Molt Honorable senyor,

“Cada any la natura ens dóna una imatge viva del que és el renaixement d’un poble. Cada any l´hivern estronca la circulació de la vida, deixa nues de verdor les branques, cobreix la terra de neus i de gebrades.

Però la mort és aparent. Les neus de les muntanyes es fonen i engruixeixen els rius que porten a la plana la força acumulada de geleres i congestes; la terra sent penetrar, per totes les seves molècules, la humitat amorosa de l’aigua que fecunda; sota la crosta de les glaçades o el gruix protector de neu i de gebre, les llavors tremolen i es clivellen; i s’obren per donar pas a la vida que revé; les velles soques dels arbres senten l’extremitud, l’esgarrifança, que anuncia la nova pujada de la saba. Després el sol allarga els dies i entebiona l’aire; reculen les neus als bacs de les altes serres, l’oreig gronxa els sembrats i les branques grosses, a punt de brotonar; creix l’esclat de moviment, de vibració, d’activitat per tota la natura; i les seves innombrables remors canten altra vegada l’himne etern a la vida renovada.

Així mateix, per als pobles l´hivern no és la mort, sinó la gestació d’una nova vida. L’hora trista de les nacions és aquella en què es lluita amb l’impossible, amb el fat enemic, amb l’hostilitat declarada dels grans corrents universals, que aixafen i dobleguen els pobles, com els rius fora de mare, les canyes i els joncars de les margenades.”

Les coneixeu molt bé, aquestes paraules. El que potser no sabeu és que així, amb una veu de fons que recita els primers paràgrafs de La nacionalitat catalana, comença la visita a la vostra casa natal, a Castellterçol.

Feia molts anys que volia visitar-la i finalment, un d’aquests diumenges de tardor, ens hi hem atansat. El viatge, que a començaments del segle XX. podia durar tot un dia es fa avui en menys d’una hora. La carretera us porta a Caldes de Montbui i després travesseu Sant Feliu de Codines. Sabeu qui va haver de refugiar-s’hi durant la darrera guerra d’Espanya? Pompeu Fabra, un dels vostres més il·lustres col·laboradors en els anys de la Mancomunitat, quan calia ordenar-ho tot, inclosa la llengua –sobretot, la llengua-.

Aviat sou submergits en un mar de pinedes, alzinars i alguna fageda. La temptació d’aturar-se i intentar trobar uns rovellons o uns pinetells és enorme. Sovint, com volent senyalar a tothom qui és el guardià d’aquests paratges, les masies taquen de pedra aquell verd intens. Algunes, abandonades, com els Sors a la vall de Marfà i Montfred, a l’Estany, conquerides per l’heura i les bardisses, però no derrotades encara, amb els murs dempeus, orgullosos d’haver resistir les tempestes del pas del temps. Altres, reconvertides en restaurants o cases de colònies, enyorant els anys que tenien un amo i uns masovers, i un bou coix i una cort amb un porc una mica magre i quatre pollastres i una parella d’ànecs d’instints criminals i una arada i una fanga i una falç. Enyor de pedra, i de sol, i de pluja i de cel blau.

Què belles són les nostres masies!. Aquí veieu una porta adovellada, allà una llinda amb una inscripció de fa ja uns segles. Realment hi posa 1688?. Terra i temps. Ara són uns finestrals gòtics o uns detalls renaixentistes a la façana, després una arcada magnífica, o unes espitlleres o uns merlets i matacans o una galeria plena de llum, amb llençols de fil estesos que juguen a cuit d’amagar amb les ombres, més trapelles i fugisseres. Temps i terra. És aleshores que us gireu, d’esquenes a la masia, i mireu al vostre voltant, més enllà de l’era, i veieu els conreus que es fonen a l’horitzó. Ja es dauren de tardor els camps, i els solcs, i els marges, i els recs; ja s’escampa el polsim de color de castanyes que cobrirà els boscos i les muntanyes i les valls. Sentiu la terra, l’olor de terra tèbia, l’olor de terra vella. I les pedres del mas convoquen exultants l’esperit del paisatge, sensual, més atrevit que mai, sabent que us posseeix salvatgement. Sou pedra. Sou terra. I el temps s’ha aturat.

