Estimat Mestre,

Jo no sabia res. I menys encara d’aquell Bibliobús. Però des de feia alguns anys, quan m’havia entusiasmat amb la lectura d’Els darrers dies de la Catalunya republicana, d’Antoni Rovira i Virgili, i les Memòries d’en Xavier Benguerel, em rondaven les mateixes preguntes: què havia passat els darrers dies de la guerra civil a Catalunya? Com va ser que els escriptors i els intel·lectuals catalans sortissin tan tard i amb tant de risc? Qui va organitzar la fugida en aquell bibliobús mig desballestat dels Servei de Biblioteques al Front del qual parlaven tan sovint els protagonistes de l’èxode? Com va ser la petita història del dia a dia de l’adeu a Catalunya? Amb quin dolor es deixa enrere un país per sempre més, estimat Mestre Fabra?

A poc a poc havia anat reunint tota la informació disponible i publicada. Un dia, vaig trobar un article de Francesc Trabal, a l’Arxiu de Sabadell, en el qual explicava a la seva neboda, l’Anna Prat, una nena aleshores, el que havia sentit al passar la ratlla que separa les dues Catalunyes. “Tu no ho saberes però en aquell instant et vam veure, et veiem. Tu no ho sabies, no podies sospitar res de res, no hauries comprès res de res. Però deixàvem Catalunya per tu. Per defensar-te. Per tornar-te la Catalunya que ens endúiem. No sabíem anar-nos-en mai. Callàvem per poder tornar-te la paraula. Guardàvem la llengua, que anaven a arrancar-te. No sabíem si podríem tornar. No sabíem, no sabem, si mai podrem tornar amb tu, però sabíem, sabem que la llengua catalana tornaria a tu, que la llengua catalana seria la teva llengua, que tu eres Catalunya i si et deixàvem era per no deixar-te”. Quina pena més profunda traspuen els records dels nostres exiliats, quines ànimes més desfetes i estripades. I sempre, d’alguna manera o altra, sempre hi havia la llengua, la llengua que anaven a arrencar-li a l’Anna i a tot un poble.

A l’emoció de la descoberta s’hi van anar sumant petites troballes: la correspondència entre alguns dels protagonistes, articles apareguts en les revistes i diaris de l’exili, noves memòries, etc. Però faltava alguna cosa per acabar de completar la figura del trencaclosques. Fins que vaig poder llegir el dietari de Miquel Joseph i Mayol, funcionari del Departament de Cultura de la Generalitat, l’home encarregat de preparar l’evacuació per manament de Pi i Sunyer, el seu Conseller. Era la darrera peça del puzle, la que em permetia esbrinar com havia anat tot. Dates, personatges i llocs. Ja podia resseguir dia a dia, nom a nom, escriptor a escriptor, què havia passat aquells deu dies d’hivern de 1939.

Vaig començar a omplir làmines i pòsters amb itineraris, rutes i mapes. El despatx el vaig empaperar de noms, quadres i fletxes. Si Mercè Rodoreda o els germans Trabal sortien el dia 23, el dia abans era Carles Riba i Pous i Pagès els que se n’anaven de Barcelona i el dia després, vós i la vostra família des de Sant Feliu de Codines i els escriptors Xavier Benguerel i Domènec Guansé, des del passeig de Gràcia, pujaven a un camió amb què deien adéu a la capital. Tots us acabaríeu trobant a Girona i després enfilaríeu junts nord enllà, fins a una masia de l’Alt Empordà, Can Perxers, abans de creuar, amb un autocar i el meu estimat bibliobús, darrere el cotxe oficial de Bosch Gimpera que obria el comboi, la frontera amb França.

El mosaic de l’èxode anava sortint a la llum i la foto de la seqüència dels fets s’anava fent cada vegada més nítida, més precisa, com si enfoquéssim un projector que feia anys que no s’utilitzava i que a poc a poc va deixant que les formes borroses s’aclareixin i es puguin veure nítides i nues: aquell bibliobús carregat d’escriptors se m’anava convertint, a cada zoom, en el símbol del naufragi de la cultura catalana.

Jo no sabia res, honorable senyor, però de sobte us vaig veure allà, el dia 31 de gener de 1939, i ho vaig entendre tot.

