Car Just, estimat Cabot

Dir-vos que m’estranya no haver rebut una resposta vostra potser ho judicaríeu impertinent. No ho faig, doncs, tot i que he de confessar-vos que durant aquests mesos que han passat des que van sortir publicades les vostres cartes aplegades per en Valentí Soler (El periodisme silenciat. Just Cabot: cartes de l’exili), he parat compte a qualsevol moviment paranormal de casa: potser us faríeu present movent una cullera sopera, o us ficaríeu a la pell del buldog dels veïns i em rossegaríeu la cama al primer descuit, o esperaríeu a que em trobés a la dutxa i, aprofitant el baf, escriuríeu alguna cosa al mirall. Alguna cosa com “El Gran Entabanador de Babaus”, “El cos del Poeta Viura corrupte ja en vida” o “L’estripaqüentos i l´Esgarriacries”, per exemple.

He estat a l’aguait tots aquests mesos, però en va. Per no passar, no ha desaparegut ni un simple llibre de la biblioteca del menjador del pis. I aleshores, em podeu dir com he d’interpretar aquest silenci? El crític més mordaç i temible, l’home que en lloc d’escriure frases semblava encadenar fórmules químiques dels àcids més corrosius, l’intel·lectual incorruptible que si s’hagués mossegat la llengua hauria caigut mort a l’acte, Just l’injust, que de vós només vingui el silenci? Començo a pensar que també a mi m’heu aplicat un dels vostres grans aforismes: “Costa tan poc no llegir!”.

Si us digués que no havia vist enlloc el vostre nom fins fa uns dos anys, em creuríeu? Ningú no m’havia explicat mai qui havíeu estat, en cap mitjà no havia trobat cap ressenya vostra. Un complet desconegut. Però estudiant la vida i els articles del nostre amic Xammar, vaig començar a lligar pistes, que totes em portaven a vós: alguns articles solts aquí i allà, un retrat literari magnífic que va fer-vos en Guansé, però sobretot, un llibre que vaig poder fullejar a la Biblioteca de Catalunya que hauríeu de llegir sens falta, és vostre, pòstum, “Indignacions i provocacions”, una antologia d’alguns dels articles que vau publicar a La Publicitat, La Nau i, sobretot, a Mirador, la revista que vós vau conduir fins a l´infinit i més enllà. Un dels millors reculls sobre aquella etapa irrepetible del periodisme republicà, lluminós, divertidíssim, lúcid. Aquell llibre regalimava intel·ligència en cada plana. I em va empènyer a buscar-ne l’autor de la recopilació. No va ser fàcil, però mai ningú no havia dit que ho fos, de fàcil, buscar l’expert mundial en Just Cabot. Al final vaig localitzar-lo i, atemptant totes les lleis de protecció de dades, vaig enviar-li un email suïcida, d’aquells que no saps com se’l prendrà el receptor ni com acabarà tot, i vaig esperar resposta. En Valentí Soler, el mateix vespre, en un email de quarts d’una de la nit, em convocava a Badalona, on vivia, en un bar al costat de l’estació, per a trobar-nos una setmana després.

Hi ha errors a la vida que es paguen cars, ho sabeu prou bé. A mi aquella trobada amb en Valentí em va sortir a preu d’or. Sense saber com, tornava a casa, després de tres hores de parlar de vós, amb un text mecanografiat a dos espais i una coberta on hi posava: “Cartes de Just Cabot”.

No ho he oblidat, encara. Era divendres i després de sopar i d’enviar els nens a dormir em vaig posar, sense gaire ànims, a donar-li un cop d’ull. A les quatre de la matinada em continuava refregant els ulls. Al meu davant es desplegava una prosa brillant, aguda, lliure, on la ironia campava desbocada i sense control, com un torrent tempestuós, encadenant-se amb la causticitat i les invectives més impertinents. No sé quin efecte deuen tenir els directes d’un campió del món dels pesos pesants sobre una mandíbula, però no deuen ser massa diferents als estralls que els vostres pensaments i les vostres opinions provoquen sobre qualsevol ment humana. Vaig patir aquella lectura com un autèntic atac de síndrome d’Stendhal literari. Amb efectes col·laterals gravíssims.