Dues cases pairals resisteixen: la Moretora i el Prat, la primera amb coberta a vessants i torrella central, i una capella dedicada a la Puríssima, i la segona amb grans galeries i garita de guàrdia. Era aquesta, Can Prat, un dels masos dels vostres pares? No ho sé, m’agradaria que m’ho confirméssiu. Però jo us imagino allà, de visita al mas, mentre el vostre pare feia tractes amb els masovers i vós jugàveu amb el bou i els ànecs, intentant evitar la picossada, escapant-vos fins al cingle proper, segant, entremaliat, la userda amb la falç, on us aturaríeu un instant i rastrejaríeu l’horitzó, amb aquells ulls de nen, descobrint enmig d’aquells silencis que aquella terra tenia un nom i una ànima, que eren Catalunya i la pàtria.

Després d’escoltar la introducció a la visita, que es fa en el mateix rebedor de la vostra casa, s’entra a la cuina. De fons hi ha una cinta magnetofònica amb les veus d’una família que resa el rosari. És una habitació petita i recollida, amb una llar de foc i una cuina econòmica, igual a la que encara jo vaig veure a casa els meus avis. Una taula rodona i un llum que penja del sostres, d’una il·luminació pàl·lida, completen l’escena.

En front del federalisme republicà, i laic, que Almirall va reformular de Pi i Margall, un altre corrent del catalanisme va començar a córrer en paral·lel. Tenia les arrels en el carlisme i els furs, i s’arrecerà al voltat dels pensadors de l’església: Collell, Verdaguer, Morgades, Torres i Bages. Aquell crit d’alerta de “Catalunya serà cristiana o no serà”, llançat per Torres, trasmudat en un cardenal Mercier de pagès, devia ressonar amb tota la força en vós. La tradició catalana fou un dels vostres llibres de capçalera; vau ser un gran amic del cardenal de Vic, a qui visitàveu un o dos cops l’any, i la prosa de Torres té la claredat i la brillantor com per seduir un jove de pagès de família benestant com vós. S’oblida molt sovint el seu llibre “Consideracions sociològiques sobre el regionalisme”, autèntic tractat polític del tradicionalisme rural català. La tesi de Torres va ser molt simple: tradició i pàtria. “A Catalunya la va fer Deu, no l’han feta els homes; els homes sols poden desfer-la; si l’esperit de la pàtria viu, tindrem pàtria; si mor, morirà ella mateixa”. No ho subscriuríeu al 100%?

Però si el bisbe Torres i Bages fou el gran ideòleg del catalanisme conservador del XIX, vós ho seríeu del segle XX, d’alguna manera igual com va passar amb Valentí Almirall i Rovira i Virgili en el catalanisme d’esquerres.

El fet essencial, us ho accepto, honorable senyor, és deixar constància de l’enorme importància de l’església catalana en la renaixença nacional. La gran majoria del clergat català va optar decididament per vincular-se estretament amb la sort del seu poble, en aquell moment en què la Nació exigia una especial sensibilitat.

Sortint de la cuina es pugen les escales cap al pis de dalt, on hi havia les habitacions. En la primera d’elles, hi han traslladat el mobiliari del vostre despatx d’advocat de Barcelona. Són mobles de roure, forts, austers, gairebé calvinistes, i perdoneu-me la comparació, que combinen molt bé amb els quadres dels dibuixos de Jesucrist i de la Mare de Déu que pengen a les parets. Damunt de l’escriptori, escampats, hi ha uns números solts de La Veu de Catalunya.

