jesús i per a Catalunya. Al cel sigui. Pobre Carrasco. Era un catalanista fanàtic, amb la dèria de la intransigència, el “tot o res” eren la fórmula suprema del patriotisme. Sempre, des de molt jove, he rebutjat aquesta posició, massa còmoda i absolutament estèril. La coratjosa mort fa de Carrasco un màrtir i un heroi (…) Augmentarà la llista, ja massa llarga, dels “herois-màrtirs” de Catalunya. El seu record, que els temps aniran engrandint, farà molt perquè es dificulti la reconciliació entre Catalunya i Espanya”.

Cada dia us trobeu millor a Vil·la Maryland, a Montreux-Terriet, en l’ambient de pau, llibertat i tolerància que s’hi respira. Des d’allà no s’esguarda amb rancor ni es comprèn la violència. Ni se senten els crits de “mori Cambó!”. El 6 de novembre del 1938 encarregueu a Sagarra la traducció de la Divina Comèdia. El 26 de gener de 1939, entre exclamacions, apunteu: “Gran diada la d’avui… les tropes nacionals han entrat a Barcelona”. Amb Josep Lluís Sert visiteu les obres del Prado exposades al Palau de Nacions que han sortit d’Espanya a l’últim moment de la guerra. El 9 de març us arriben a Montreux el vostre Latour i el vostre Rubens. El juny proclameu: “Jo no em resigno a una vida passiva. Jo voldria consagrar un esforç tenaç al redreçament espiritual i material de Catalunya, desfeta pels rojos que la manaren ahir, trepitjada pels blancs que la manen avui”.

I en canvi, honorable senyor, no dieu res de la carta de suport a Franco que el 22 d’octubre de 1936 vós i tots els prohoms de la Lliga (excepte Puig i Cadafalch), i altres fabricants i empresaris catalans, ja a l’exili o en zona nacional, vau signar i fer arribar al Generalísimo en els primers mesos de la guerra. No dieu res, dels vostres articles a la premsa internacional, al Daily Telegraph i altres, en defensa de la “cruzada española”. No dieu res de l’Oficina de Propaganda a París, de la revista Occident, dels llibres que editeu en defensa dels feixistes, de Ràdio Veritat; ni de la xarxa d’espionatge en la que cauen atrapats tants catalans que contracteu. Un historiador contemporani, Borja de Riquer, ha qualificat la vostra activitat durant els anys de la guerra com “l’empresa propagandística més important, audaç i destacada del bàndol rebel a l’estranger”.
Els roigs són pitjors, els roigs són pitjors. Les discrepàncies i les crítiques que en alguns moments vau dirigir als franquistes les fareu sempre privadament (“Avui els fills i els néts del senyor Esteve, inscrits a la Falange, o cerquen una col·locació o fan estraperlo o les dues coses alhora”), reprimint-vos qualsevol oposició pública a la dictadura. En una guerra civil que s’enfrontava la democràcia i el feixisme, la burgesia i el proletariat, l’Espanya profunda i els nacionalismes, els catòlics i els no catòlics, vós vau prioritzar sempre l’eix social. La civilització contra la barbàrie, vau defensar amb la passió de sempre. “Sense els crims horribles dels rojos, jo no passaria per la vergonya de tenir de defensar com faig, i seguiré fent, una causa que està en pugna amb idees i sentiments als quals mon esperit segueix rendint un culte fervorós”. Els roigs són pitjors, els roigs són pitjors. No es podia ser neutral amb la barbàrie. I a més, era necessari estar entre els previsibles guanyadors del conflicte, ja que només així es podrien apaivagar l’odi i la fòbia catalana i aturar l’ona repressiva.

Lamento, benvolgut senyor Cambó, no poder compartir els vostres plantejaments d’aquells anys. Els meus van perdre la guerra, i jo amb ells.

