Benvolgut senyor Coromines,

Els Evangelis en grec, les Confessions, de sant Agustí, en llatí; les obres completes de Dante, en italià; els Anys d’aprenentatge de Wilhelm Meister, de Goethe, en alemany; les obres completes de Shakespeare, en anglès; un volum de les tragèdies d’Eurípides, en grec; dos volums de la correspondència de Josep Carner i La vida austera, escrita pel vostre pare. Aquests eren els llibres que van quedar a sobre de la vostra tauleta de nit, el dia de la vostra mort. De tots ells, estic absolutament convençut que el més estimat per vós va ser aquell volum de 500 pàgines en el que Pere Coromines, un dels grans intel·lectuals republicans del país, va voler definir una idea de moral laica, molt propera a la simplicitat i l´idealisme.

Si alguna cosa ha distingit el republicanisme català ha estat la defensa a ultrança d’uns valors cívics. La República havia de representar l’esperit de la democràcia tants anys anhelada, i per això només era possible, per garantir-ne el seu èxit, que els seus dirigents fossin un baluard de rectitud i compromís, de patriotisme civil, contraposat al nacionalisme ètnic. Tan sols si els bells ideals són de debò exercits exemplarment poden ser compartits.

El vostre mestre, Pompeu Fabra, va definir “auster” com: “que viu, obra, jutja, d’una manera rígida, severa, estricta”. Una de les virtuts republicanes essencials. Potser la més implacable, perquè amb ella no hi ha termes mitjos, però alhora l’única garant d’obtenir la complicitat del poble. Sense austeritat les causes del rigor i l’eficiència estan perdudes. Els seus antònims porten, tard o d’hora, al fracàs més absolut. Un poble té l’obligació de no oblidar.

És la peça clau per exercir un càrrec públic. I un dels homes més austers, entès en termes fabrians, el Cató de la República Catalana, el vostre pare, és qui millor representa aquest esperit, l’única via per mantenir un lideratge moral basat en l’ètica política. Advocat de prestigi, una de les grans figures polítiques del primer terç del segle XX, periodista convuls, escriptor a la recerca del “sentit de la civilització catalana”, liberal i catalanista ,Pere Coromines va acabar per esdevenir –potser de manera només comparable amb Amadeu Hurtado- un dels grans estadistes de la política catalana. Però tot, inclòs el seu pensament econòmic i polític, “tot era per a ell obra de creació en funcions de la seva condició de poeta i humanista”, com va reconèixer Domènec Guansé.

La trajectòria política del vostre pare és fascinant: després d’una primera etapa d’agitador i teoritzador de l’anarquisme (per la seva defensa de la justícia social i la fraternitat humana és detingut i condemnat a mort, sense proves, després d’un atemptat a Barcelona el 1896), ressorgeix amb els seus llibres, i al front de la direcció d´El Poble Català, com un dels intel·lectuals de referència del catalanisme d’esquerres. Aleshores, davant de la Lliga de Prat de la Riba i Cambó, la Unió Federal Nacionalista Republicana de Coromines provà l’impossible: el pacte de les esquerres nacionalistes amb els radicals lerrouxistes. Aquest “pseudo tripartit avant la lettre” (ara no tinc temps d’aclarir-vos què vol dir exactament aquesta expressió) va ser fatal: l’hegemonia política del catalanisme passava a la Lliga per uns quants anys i Pere Coromines, que dimitia després d’un fracàs electoral estrepitós, desapareixeria de l’escena política en el seu despatx d’advocat fins que amb la República tornava a ocupar un lloc de primera línia: redactor de l’Estatut; conseller de la Generalitat; diputat al Congrés.

Membre fundador de l´Institut d´Estudis Catalans, Les presons imaginàries, La vida austera, Les hores d’amor serenes, Cartes d’un visionari o La mort de Joan Apòstol són alguns dels seus llibres, que van gaudir d’un èxit i reconeixement sostingut. Va presidir també l’Ateneu Barcelonès, del 1928 al 1930. En paraules d’algú que coneixeu molt bé, Carles Duarte, “un escriptor, un pensador i un polític del tot fonamental per comprendre i explicar la Catalunya que emergia generosa d’ambicions a l’inici del segle XX i que va quedar anorreada per la tragèdia de la Guerra Civil i de l’Exili”.