Per poder continuar els vostres estudis us enviaren, és clar, a Barcelona. Éreu un lector compulsiu i la carrera de Dret es va donar per descomptada. Una de les vostres primeres determinacions fou integrar-vos al Centre Escolar Catalanista que presidia el cosí de mossèn Cinto, Narcís Verdaguer. Era el 1887, teníeu 17 anys, i en la vostra primera intervenció pública, una mica encongit, amb la timidesa que mai no us acabaríeu de treure de sobre, vau exigir: “si volem regenerar Catalunya, si volem fer catalanistes, comencem per regenerar-nos nosaltres mateixos, comencem per catalanitzar el caràcter”. L’any següent vau ser escollit per unanimitat secretari de la seva Secció de Dret. I el 1890, President. El vostre discurs d’acceptació començà així: “Vinc a parlar-vos de la Pàtria catalana que, petita o gran, és l’única pàtria nostra”.

Ben aviat, doncs, es forjà el vostre prestigi d’intel·lectual. Més ràpid encara admiràreu a tothom com un organitzador nat, un home d’acció capaç de tirar endavant qualsevol projecte. I les responsabilitats us començaren a omplir la vida.

Participareu en la redacció de les Bases de Manresa el 1892, com a secretari de l´Assemblea, presidida per Lluís Domènech i Muntaner, en la que hi vau mantenir una tesi més radical que la que finalment va ser aprovada.

Són anys en què comença la vostra vida de periodista. Primer, a La Renaixença, a revistes comarcals i a la Revista Jurídica de Catalunya; després, a La Veu. Al mig, el 1895, vareu publicar el Compendi de la doctrina catalanista, un best-seller de l’època, que exhaurí la tirada de 100.000 exemplars i on ja hi exposeu plenament la vostra idea força: la nació concebuda com una unitat natural, necessària, anterior i superior a la voluntat dels homes, que no pot desfer-la. Inclou una frase que farà fortuna: “Catalunya, pels catalans”.

I arribà l´1 de gener de 1899 i la vostra entrada, com a director, a La Veu de Catalunya que havia fundat en Narcís Verdaguer, casat amb Francesca de Bonnamaison, amb qui un jove advocat que vós vau admirar molt, Francesc Cambó, estava aleshores fent de passant. De nou em sembla veure-hi un altre paral·lelisme inquietant amb Rovira i Virgili, i el seu pas per La Publicitat, La Nau i La Humanitat. Com ell, per vós també el periodisme era el combat per unes idees, fet de nervis i sang, amb una prosa clara, brillant, àgil. Calia explicar-se i fer-se entendre, calia guanyar una causa. Potser algun dia algú hauria d’intentar escriure unes vides paral·leles vostres.

La Veu va saber convertir-se en l’òrgan que va difondre els postulats teòrics del catalanisme, renovant el discurs polític i batallant contra el caciquisme i el lerrouxisme sagnant, contra el qual vau ser sempre intransigent. Era el vostre mètode: fer una obra ben feta. I La Veu era un diari molt ben fet.

És abassegador repassar l’índex de les vostres obres completes on s’hi recullen tots els articles i les editorials que hi vau publicar. Déu meu, n´hem llegit tan poques! Centenars d’articles s’encavalquen: encoratjant els catalans a catalanitzar-se; promovent la campanya dels Quatre Presidents de 1901; donant instruccions als seguidors i simpatitzants de la Lliga Regionalista; presentant batalla a l´Emperador del Paral·lel fins deturar-lo; liderant l’esclat magnífic de la Solidaritat Catalana (si per Maragall va ser un “alçament”, per vós fou “circulació de sang i unitat de viure, afirmació eloqüent, indestructible, de l’ésser de Catalunya”).

Al costat de l’habitació amb els vostres mobles de Barcelona, n’hi ha una altra plena de plafons amb els noms d’alguns dels vostres col·laboradors i els retrats que a gairebé tots ells va fer Ramon Casas. Esborrona pensar-hi: Ramon d´Abadal; mossèn Alcover, Francesc Cambó, Rafael Campalans, Jaume Carner, Frederic Clascar, Pere Coromines, Lluís Domènech i Montaner, Pompeu Fabra, Alexandre Galí, Àngel Guimerà, Joan Maragall, Jaume Massó i Torrents, Josep Pijoan, Josep Puig i Cadafalch, Bartomeu Robert, Jordi Rubió i Balaguer, Antoni Rubió i Lluch. És un equip formidable. Però un equip per a fer què?

