Estimat doctor Trueta,

Ara fa uns mesos vaig començar una petita investigació sobre els Premis Nobel catalans. Millor dit, sobre la inexistència de Premis Nobels catalans. Cap dels nostres compatriotes no l’ha obtingut. No us resulta estrany? Som els catalans un poble més estúpid que els altres pobles europeus? No hem tingut cap literat, cap científic, cap home de pau amb els mèrits suficients per haver-ne aconseguit un?

Poc a poc anava aconseguint documentació per traçar la petja catalana al Premi. Primer vaig començar pels escriptors, el col·lectiu més nombrós: Guimerà, que fou proposat en més de quinze ocasions, Josep Carner, J. V. Foix, Espriu, Miquel Martí i Pol; després, referent al premi Nobel de la Pau, vaig poder identificar a Pau Casals, Lluís M. Xirinacs i Pere Casaldàliga; finalment, ja que ni de Física, ni Química ni d´Economia no hem tingut mai cap candidat, em tocava aprofundir en el cas del de Medicina. Em va sorprendre constatar que el Dr. Ferran havia estat suggerit –en quatre ocasions- per les seves investigacions sobre el còlera i que un gran amic vostre, August Pi i Sunyer, Catedràtic de Fisiologia, també hagués estat nominat en una ocasió.

La darrera basa a jugar éreu vós. Un llibre biogràfic sobre la vostra persona escrit per Josep Maria Prim alertava sobre una possible maniobra encapçalada per Salvador de Madariaga per evitar que, en els últims anys de la vostra vida, us fos atorgat aquest guardó. Un assumpte suculent que mereixia una investigació dels vostres papers. Sabia que el vostre Fons era a la Biblioteca de Catalunya i un dia vaig demanar-lo.

Us coneixia ben poc, estimat doctor, em sap greu confessar-ho. A casa els avis corria L’Esperit de Catalunya i algun cop havia llegit alguna cosa del vostre exili oxfordià, però després de regirar i regirar aquells papers ara s’obria al meu davant un altre home: el doctor que salvava vides contra la guerra; el nacionalista incapaç de suportar una vida sense llibertat personal i col·lectiva; el liberal que s’empeltava de la suau ironia anglesa i de la tolerància anglosaxona; el científic que investigava els ossos i la circulació renal; el cirurgià dels famosos de Hollywood i dels aristòcrates europeus; el marit fidel i el pare de tres filles; el corresponsal de desenes de personalitats; l’amic de tants amics.

La carpeta amb les cartes de Pau Casals era una de les més voluminoses. Vaig demanar-la; em vaig passar una tarda sencera llegint-les. La lletra de Pau Casals era menuda, rodona, petita, gairebé una caricatura d’ell mateix, però atacava la seva redacció com quan començava una de les suites de Bach per violoncel. En una de 17 novembre 1946, deia: “Els governs de les nacions més responsables ens tracten com a quantitat negligible fins al punt de passar per sobre de la moral, la justícia de tots sentiments humans… El seu llibre (L`Esperit de Catalunya) representa la més digna de les protestes dient a les nacions en qüestió, i en la seva llengua, el que ha sigut el nostre poble i quin és l’esperit de Catalunya. Això a mi m’emociona, com hauria d’emocionar a tots els catalans capaços de sensibilitat patriòtica”. Em va desconcertar aquella prosa tallada de Casals, aspre de ràbia, gairebé tant com el fet de desconèixer per complert aquella amistat, tot i que després em semblava mentida no haver-ho intuït. Casals i vós, que acabaríeu convertint-vos en els dos símbols i baluards de l’exili dels catalans, com no haver pensat que devíeu ésser també dos grans amics?

La lectura d’aquelles cartes va girar el curs de la meva petita investigació sobre els Nobels. Vaig deixar-la aparcada, perquè llavors una pregunta va passar a obsessionar-me: i si Casals hagués guardat també les que vós li havíeu enviat? La resposta, naturalment, va ser positiva. Un epistolari creuat magnífic. Per què no editar-lo? Tenia la confiança de la Fundació Casals; només calia aconseguir l’aprovació de la família Trueta.