Era una devastació dialèctica total. Sobre la nostra classe política a l’exili: “Som un espectacle que dóna dret a treure-us el qualificatiu de país civilitzat”; o “Sort encara que com que sempre hi ha un pitjor, la gent que manen allà baix ho fan per l’estil que ho feien els nostres; la meva teoria del formatge de bola, s’ha revelat exacta, dit sigui sense immodèstia. Si parteixes un formatge de bola, les dues meitats són del mateix formatge; no et surt mai l’altra meitat de Gruyère. I Espanya era un sol formatge. Les bestieses i àdhuc el lèxic d’una banda, al que s’assemblen més, és a les bestieses i al lèxic de l’altra banda”; d’escriure en castellà a la Catalunya franquista “Em refermo cada dia més en la meva opinió: si al segle XIX, com va constar en Pujols, els catalans que escrivien en castellà es tornaven tísics, els d’ara es tornen burros”. Em rendeixo, encara avui, les vostres teories sobre la “burrificació” i el “filldeputisme” mantenen una espantosa vigència.

Però a mesura que creixia la meva admiració, més em deprimia. Fins llavors havia tingut al meu vell amic Xammar com la ploma més perversament verinosa de totes les que havia conegut; però ara vós, en aquelles cartes, oferíeu un recital pugilístic que gairebé m’enviàveu en Xammar a casa per KO. Durant aquell cap de setmana vaig llegir-vos compulsivament, obsessivament, dolorosament. A què es devia que no us haguéssim pogut llegir abans? Com pot ser que s’hagués perdut el vostre rastre? Per què se’ns ha volgut robar fins i tot la intel·ligència?

Fa uns mesos va condecorar-se a Carles Sentís, sí, aquell jove periodista que vós vau dirigir a Mirador -on enfilaria la carrera- i que, acabada la guerra, us visitaria anys després al vostre exili de París. No el deixeu massa ben parat, a les vostres cartes, però aquí cal reconèixer que l’Eugeni Xammar, a l’article Fora de la comunitat catalana, que va dedicar l’any 1947 a “l’equip d’escombriaires” que formaven la revista Destino, va ser més escurçó que vós: “rata de claveguera”.

Doncs bé, arran d’aquesta medalla, en Xavier Montanyà, nét de Lluís Montanyà, el vostre amic amb qui tiraríeu endavant la galeria d’art “Mirador” que els anys cinquanta vau obrir a la Place Vendôme de París (sempre he pensat que aquella aventura de tres catalans – també hi era Víctor Hurtado- obrint una galeria a la plaça més cara del món mereixia una novel·la) va alçar la ploma centrant el punt exacte del debat: ”Crec que Cabot i Xammar eren bons periodistes, potser molt bons, però que no van arribar mai a ‘grans’, ni nosaltres a conèixer-los, perquè periodistes mediocres, avui magnificats, com en Sentís, es van encarregar d’impedir-ho. Acció que va repercutir, fatalment, en el periodisme català”.

Però no, estàveu tots equivocats: Xammar i vós. I el Grup de Periodistes Ramon Barnils (tampoc no l’heu llegit? Es pot saber a què espereu?), que va ser l’únic col·lectiu que va protestar per aquesta medalla, i que fou degudament amonestat per un diari d’impecable tradició democràtica com l´ABC (sí, el mateix, i és que hi ha coses a Espanya que són immutables, com la vostra teoria del formatge de bola) amb les paraules següents: “(el grup Barnils) amb el catalanisme per bandera només els falta portar pistola” (sic).