El matí era humit i fred, hi havia una llum estranyament esmorteïda, la llum blavosa de l’alba. Tots els que havíeu de sortir aquell dia havíeu dormit amb els vestits de carrer. Només us va caldre posar-vos els abrics i les bufandes. A les vuit tothom era a punt. Quan el president Companys va treure el cap a esmorzar, li va dir a l’Anna Murià, mentre remenava unes galetes amb un bol de llet, sorprès: “Està vist que solament surten amb ordre els soldats i els intel·lectuals”. Uns minuts després, vau anar caminant cap a la fondalada on hi havia el paller amb el meu Bibliobús i un autocar. La Mercè Rodoreda li donava la mà a l’Anna Murià; les dones de Benguerel, Oliver i Trabal, que havien d’anar-se sense els seus marits, en edat militar, anaven caminant del seu braç i, de tant en tant, els besaven o s’eixugaven les llàgrimes amb un mocador; l’Alfons Maseras, al costat de Ramon Vinyes, semblava com un infant perdut; i les famílies Jordana, Francès, Feliu, Soler i Pla , Rovira i Virgili, i la vostra, amb els nens agafats de la mà, tancàveu aquella trista processó.

Els joves van entrar els primers al Bibliobús i després en Pau Vila va començar a passar llista dels que viatjaven en l’autocar. Un a un. Vós, al seu costat, els ajudàveu a pujar, donant-los la mà, tustant-los l’espatlla amistosament, somrient-los, encaixant. Va dir-ho Pla de vós en l’Homenot que us va dedicar:”el seu tracte era deliciós com una convalescència”. Qui podria haver-los acomiadat de Catalunya millor que vós?

Tracto d’imaginar-me els records que van tornar a vós aleshores. Què devíeu pensar en aquell moment, benvolgut senyor Fabra? Potser en el vostre pare, alcalde de Gràcia, de qui admiraríeu sempre la seva rectitud i honestedat? El dolor de la vostra mare, que va haver de veure morir 10 dels seus fills? Els primers anys d’escola, amb en Bartomeu Galí, oncle vostre? La carta que vau enviar als vostres cosins quan teníeu 13 anys i que al començar a escriure-la “Queridos primos….” us féu bategar el cor per una altra llengua que era la vostra? L’ingrés a l’escola d’enginyeria o les campanyes de l’Avenç d’aquell grup de joves que volien fer foc nou? El festeig amb Dolors Mestre, la germana de La Ben Plantada, abans que aquesta fugís de Barcelona del braç de Joan Pijoan encenent totes les alarmes d’aquella burgesia carrinclona i castellanitzada? Els desesperats intents per quedar-vos a la capital, agafant feines de professor mal pagades, perquè ja us havíeu proposat una tasca que us obsedia i per a la qual ho sacrificaríeu tot?

La veu d’en Pau Vila seguia recitant noms. (Quina sort vau tenir de comptar en aquella expedició amb en Pau Vila –el seu determini, el seu pragmatisme.) Noms que anaven entrant a l’autocar. El matrimoni Murià, la família Francès, la Sra. Rovira amb el seu fill, el Toni, d’onze anys, que va pujar d’un salt i es va asseure al costat del xofer, davant del doctor Soler i Pla i la seva néta. Mentrestant, vós seguíeu allà, a tocar de la porta. Quan va passar en Rovira i Virgili, coneixent la seva sordesa, vau estrènyer-li amb força el braç. Ell es girà i us mirà, serè, els ulls ofegats de cansament, el cor trencat. Us donà la mà, que notàreu calenta, bullint de dolor. Després, instintivament féreu el gest de treure-us la pipa. Era a la vostra la butxaca dreta de l’abric, l’agafàreu, com d’habitud, per la cassoleta. Sempre us van agradar les Bent, amb aquell broquet d’asta de brau i fusta de bruc, lleugeres, brillants. A la petaca no hi teníeu ni una unça de tabac, però igualment us la vau posar a la boca, en un gest mecànic, sense pensar; quan us n’adonàreu, la vau tornar a guardar. La mà encara us bullia de l’encaixada d’en Rovira. Vau tremolar d’esgarrifança.