Aleshores ja vaig començar a entendre-us millor, no pas per la vostra correspondència, ni per la lectura de les vostres Memòries, ni per les vostres biografies; us vaig començar a conèixer gràcies al te de les cinc. Un earl grey –el vostre favorit?-, normalment amb un nuvolet de llet i unes pastes d’acompanyament, servit en una tassa blau cel ribetejada amb una sanefa d’un fil d’or.

Vam adoptar aquell ritual des del primer dia. Aleshores jo la tractava de vostè. És una dona elegant, extremadament amable, franca, directa, intractable per qualsevol renúncia de catalanitat. Porta els cabells blancs i vesteix sempre estil Katherine Hepburn (per cert, va ser pacient vostra com l´Elizabeth Taylor?). Dóna la sensació d’una gran independència personal. Una àvia típicament britànica que enlloc de regar les flors dels seu cottage dels Cotswolds prefereix anar a les manifestacions per a l’autodeterminació amb algun dels seus fills, els germans Strubell, o a les conferències del dimecres d’Òmnium Cultural, encara que el seu Avalon sigui Santa Cristina d’Aro i el mar Mediterrani. Crec que sense la llum i el sol i el vent i la terra i el verd de Santa Cristina no podria seguir. Suposo que també es deu pel fet de tenir-vos tan a prop. Us van enterrar allà, prop d’aquell paisatge i del mar que tant vau estimar.

És curiós aquesta dèria que m’ha agafat per conèixer el meu passat, el del meu poble, del que ho desconec tot. Un dels aspectes positius és que darrerament ensopego amb àvies formidables, la meva mare a part, la millor de totes: la Teresa Rovira, l’Elvira Elias, l’Amèlia Trueta. Les filles dels catalans impossibles. Dones que han viscut una vida intensa, que ha valgut la pena de viure. Ni l’exili no ha pogut amb elles, ans el contrari, diríeu que la seva força ve del desarrelament i de la necessitat de trobar un imaginari personal i familiar propi, elles, que com va escriure la filla de Carles Pi i Sunyer, Núria, van patir un exili manllevat.

La vostra filla Amèlia em va dir molt més de vós que qualsevol llibre. Aquells tès de les cinc es van anar multiplicant. Així us he anat coneixent, perquè m’ha semblat que la lluita que ella i les vostres altres filles i néts mantenen per salvaguardar la vostra memòria és una de les millors maneres d’entendre el perquè del vostre compromís.

Nascut el 1897, al Poblenou de Barcelona, us vau llicenciar en Medicina l’any 1921 i vau marxar a Madrid a fer el doctorat. En tornar, entraríeu a l’equip del cirurgià Manuel Corachan, a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Fins aquí tot previsible. Però pocs mesos després us casaríeu amb Amèlia Llacuna. Previsible també? Aquest Nadal passat s’estrenava al Teatre Nacional una dramatització de la vostra vida. Portava un títol equivocat perquè de fet l’obra no es tractava de vós sinó de la vostra dona, Amèlia. No sembla arriscar aventurar que sense ella al vostre costat res del que vau fer hauria estat possible, ni potser tampoc no hauríeu sabut com alleujar el dolor insuportable de la mort del vostre fill. Però després vindrien les nenes i la caiguda de la Dictadura de Primo obria les portes a la primavera republicana.