El 27 d’octubre de 1939 moria Alfons Maseras a Tolosa, desfet per les notícies de la mort del seu fill a la guerra, i l´1 de desembre, després de la complicació inesperada d’una operació, ho feia el vostre pare, just arribat a Buenos Aires. Van ser els dos primers escriptors morts a l’exili i el seu traspàs va sacsejar totes les consciències dels catalans de la diàspora. Les morts austeres d’aquells dos intel·lectuals enfrontaven l’exili amb la certesa del no retorn, tal i com les morts de Carles Rahola i Domènec Latorre certificaven la intenció genocida del franquisme.

Emociona llegir les darreres línies del Diari de la Diàspora que va començar a escriure el vostre pare a l’exili. Pere Coromines, que havia arribat a l’Argentina a mitjans de novembre, apuntava en l’última entrada d’aquell Diari, el 24 de novembre de 1939, després d’alegrar-se que alguns dels seus amics li haguessin fet arribar exemplars dels seus llibres: “Com que ja tenia La vida austera, que és de la Maria, resulta que hauré pogut reunir aquí en l’exili algunes de les obres meves més amades, perquè em facin un ambient espiritual del que ha estat en la llunyana pàtria la meva vida d’escriptor. A veure si podré aplegar aquí tots els meus fills i totes les meves obres. Encara que ni així, entre tots, em podran fer passar les ganes que tinc de tornar, tan aviat com s’hi pugui tornar dignament, al redós de la Pàtria catalana”.

Quin Nadal més trist, el Nadal de 1939! Hi ha una foto de l’enterrament del vostre pare que d’alguna manera defineix perfectament aquell moment: vós, dret, al centre de la imatge, amb uns papers a les mans, declamant; al costat, tots els altres homes, molt més grans, s’han llevat el barret i us miren, us escolten. Hi ha un aire de silenci i de solemnitat –austera, també- . Era el dia 2 de desembre de 1939, a la sortida de l’església de Buenos Aires on va celebrar-se el funeral. Vós llegiu el seu poema, Elegia de València, que ell va acabar d’escriure ja a l’exili i que, segons reconeixia el propi Pere Coromines, era el compendi líric de la seva vida: “Als vint anys somniava amb la glòria / D´Homer, Ovidi; amb la victòria / D’un Bismarck, Cavour, triomfador: / Construir un Estat, la pàtria amada / Deixar per sempre alliberada, / Ésser un heroi o un redemptor”

Un heroi o un redemptor. S’ho preguntava el vostre pare d´ell mateix; nosaltres ens ho preguntem de vós.

L’any 1929, just en acabar de defensar a Madrid la vostra tesi doctoral sobre el Vocabulari Aranès, fóreu becat a anar a estudiar a Zurich la lingüística germànica. Teníeu 24 anys.

Us deuríeu llevar d’hora, a la vostra habitació que jo m’imagino a tocar del Lindenhof, al barri vell. Us agradaria aquella caseta entre mitgeres, on hi tindríeu llogat un petit estudi, just al centre de la ciutat, en un carreró estret i pulcre. Invariablement, camí de la Universitat, us adreçaríeu cap a St. Peters on, en un costat de la plaça, tocant al campanar de les enormes agulles, a la botiga de llibres vells donaríeu un cop d’ull a l’aparador.

Després, travessaríeu el Limmat cap al Niederhof, per un dels ponts de pedra de la ciutat, deixant Fraümunster enrere i on força anys més tard Giacometti i Chagall hi treballarien en els seus vitralls. Segur que no us n’adonaríeu, però algun dia James Joyce us tocaria al passar, distret i atabalat, corrents cap a la Banhofstrasse.