Què lluny quedaven els anys de Bilbao, on vau guanyar la càtedra d’enginyeria que us allunyaria uns anys de Barcelona! Hi vau ser feliç, a Euskadi, allà van néixer les vostres filles i vau poder aprofitar el temps per estudiar i estudiar la llengua. Aleshores, en el primer congrés internacional de la Llengua Catalana de 1906 les vostres conferències van aixecar arreu un crit que arribà a Prat de la Riba: Que torni Fabra! L’any 1907 havia començat a caminar l’Institut d’Estudis Catalans. Quatre anys mes tard, s’hi va crear la Secció Filològica. La presidí Alcover, i vós, a qui us havien adjudicat una càtedra de català que us va permetre tornar a casa, en formaríeu part amb Segalà, Guimerà, Maragall i els dos grans aliats amb que vau comptar incondicionalment: el poeta Josep Carner i mossèn Frederic Clascar, aquell “soldat de la llengua catalana”, confessor de Prat, que tenia com a lema: “Tot el que fem és pel català”. Els tres fóreu els pontífexs de les Normes ortogràfiques, que arribarien el 1913, per continuar amb el Diccionari ortogràfic i la Gramàtica catalana. Aquella llengua escrita inservible del vostre pare, ara, per fi, ja era una llengua com qualsevol altra. S’estava complint el vostre objectiu màxim: “L’ideal que perseguim no és la resurrecció d’una llengua medieval, sinó formar la llengua moderna que fóra sortida de la nostra llengua antiga, sense els llargs segles de decadència literària i de supeditació a una llengua forastera”.

Ja havia entrat gairebé tothom a l’autocar. La dona d’en Xavier Benguerel no deixava d’abraçar el seu marit i ell, amb la bufanda lligada al coll, anava repetint, com un autòmat, que no es preocupés, que ja estava curat, que tot aniria bé, que aviat els nens es reunirien amb ells a França. Les llàgrimes dels dos es confonien i lliscaven avall. Llavors, en Pau Vila li demanà dolçament que pugés. Es feren encara el darrer bes, frenèticament, apassionadament, i ella pujà sense girar-se. En Pau Vila la seguí. Però vós seguireu a baix. Només Benguerel restava al vostre costat, incapaç de fer un pas, enganxat a la terra, els peus convertits en arrels de suor i de por.

Havíem estat reduïts al folklore i a una llengua escrita dialectal per a eunucs, maldestra, borda, anàrquica. El provincialisme engavanyat ens estava portant a l’extinció. Però una generació vau alçar-vos senzillament perquè volíeu ser més lliures, més audaços, més moderns. I sense una llengua fàcil, còmoda i culta, tot inexcusablement alhora, res no s’hauria aconseguit. Va caldre imaginar-se un idioma, dibuixar-lo, sentir-lo, tornar a fer-nos-el nostre, fer-ne milers d’esborranys a llapis, esborrar-los, discutir-los, cedir -sovint-, per acabar dibuixant amb carbonet cada mot, cada frase, lligats per sempre més a una geografia, a una terra i a una llum. Gràcies a vós, s’obria la porta a la modernitat via la normalitat. Estrenàvem una llengua i la seves possibilitats van fer el miracle. Verdaguer n’havia salvat l’ànima; vós en salvàveu el cos. Ja no miraríem mai més a Madrid sinó a París, Londres o Berlín. El món sencer era nostre, perquè nosaltres ja podíem escriure sobre el món sencer.

Com no havíeu de gaudir en les vostres visites a la Penya Gran de l’Ateneu i escoltar com la llengua era viva i llegir com la llengua era apta per discutir, per riure, per opinar, per pensar, per ironitzar, per crear bellesa, per destil·lar intel·ligència! Carner, Guerau de Liost, Pla, Sagarra, Rovira, Soldevila; si aquells escriptors i periodistes haguessin vacil·lat, res tampoc no s’hagués aconseguit. I tanmateix, ells no dubtaren ni un segon a seguir-vos; igual que vós no vau dubtar a rebutjar la invitació per entrar a la Real Academia de la Lengua Española: “Si a mi se’m considerava una mena de símbol de la llengua catalana, em va semblar molt clar que, si jo fallava, fallaria la llengua. I m’era evident que si la llengua fallava, fallava tot”. No, honorable senyor, ni vós ni la llengua no vau fallar. I la porta que havíeu obert ens va permetre abocar-nos al cosmopolitisme i tocar el futur amb la punta dels dits.