I així ja hi éreu, vós, a rebre a Massanet- Massanes, amb el cotxe que vós conduíeu i en el que portaveu a Josep Tarradellas, a aquell quixot del nacionalisme, Francesc Macià, quan tornava a la pàtria després de tants anys d’exili; ja hi éreu, vós, a Palau, el 14 d’abril de 1931, un dels primers que consta haver-hi entrat a la llista del registre d’entrada, impetuosament feliç del triomf de la llibertat; ja hi éreu, vós, l’endemà del 18 de juliol de 1936, al vostre lloc de treball, cap de cirurgia de l´Hospital més important de Barcelona, disposat al servei i a complir els vostres deures com a metge; ja hi éreu, vós, en aquella guerra, on provaríeu el mètode de tractament de ferides i fractures i arrencaríeu de la mort tantes vides joves; ja hi éreu, vós, en aquella fugida de tot un poble, l’èxode més devastador per la nostra cultura, sí, però també i sobretot per la nostra ciència: metges, químics, enginyers, físics, biòlegs, marxaven de Catalunya i la llum del progrés, de la investigació i de la tècnica s’apagava barroerament darrera d’ells.

Gràcies al vostre prestigi, un cop travessada la ratlla, agents britànics us localitzarien de seguida i us invitarien a establir-vos a Anglaterra. Aquells primers mesos de febrer a juny deurien ser duríssims: a la ciutat de les boires, com us agradava anomenar la vostra estimada Oxford, la vostra dona i vós éreu dos refugiats d’una guerra perduda que no parlàveu anglès, i sense les nenes, que es van quedar en una residència de la Catalunya Nord.

Però hi havia tanta feina a fer! Començaríeu un treball infatigable, que l’esclat de la Segona Guerra Mundial acabaria per donar-li tot el seu gran i magnífic sentit. Molts anys després d’acabada la guerra, en molts països us foren oferts els màxims honors en recompensa al salvament de milers de vides humanes que havia suposat el vostre mètode de curació de ferides. A tot arreu, excepte al vostre país.

Benvolgut doctor Trueta, des de la nostra visió de ciutadans de l’any 2010, donem per suposades moltes coses. Per exemple, que molts catalans optéssiu de manera natural per l’exili. Però podria no haver estat així. Vós, per exemple, tot i les mostres explícites del vostre catalanisme, podríeu probablement haver continuat vivint a Barcelona. Hauríeu estat depurat, ben cert, però segurament amb els anys hauríeu pogut tornar a exercir la medicina. Però vau preferir marxar.

En el vostre darrer parlament públic que féreu abans de morir, a finals de 1976, en l’acte d’atorgament del doctorat Honoris Causa per la Universitat Autònoma de Barcelona, vau dir “Havent deixat Catalunya quan la democràcia hi moria, és per mi una enorme satisfacció rebre aquest títol quan la democràcia reneix…La llibertat ha estat consubstancial a la meva vida… Cap dels nomenaments no ha tingut el significat d’aquest, que és el retorn de debò a la terra que vaig deixar perquè no volia veure morir la llibertat a casa nostra… i em plau de rebre aquest títol quan la llibertat hi torna. La cerimònia d’aquesta tarda és un acte de llibertat de la Universitat Autònoma de Barcelona. Gràcies”. Un discurs bellíssim, impossible de llegir sense un ofec d’emoció, on hi ha la idea central del vostre pensament: la llibertat. Per aquesta idea vau tenir forces per resistir l’odi i la brutalitat, vingués d’on vingués, per aquesta idea us vau revoltar sempre contra les injustícies i contra la incivilitat, per aquesta idea vau estar tota la vostra vida al costat dels que combateren la tirania.

Aquella llibertat que ja no tenia el vostre país el 1939 ni tindria ben aviat una gran part d’Europa. Apel·lant a aquell combat mundial contra les dictadures, i, perquè no reconèixer-ho, pel vostre prestigi, Pi i Sunyer va persuadir-vos de formar part del Consell de Londres. El gener de 1945, li confessaríeu a Nicolau d’Olwer: “Me n’he anat pel món sense més bagatge que la fe en la meva Pàtria i els meus coneixements quirúrgics. Estic deslligat de tots els compromisos menys del de servir a la meva terra on pugui i com sàpiga. Aquesta fe m’ha donat coratge per enfrontar-me a un món nou i estímul per a convèncer-me. Tot el que sóc i tot el que tinc, ara com sempre, ho poso a la disposició dels que segons el meu criteri es proposin el bé de Catalunya”. I el vostre criteri aleshores va ser participar en el Consell, com després, quan Pi l’any 1945 retornaria a la “legalitat institucional” del President Irla, va ser de separar-vos-en obertament. La vostra no era una lluita partidista, sinó un combat per uns ideals.