Potser ja fóra la tardor i vós us nuaríeu la bufanda al coll i us cordaríeu l’abric que porteu, que us va deixar el vostre pare, el mateix abric amb el que vau acompanyar Francesc Macià en l’aventura atziaga de la invasió de Catalunya des de Prats de Molló. Heroi o redemptor. Caminaríeu de pressa. Molt de pressa. Encara als 80 anys, als boscos del Montnegre, els vostres amics no podien encalçar-vos. Us adreçaríeu a la Universitat de Zurich, on deu anys abans Einstein ha estat treballant en la seva Teoria de la Relativitat. I allà, al final d’aquest passeig per la petita gran ciutat de Zurich, us esperaria Jakob Jud, un dels millors romanistes de tots els temps i un dels autors del monumental Atles Lingüístic i Etnogràfic d’Itàlia i Suïssa Meridional.

Aquest és un moment decisiu en la vostra formació lingüística i acadèmica. Per fi, vós, sempre tan crític amb els vostres professors i col·legues, trobàveu un “mestre de mestres”, una referència per a tota la vostra vida científica:

“Passo quasi tota la tarda treballant amb ell (Jakob Jud), manejant els llibres de la seva biblioteca i ell critica la meva manera de consultar-los i m’ensenya el que l’experiència li ha ensenyat a ell en el curs de tants anys de treball: en realitat és tot un curs de metodologia que rebo allí, perquè a propòsit dels llibres es ve a tractar de tota mena de qüestions. El que tant havia cercat en va a Barcelona, a Montpeller i a Madrid, un mestre que em deixi aprofitar de la seva experiència personal, sembla doncs, que a Zurich ho he trobat.”

L’ardida piràmide començava a prendre cos, en forma d’organització metodològica i eines d’estudi. La influència de Jud és immensa. Al Prefaci del primer volum del vostre Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana, només reconeixeu tres mestres excepcionals a la vostra vida: el vostre pare (a qui vau dedicar l’últim volum del Diccionari, amb les paraules de “creador de l’home, de la consciència i del saber”), Pompeu Fabra, el Mestre dilecte (“Els meus ulls s’humitegen quan em recordo d’aquell 14 d’abril en què tornant de la proclamació de Macià a la plaça de Sant Jaume, com magnetitzat, sense saber que ell hi era vaig pujar a una hora desavinent l’escala de les nostres Oficines, on el vaig trobar inesperadament amb el seu amic Torres Ferrer: decidit, se’m va acostar amb els braços oberts i vam abraçar-nos, l’única abraçada que he rebut d´ell en tota la meva vida, mentre el cor ens bategava ben fort sobre el pit, amb una exultació desbordant”) i Jakob Jud.

Jud és un dels noms claus no només de l’escola romanista europea sinó de l’estudi apassionat sobre totes les llengües que es parlen a la Confederació. Al colossal Atles Lingüístic de Suïssa, Jud hi afegirà un Dicziunari Rumantsch Grischun i un altre Vocabolario della Svizzera italiana. Gairebé, doncs, tot el fascinant mosaic lingüístic suís. Quina no havia d’ésser, doncs, la fonda impressió vostra d’aquella estada vivint i estudiant en un país democràtic, respectuós amb les llengües, multicultural i plurilingüe i amb una tradició acadèmica culte, seriosa i avançada? Allà vau arribar, al cor d’Europa, el 1929, respirant llibertat i federalisme mentre Catalunya vivia asfixiada encara sota la grisa i pantanosa dictadura de Primo de Rivera. L’home, el lingüista i el patriota Coromines ja no podrà viure mai més sota dictadures o falses democràcies que atemptin la vostra consciència o pretenguin anorrear al vostre país i la vostra llengua. Us reclouríeu en un treball infatigable, mític, i en una sèrie d’exilis exteriors i interiors, vivint només per a salvar uns mots.

També l’excursionista Coromines devia sentir-se atret i fascinat per l’espectacle natural del país. Pujaríeu a algun dels cims alpins com després faríeu, ja a l’exili, l’any 1943, amb el Cerro Blanco Olonquimini, als Andes centrals, el primer català a coronar un cim verge andí de més de 5000 metres? O preferiríeu perdre-us per l’espessa xarxa de corriols i camins que solquen el país, a l´Appenzell, al Toggenburg, a Glarus? Pocs catalans han trepitjat cada centímetre de la pell del nostre país com vós. En una de les entrades més belles del Diccionari, la corresponent al mot GEMAT, hi dieu:

“GEMAT, ‘esclatant de verdor, d’ufana’, derivat de l’arcaisme gema ‘botó, flor’ -encara conservat en alguna comarca extrema i només allí respectable-, aplicat a una vall plena de vegetació tendra (d’on es pogué estendre a les aigües que s’hi escolen); gema provenia del ll., que en el seu sentit metafòric de ‘pedra preciosa’ s’usa encara en la forma sàvia gemma. (…) Però és clar que el record que s’imposa a tothom és el dels versos dolcíssims: «Muntanyes de Canigó, / fresques sou i regalades, / sobretot ara a l’estiu / que les aigües són gemmades». Pugem o jaiem per les boscúries de Balaig o de la baixa Cadí (per avall de Merialles): al mig d’aquella terra fresca i luxuriant, sentint com corren pertot uns dolls, a glopades, d’aigua claferta de fullam, i pètals de neret, i satalies, i birbillejant de volves i guspires de sol: gemadíssima la vall, ¿què són les aigües? Gemades, és clar, com tota ella, i la frescor n’augmenta la delícia per al pastor o el caminant”.

Ja em perdonareu que m’hagi estès tant en aquesta breu estada a Suïssa, però sovint en la vida dels homes hi ha un instant que ho capgira tot. M’agradaria pensar que aquells mesos a la vella Confederació van ser per vós tan importants com van ser-ho per mi els dos anys que hi vaig viure.

Però és que, a més a més, què dir de la resta? “En Coromines es conjuminen amb una força impressionant la passió pel país i la llengua, el geni i un intel·lecte brillant d’una dimensió inabastable”. Sergi Sol, que ens ha deixat una magnífica biografia vostra, feta amb nervi i ganes d’emocionar, no feia sinó sintetitzar una opinió unànime: la calaixera amb la que vau construir l’ardida piràmide ha estat una de les proves d’amor més belles a Catalunya.

Aquella calaixera! Més d’un milió de fitxes de paraules i noms que cercàveu per tot el país en les vostres excursions – també fa angúnia conèixer-ne el nombre: 1.322, totes elles apuntades en petites llibretes de viatges-. Aquesta és la base de la piràmide, coronada pel Diccionari Etimològic i Complementari i l´Onomasticon. Probablement cap altra cultura té el privilegi de comptar amb dues obres així.

Fa unes setmanes vaig dinar amb en Carles Duarte, un dels vostres col·laboradors, un cop vau tornar de Chicago i us vau establir a Pineda. M’explicava l’impacte vital del fet d’haver treballat uns quants anys amb vós. El rigor, la minuciositat, el nervi, l’esforç, la voluntat de reeixir, l’angoixa pel temps que s’escolava. Arribava a Pineda al migdia i sovint tornava a la matinada de l’endemà, sense haver dormit, car vós passàveu la nit en vetlla i calia continuar la feina. Us qualifica com generós, però reservat, auster i irascible alhora; us recorda com un vell savi a qui el temps encalçava; i us admira per la vostra capacitat de treball ferèstega i salvatge, a la que guiava només un ideal: el redreçament de la pàtria.

És extraordinari aquest estrany pacte fet no amb el dimoni sinó amb la pàtria, honorable senyor, que us concedia salut i anys de vida perquè continuéssiu treballant i treballant. Semblava donar-vos ales, el vostre patriotisme. I volàveu, volàveu, ben lluny de Pineda, per damunt dels camps i les platges del Maresme, de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó, volàveu pel país estimat, aquella terra que us fa fer dir “l’única nació meva i la meva única llengua, a les quals presto incondicional obediència i homenatge, són la nació i la llengua catalanes», abans d’acceptar el Premio Nacional de las Letras; aquella mar que us va portar a exclamar, indignat, quan vau rebutjar la Gran Cruz de Alfonso X el Sabio, “un premi enviat per un govern que redueix al mínim els drets de la meva pàtria, esquarterada en províncies, nega els recursos necessaris a la Universitat de Barcelona i a totes les nostres, i subvenciona els petits grups que ataquen la unitat del català, llengua única dels tres països que la parlen”; aquell cel roig de la posta, que va suggerir-vos incloure a l’entrada de “felipa” en el Diccionari: “Sens dubte hi ha hagut també casos d’aplicació apel·lativa de l’avorrible nom de persona Felip: especialment recordat a totes les terres i països catalans, en els Ss. XVIII i XIX, com el nom del més gran enemic a la pàtria. És sabut que en el primer terç del nostre segle (certament encara més tard) era molt viu donar a la latrina el nom de Can Felip, i fins es mostraven les ganivetes fermades a la taula de les masies amb el nom d’aquell botxí del més sagrat. A la deformació de *selipes pogué contribuir, doncs, una obscura voluntat abominatòria dels menyspreats botiflers (que així els passés una màquina per damunt!); cosa paral·lela passaria a Ciutadella de Menorca (on l’horror als turcs havia estat més viu, amb massa raó, que enlloc més), quan canviaren tulipa turca en felipa turca: una abominació reemplaçant l’altra algunes generacions després”.