Només restàveu vós, a terra. El xofer es va moure a la cadira, inquiet. En Pau Vila us demanà de pujar. La cara se us endurí i la mirada va enfosquir-se. Vau girar-vos cap al Mas, i després, a poc a poc, com tement que se us escapessin més que paraules, li vau dir a Benguerel: «A reveure!, a reveure!». Ell, amb un fil de veu i els ulls negats, a penes va poder fer l’esforç de pregar-vos: «No descuideu, si us plau, la meva dona!». El vau abraçar, la darrera abraçada en terra catalana del sud, i li vau dir, encetant un somriure: «No tingueu por, m’han fet pare de totes», i vau pujar fins al primer esglaó. Però us vau aturar encara un segon i vau tornat a mirar enrere, una última llambregada a Can Perxers i al meu Bibliobús, brut i ratllat, amb les rodes desinflades i el retrovisor fet malbé. Va semblar com que us aturàveu a llegir les seves lletres, mig esborrades pel fang: «Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Institució de les Lletres Catalanes. Servei de Cultura al Front». Lentament us vau agafar a la barana, com volent donar-vos una empenta per pujar.

Benvolgut Mestre Fabra! Amb setanta-un anys i la incertesa angoixant d’un exili fosc com la gola del llop. Com fer-nos-en càrrec del que això podia suposar? Com entendre que un filòleg hagués de marxar del seu país? Quin futur li podia esperar a un vell com vós a l’exili? Fins aquí calia que arribés el preu del vostre compromís amb la Pàtria?

Represaliat i destituït de la càtedra durant la Dictadura, vau acceptar entusiàsticament la presidència de Palestra, aquella entitat que Josep Maria Batista i Roca va fundar amb la intenció de difondre entre els joves la llengua, la història, la cultura. En un dels vostres discursos clamàveu: “Cal tornar a desvetllar d’interès del jovent per la causa de Catalunya (…). Cal tornar a fer vibrar la seva ànima per l’ideal del seu alliberament nacional. Cal fer comprendre el catalanisme, no com una política, sinó com una doctrina que abassega tota l’ànima, ordena tots els nostres actes i dóna sentit a la nostra vida”. Simpatitzant d’Acció Catalana, arribaríeu a ser-ne candidat en unes eleccions que, contra vós, ERC va presentar un capità de l’exèrcit espanyol. Per eterna vergonya de tots, us va guanyar. President del Patronat de la UAB, fóreu empresonat al vaixell presó Uruguai arran dels fets d’octubre de 1934. “La Pàtria és la terra i el poble i tot allò que el poble pot fer damunt d’aquesta terra”, vau dir en una conferència de Palestra. Ben cert, honorable senyor, parlar una llengua és una de les coses que el poble pot fer damunt d’aquesta terra.

Un parell d’anys abans, el 1932, sortia el Diccionari General de la Llengua Catalana, l’obra mestra de la nostra cultura. Infatigable, seguiríeu treballant i treballant i arribarien noves gramàtiques i cursos de català. Jordi Ginebra i Joan Solà, dos estudiosos de la vostra obra, van sintetitzar la vostra ideologia, criteris i objectius: aconseguir una llengua moderna de cultura, nacional, referencial; una llengua escrita que reflectís la llengua parlada; que fos clara i lògica, autònoma i germana de les altres d’Europa. Aquest va ser el vostre llegat. Mai no vau defallir en la tasca; sempre vau tenir confiança.

Vau fallar. En aquell primer intent de pujar a l’autocar, per primera i única vegada a la vostra vida, us van fallar les forces. Us vau tornar a tirar enrere, per agafar més embranzida. Aleshores, en aquell precís instant, sense gosar mirar-lo, en aquell precís instant en què us balancejàveu cap a dins, vau murmurar-li a Benguerel, molt baix, gairebé en un sospir: «Me’n vaig a morir a França” i, amb un fort impuls, vau pujar a l’autocar. No vau poder sentir com ell, en el mateix moment que es tancava la porta, us donava les gràcies.

Va ser aleshores, estimat Mestre, que ho vaig entendre tot.

PS. Amic i pacient lector. Ja s’acaba. Només falten 10 Honorables per acabar la llista. Vull agrair-vos la vostra paciència. Aquestes ratlles que van començar gairebé de broma han acabat essent importants per mi, aquest és el 14è Honorable, sembla mentida. I encara que l’extensió sigui absolutament inadequada i infamant per a Internet, no soc capaç de reduir-los, mil perdons.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)