I arribà l’hora del govern: des de la presidència de la Diputació de Barcelona el 1907 i de la Mancomunitat, el 1914.

Aquell catalanisme jocflorelesc i quasi apolític dels inicis de la Unió Catalanista, tou i desorientat, us enervava. “Cal fer política, cal fer política!” sembla haver estat el vostre lema. El catalanisme no podia ser només un artifici dialèctic, un joc de passatemps per diletants, calia transformar-lo en obra concreta de govern. “Independent o federat amb Estats veïns, tota nacionalitat necessita un Estat propi, seu, conseqüència i actuació dels drets de la seva personalitat, principi i arrel del seu obrar lliure com a entitat que es mou i dirigeix per si mateixa i no per estranya impulsió d’un altre poble. Conquistar aquest Estat, aquest govern a què tenim dret i que amb urgència necessitem per assegurar i acréixer el contingut econòmic i espiritual de la nostra vella renaixença”

Catalunya s’havia adonat que tenia ànima, la pàtria catalana maldava per organitzar-se i dotar-se dels seus instruments de govern. No era, la vostra, una opció separatista, cert, aleshores aquest catalanisme pràctic aspirava no només a reconstruir la Nació pròpia sinó a dirigir Espanya sencera. L’imperi ibèric governat pels catalans, l’únic poble d´Ibèria capaç d’arrencar els altres del camí ineluctable de la seva decadència, l’únic amb la sang que havia de vivificar Espanya, l’únic que podia substituir un estat espanyol arcaic per un que respongués al sentit català, modern, de la política.

Però aquesta no és la qüestió. Discutir la idea intervencionista a Espanya és desviar l’atenció. Discutir si fóreu o no separatista és desviar l’atenció. Centrar-se en alabar la vostra obra de govern com si d’un brillant i fred gestor es tractés, és desviar l’atenció, també. Cal tornar a la terra, a sentir l’olor de terra per entendre-us. És llavors, honorable senyor Prat de la Riba, quan les peces encaixen, quan un s’adona que deslligar-vos del vostre patriotisme és la pitjor de les mesquineses, perquè només per l’interès suprem de Catalunya té sentit l’extraordinària obra de reconstrucció nacional de la Mancomunitat. Sí, mai vau renunciar a les prioritats nacionals del vostre país. Voldria recordar aquí un magistral article vostre de 1899, titulat “Nacionalisme català i separatisme espanyol”: “Enclavada Catalunya en l´àrea geogràfica coneguda amb el nom d’Espanya, som espanyols, de la mateixa manera que som europeus per estar compresa Espanya dintre del continent Europa. Governada Espanya per l’estat espanyol, els catalans som espanyols com a membres d’aquest Estat, com a ciutadans d’aquesta societat política. No en som, doncs, d’enemics d’Espanya, presa en aquest sentit (que és l’únic real), ni em combatre l’estat espanyol volem altra cosa que refer-lo amb equitat i justícia, i amb una organització més adequada i perfecta, dintre la qual Catalunya pugui trobar una vida de llibertat i de progrés(…) Ara, si voler per Catalunya llibertat, civilització, benestar és anar contra Espanya, anem contra Espanya; si desitjar institucions de la terra, compostes de gent de casa, amb plena llibertat d’acció per regir els nostres interessos, és anar contra Espanya, anem contra Espanya; si conservar i fer viure el nostre dret i reposar en el seu lloc d’honor la nostra llengua és anar contra Espanya, anem contra Espanya; i no sols hi anem, sinó que hi hem anat i hi anirem sempre.”