Les planes de les Meditacions escrites a Suïssa respiren una pau profunda. El cronòmetre s’havia aturat. “Getting things done” era ja només un record que s’esvaïa en les boires matinals del gran llac. La jet society internacional aprofitava les últimes setmanes abans que ben aviat, amb la segona guerra mundial, s’esfondrés el món d’ahir. La muralla dels Alps s’alça a l’horitzó. Tota la ciutat mira al Léman, però enlloc hi ha una vista tan magnifica com en la terrassa del Petit Palais. La perla de la Riviera suïssa brilla allà de color maragda embolicada del blanc cru de les neus.

Vau viure-hi poc temps al vell país de les muntanyes d’Europa. Ja a l’Argentina, a finals de 1940, a la casa que vau batejar com “Mon repòs”, escriuríeu: “Quin estudi més interessant podria fer-se situant Suïssa i Catalunya com a pols més oposats de la política… i fins de la concepció de la vida”. Quan vau optar per emigrar de nou, demanàreu al Museu de Belles Arts de Lausana d’acceptar en dipòsit la vostra col·lecció d’art. No, no eren els quadres que els anarquistes havien guixat i destrossat quan van entrar al vostre domicili, sinó les vint-i-vuit teles que havíeu aconseguit recuperar i treure d’Espanya. Alguns, els havíeu comprat feia anys a la Galeria Fischer de Lucerna, tristament famosa per organitzar una subhasta d’art amb quadres fruit de l’espoli del nazisme. Acabada la guerra, fóreu investigat pels serveis secrets americans per aquest fet, tot i que no es va poder provar cap càrrec contra vós.

Un quadre del trescento italià, com a prova de gratitud, restaria per sempre en el Museu de Lausana.

Francesca de Bonnemaison sí que va tornar a Barcelona. Pensant que havia guanyat, ella també havia perdut. La seva obra de l’Institut de Cultura, restava segrestada i prostituïda per la Falange. El país, emmudit, amb una por calada als ossos, l’havia oblidat. Marginada, no es reclourà, però, en el silenci còmplice de tants. Al seu domicili s’hi faran lectures de poesia en català i farà més estrets els seus lligams amb Montserrat, ajudant a potenciar la restauració del monestir i les festes de 1947, una de les escasses manifestacions de cultura catalana en la postguerra cruel. Va morir el 13 d’octubre de 1949.

La darrera entrada a les vostres Meditacions és de 20 d’abril de 1946: “Avui, la situació a Espanya és aquesta: mirant al règim Franco, la immensa majoria dels espanyols el detesta; mirant als que es presenten com els seus obligats successors, una majoria encara més forta sent tanta repugnància per aquesta solució que es resigna a suportar Franco tant temps com sigui necessari fins que la seva retirada no pugui tenir aquella conseqüència. És en va que s’agitin els homes que governaren l’Espanya roja durant la guerra civil: els crims, robatoris, depredacions que sota llur ègida es varen cometre, fan llur retorn impossible. Espanya entera s’alçaria per impedir-ho. Si callessin, si es fessin fonedissos, si donessin la impressió que no han d’ésser mai més un factor dirigent en la política espanyola, Franco cauria aviat, i ells, i els que són amb ells a l’exili, anirien retornant a Espanya”. Em fa somriure el contrast que fa llegir aquestes pàgines i saber que donàveu suport als joves independentistes com Joan Sales, Raimon Galí i Ferran de Pol que tiraven endavant la revista Quaderns de l’exili a Mèxic. També vós, admirat senyor Cambó, també vós havíeu perdut.

Un any després vau morir, just a punt de retornar a Barcelona per una visita, a conseqüència de la infecció d’una vacuna que us van administrar per poder fer el viatge. Bonnemaison, amb llàgrimes als ulls, va ajudar els vostres familiars a preparar els funerals. Els recordatoris es van fer en català.

Rebeu, honorable senyor, el testimoni de la meva més alta consideració.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)