Acostumats a l’allau de reconeixements als periodistes catalans que vau haver de fugir del vostre país acabada la guerra, als inacabables actes i jornades que el Col·legi de Periodistes ve celebrant en honor dels centenars d’escriptors que morireu a l’exili, a la invasió de reculls i publicacions sobre Paco Madrid, Manuel Fontdevila, Joan Tomàs, Àngel Ferran, Màrius Aguilar, Antoni Vila, Lluís Capdevila, Domènec de Bellmunt, Alfons Maseres, Ramon Vinyes, Lluís Montanyà o vós mateix, tots ells morts lluny de Catalunya, tips com estem, repeteixo, de tants actes de desgreuge, és reconfortant tornar al començament. I el començament és el 10 de febrer de 1939, quan aquest país us perd a vosaltres, els periodistes de la Catalunya impossible i en guanya uns altres, els de la Catalunya possible.

La temptació de recordar el “Finis Cataloniae?” de Sentís és enorme, i massa fàcil, indigne de vós. És molt més suggeridor centrar-se en el que Montanyà assenyalava: l’esclafament d’una tradició. El periodisme silenciat de tants és avui, justament, un crit ensordidor que ens interpel·la. D’on venim? Dels Pla, Xammar, Rovira i Virgili, Soldevila, Sagarra o vós, o dels Agustí, Díaz-Plaja, Félix Ros, Miguel Utrillo –fill- o Galinsoga? Que durant aquests anys Sentís s’hagi anat readaptant a les circumstàncies, les que siguin, és un motiu de celebració, sens dubte, però qui ens rescabala del sentiment de buit, de burla, d’estafa, de no conèixer qui vam ser un cop? Un tuf de podridura va caure al damunt d’aquest país durant el franquisme i, per més esprais domèstics amb els que la transició ha intentat camuflar-lo, reconeguem-ho, encara no ha escampat. I mira que ens hauríem acontentat amb ben poca cosa, simplement sentir pronunciar només una paraula: perdó. Però encara no l’hem escoltat dels llavis de ningú. Vau escriure-ho vós, en un dels pocs articles que firmareu a l’exili: “Si els individus tenen el dret de perdonar i d’oblidar, els pobles tenen el deure d’exigir justícia”.

Estimat amic, us hauria encantat l’escena del Ministro del Trabajo socialista i del Degà del Col·legi de Periodistes al costat de Sentís. Va ser impagable (encara que al pobre Ministro li fessin dir que el “transmisserià” era un tren, imagineu-vos com anem). Això sí, en un error de protocol imperdonable, s’hi va trobat a faltar al senyor bisbe i al Capità General de la IV Región Militar. Hauria estat bonic. I és que res no manté un regust més exquisidament franquista que la Medalla al Mérito del Trabajo, creieu-me. El detall de concedir-li el dia exacte que es recordava el 70è aniversari de l’entrada de les tropes de Franco a Barcelona, i amb elles el dit Sr. Sentís (vós devíeu estar ja a Figueres, oi?) no va fer sinó acabar de donar-li un toc d’entranyable emotivitat. Estareu d’acord, doncs, que era una condecoració que se li devia. No podia ser una decisió més encertada i oportuna. Una mica més i deixàvem passar l’oportunitat de celebrar com cal el 70è aniversari i el triomf del que el franquisme ha suposat per aquest país. Per sort, hi vam arribar a temps.

Aquest és l’estat de la qüestió, car amic. El panorama actual de la premsa catalana (per tant, en català) és desolador. Dels vuit diaris que s’editaven al començar la guerra, avui només dos ho són en la nostra llengua. Cap revista no pot comparar-se al vostre Mirador ni a El Be Negre, on també vau escriure-hi, al costat d’en Sagarra, l’Àngel Ferran i en Llates, les feres que en Josep Maria Planas donava de menjar amb les propostes d’articles que us llançava a la saleta anglesa de l´Ateneu els diumenges al vespre, i on, bèsties afamades i àvides de sang, em fa por pensar a qui deuríeu desossar vós, no endebades Sempronio us va veure així: “Just Cabot, petit de còrpora i amb cara d’ocellot, vestit de nàufrag, […] fou un dels secrets animadors de la vida intel·lectual del país. L’animava tant per exclusió com per elecció. Ai del que prenia per cap d’esquila! Val a dir que la seva mordacitat rarament s’exercitava debades. Disparava les seves sagetes verbals contra els bufanúvols, contra els confusionaris. […] La policia, en certa ocasió, va qualificar-lo de ‘bohemio peligroso”