Fer un Estat, feina feixuga. Però com?: “Fer un Estat, construir un nou aparell polític, no és obra d’una classe ni d’una professió, és l’obra de la col·lectivitat per excel·lència, és la gran obra de tota una nacionalitat.”. I amb aquest propòsit cridareu els millors filòlegs, els millors economistes, els millors pedagogs, els millors erudits, els millors enginyers, els millors metges. La nacionalitat catalana era construïda pels millors dels nostres homes. Catalunya, pels catalans. No podia fallar.

Sota el lema: “Una escola, una biblioteca, un telèfon i una carretera per a cada poble” van sorgir l´Institut d´Estudis Catalans, es normalitzà la llengua, es va crear la Biblioteca de Catalunya i s’impulsà la renovació pedagògica a les escoles, es fundà l´Escola de Bibliotecàries i l´Escola Industrial, la del Treball i la de l´Agricultura, la de Funcionaris d´Administració Local i d´Art Dramàtic, es protegí el patrimoni artístic, s’inauguraren museus i la Casa de la Maternitat. El país, amb seny, s’ordenà.

Us hi vau entregar a fons. Les jornades de treball, que compaginàveu amb la direcció “de facto” de La Veu, eren esgotadores. Acabaríeu ressentint-vos, i la vostra salut, tan delicada des que us van empresonar l’any 1901 per un article, i que no vau poder refer del tot ni fins després de passar-vos internat durant dos anys al sanatori de Durtol, a l´Alvèrnia, va fer sonar totes les alertes. Greument malalt, passaríeu uns dies a Sitges, intentant recuperar-vos. Passejàveu i llegíeu, però el mar de la blanca Subur no us podia fer oblidar els camps de blat i d’userda del Moianès. Sentint-vos morir, vau tornar a Castellterçol. Acompanyat de la vostra dona i dels vostres quatre fills, vau morir en el mateix llit on havíeu nascut, el 1917, als 47 anys d’edat.

Honorable senyor Prat de la Riba. Érem tota la família reunits a l’habitació on vau morir (un llit de matrimoni, dues tauletes de nit –una amb un telèfon, que vau fer-vos instal·lar per no perdre mai el contacte amb Barcelona-, unes estampes del Crist i un tocador amb un mirall), quan de sobte el meu fill, en Guillem, va exclamar: “Pare, si tenia la teva edat!”.

Una de les tragèdies de la nostra història ha estat perdre els homes que més hem necessitat en els moments més crítics per la nació: el rei Martí, Pau Claris, Francesc Macià, vós. Puig i Cadafalch era un any més gran que vós; Pompeu Fabra, dos; Alcover, 8; Macià, 11; Ruyra, 12; Guimerà, 25. Duran Ventosa va néixer el mateix any que vós, Hurtado 5 anys després, Cambó i Casals, 6, Companys, 12. Què hauria passat al nostre país si vós no haguéssiu mort tan jove? Fins on hauríem arribat? O potser va ser millor així, sense tenir temps a devorar-vos com fem amb tots els nostres grans homes, havent de recordar, si vols per força, de manera positiva, la vostra memòria? El taüt amb el vostre cos inicià el seu darrer viatge fins a Barcelona, en una impressionant manifestació de dol de tot el país, fins ser enterrat al cementiri de Montjuic, on després reposarien també els Presidents Macià i Companys.

Vam acabar la visita i vam fer una volta pel poble. L’han arreglat molt, fa goig. S’hi celebrava la Fira del Bolet i vam sucumbir a la temptació de comprar-ne una degustació. Rossinyols, llenegues, ceps, múrgoles i pinetells. I un parell de rovellons a la brasa, tot acompanyat d’un porró de vi negre i un rosegó de pa, a la plaça, davant de l’església de Sant Fruitós.

Mentre tornàvem a Barcelona, no podia deixar de pensar en aquelles masos del Moianès, el seu cel i la seva terra, “la terra, aspra o dolça, estèril o fecunda, que ens sosté i nodreix”. La terra, molt honorable senyor, la terra que no passa, que no cau, que és sempre. La vostra terra, la nostra pàtria.

Rebeu la meva més alta consideració.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)