Honorable senyor Coromines, acabo. “Les moltes i grans obres que portau entre mans són sobrehumanes, i per tant, ve un moment que esdevenen inhumanes”, va gosar escriure-us en un carta Francesc de B. Moll, i fins semblen qualificatius massa tebis per jutjar una obra construïda tenaçment al llarg de 60 anys, però viscuda ardidament des de la vostra jubilació, quan vau dedicar-vos-hi en cos i ànima, fins l’últim alè de vida, als 91 anys.

És aleshores, en aquelles nits a Pineda, a la caseta del carrer Colom, potser amb Max Cahner i Joseph Gulsoy, o amb Àngel Satué, Joan Ferrer o Carles Duarte, que el filòleg es muda de geni i l’home esdevé mite. I un diccionari etimològic es converteix, com dirà Joan Sales, en el poema de la llengua.

Estimat senyor Coromines, sabeu què?, gairebé ja és Nadal a Barcelona. Em permeteu recordar-vos aquell moment estel·lar de la humanitat que Zweig va dedicar a Handel? És l’any 1741. Handel, arruïnat, vell, xacrós, vaga enmig de la boira dels carrers de Londres. Arrossega encara les seqüeles d’una hemorràgia cerebral. Tot sembla acabat per ell. El rei li ha girat l’esquena; la inspiració, assecada com un tronc d’olivera corcat; el púbic l’oblida; coixeja i comença a perdre l’oïda. Fa un fred que endola l’ànima. Acabat, desfet, arriba a casa seva. Li costa pujar les escales. Al replà veu un paquet que li ha fet arribar Charles Jennens, un poeta aficionat, un home gris del que la història no se’n recordarà mai més. És un recull de l’Antic i el Nou Testament: 19 passatges d’Isaïes, 11 Salms, 7 trossos dels llibres dels Profetes, 7 dels Evangelis (cap de Sant Marc), 11 de les Cartes de Pau i 4 de l’Apocalipsi: Naixement, Passió, Resurrecció i triomf de Crist.

Handel embogeix d’inspiració. La intensitat amb la que Zweig explica la transfiguració del músic, com va ser posseït pel text i la música, com escrivia i escrivia pentagrames i notes, sense menjar, sense dormir, cridant sovint, udolant en la nit, al·leluia! al·leluia!, mentre li queien les llàgrimes, al·leluia!, al·leluia!, és també l’obra d’un geni sobre un altre. Al meu parer, amb Fouché i Calví i Castellio, el millor de Zweig.

“Creia veure el Cel i fins i tot Déu mateix”, diria Handel en acabar. Zweig, entusiasmat, admirat per la plenitud d’una obra genial, amb les paraules que nosaltres no sabem escriure, exclamaria sobre l´Amén final: “Aquestes dues curtes i abruptes síl·labes, serveixen per a construir un monument que arriba al cel. Una veu seguida d’una altra, les síl·labes s’allarguen… com l’alè de Déu, i la inspiració de Handel ressona en la paraula final de la pregària sublim que d’aquesta manera arriba a ser tan àmplia i enorme com l’univers”.

Àmplia i enorme com l’univers. Honorable Sr. Coromines, “Construir un Estat, la pàtria amada / Deixar per sempre alliberada, / Ésser un heroi o un redemptor”, que passeu molt Bon Nadal.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)