Que estranya, però, aquesta fama vostra. Jo us faig molt a prop de com us va retratar en Sindreu: “De perfil és Just. De cara és Cabot amb prou feines. Sembla que un dia, llegint àvidament un gran infòlio -hi ha qui diu que tractava d’identificar de molt prop un accent mal plaçat que de bell antuvi li apareixia com una gregueria de mosca –el llibre es clogué i restà presoner dins les seves pàgines. Cabot pogué ésser finalment deslliurat. Hom li salvà la vida però sempre més ha restat un “aplatament bibliòfil” típic, en la seva faç. No hi ha un borrall de malícia en els trets de la seva fesomia… Dóna la sensació que baixa eternament de l’hort. Per això porta unes ulleres importants per tal d’omplir el primer terme i distreure l’excessiva ovalació del paisatge…” Així és, la vostra fama de lector obsedit, traductor d´El roig i el negre d’Stendhal –i de HG Welles-, propietari de tants llibres i de tan valuosos que els vau acabar posant un pis per a ells sols, independent i solitari, misogin, esclar, esperit selecte de l’Ateneu (on, per vergonya nostra, res no us recorda, a vós, que el representeu com ningú!); tots aquests trets van acabar per convertir-vos en una llegenda, i d’aquí a l’oblit de l’exili hi ha un pas que no ens va costar gens de donar.

Empès a l’èxode, acabaríeu fent alguns treballs i traduccions, i seguiríeu redactant el vostre “Ali Bey”, que aneu a saber on para; el vostre pas per l’exquisida Galeria Mirador de la place Vendome; la inauguració de la Librarie Artistique que, un cop degudament arruïnada la galeria, com era previsible, vau obrir a Montparnasse i que es convertiria en una de les ambaixades catalanes de l’exili; el vostre casament amb la Rosita Castelucho; en Yak, el gos, que tenia la virtut d’ensumar i detectar els possibles compradors de llibres, bordar-los i espantar-los, no fos cas que algun acabés volent-se endur algun dels vostres estimats incunables; el vostre gèlid pas pel sanatori de Villiers-sur-Marne; la mort que va arribar tan prompte, el febrer de 1961, amb 62 anys. El silenci ho va tapar tot.

Aquelles cartes vostres! Vaig córrer a parlar amb en Valentí el mateix diumenge. Una mica cap cot, resignat, em va dir que no trobava editor. Em vaig indignar. Com podien enviar-vos a l’oblit per segona vegada? I així es va fundar una editorial, per publicar-les. Ja ho veieu, doncs, preparat amb tots els Bussines Plans i els Forecast de rigor, sí senyor, com s’han de fer les coses. Feina ben feta no té destorb.

Estimat amic, acabo. Us agradarà saber que vam presentar el vostre segon llibre des que vau morir –gairebé sou més prolífic ara que quan vivíeu- a Badalona, al país dels vostres admirats Fabra i Passarell. Ens van acompanyar la Sílvia Soler i en Julià de Jòdar el qual, jugant amb la lletra “C” del vostre cognom, va definir la vostra generació amb les tres paraules següents: catalanisme, cosmopolitisme i compromís. Des d’aleshores que m’ho apropio impúdicament.

Em penso que comença a ser una bona hora per acomiadar-se. Jo em quedo per aquí baix, cosa que em limito a desitjar continuï així durant molts anys, i no dubteu en fer-me arribar qualsevol comentari, encara que sigui criminalment destructiu.

Amb força records als bons amics i el menyspreu més absolut per tot de gent que pugeu trobar per allà dalt (vós mateix, féu la tria), us abraça amb tot cordialitat.

PS: Per les vendes, no patiu, ja us faré arribar la liquidació algun dia d’aquests.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)