Quins anys més cruents, els de la Segona Mundial! Tornaven a caure bombes del cel. Els mateixos avions feixistes que havien bombardejat les nostres ciutats atacaven ara el darrer reducte de llibertat a Europa. En la batalla d’Anglaterra jugàvem tots. També a l’interior de Catalunya, a moltes llars, amb els llums apagats, vigilant de no fer soroll, a les palpentes s’encenien al vespre les ràdios, d’amagat, per sentir els noticiaris de la BBC i somniar que en algun lloc del món encara resistia la democràcia i la decència. Famílies senceres s’ajuntaven al costat d’una ràdio. La nostra última esperança, la nostra darrera il·lusió.

Redoblareu els esforços. Arrancareu temps al temps. Al vostre treball a l’Hospital, amb els ferits que arribaven de tot arreu, s’hi sumaren les activitats polítiques. Però a més a més, no se sap d’on vau treure les hores, us vau posar a escriure un llibre per a fer conèixer la contribució catalana al progrés de la civilització occidental. Cada dia, baixant de la vostra casa d´Overmead, des d’on es podia contemplar una de les millors vistes a la ciutat de les cúpules i les torres daurades, deixant enrere el riu Isis, entraríeu a la Biblioteca Bodleiana, al bell mig del barri universitari, al costat dels collages, inaugurada el 1488, i que encara avui, tal i como volia el seu fundador, no permet que cap dels seus llibres siguin trets fora de la Biblioteca en préstec. Allà vau passar-hi moltes hores, a la Radcliffe Camera, qui sap si al costat de JR Tolkien o CS Lewis, escrivint les vides de Ramon Llull, Arnau de Vilanova, Ramon Sibiuda o Joan Lluís Vives, aquest darrer professor d´Oxford, com vós vau també arribar a ser.

La nostra condició de país a mig fer ha motivat que sempre hàgim donat preferència a la llengua i als estudis humanístics en front de la tècnica i els científics. Cal salvaguardar damunt de tot la nostra cultura. Però això ens fa molt vulnerables i ens afebleix com a nació. D’aquí la importància fonamental del vostre Spirit of Catalonia, per ser escrit en anglès, per ser un llibre d’investigació científica, per haver presentat al món “la nostra modesta però digna contribució al desenvolupament del pensament occidental” com li explicàveu al vostre amic Casals. Va sortit publicat el 1946. A l’interior no el podríem llegir fins a la mort del dictador.

Des d’aquell “lloc de llum i de veritat que viu reclòs entre parets centenàries” com sempre vau considerar Oxford, a pesar de les boires, el vostre llibre ressona com un crit d’alerta, un “aquí estem nosaltres, els catalans”, presentant-nos com un poble que volem ser part del món, de la civilització, de la història de la humanitat. Vau començar a escriure el llibre quan tot era foscament depriment; l’acabàreu quan s’albirava la llibertat. Sabíeu que era la nostra darrera oportunitat, que tal i com relataríeu a Pi i Sunyer, “nosaltres no havíem estat víctimes d’una guerra civil sinó d’una derrota nacional…”. Per això la fi de la II Guerra Mundial era la nostra última esperança, la nostra darrera il·lusió.

Aquest i no pas altre és el motiu de què la claudicació de les democràcies occidentals fos tan dolorosament punyent. De Pau Casals a Gaziel, del silenci de Prada a les Meditacions en el desert, el fracàs de veure tombats i anorreats els ideals de democràcia i de justícia pels que havíem dipositats les darreres esperances va marcar un punt d’inflexió a les vides de tots. Una decepció amarga va tenyir de fel negre el futur. El franquisme guanyava la partida amb un full d’asos; les nostres dobles parelles no van servir de res. Catalunya era deixada a la seva sort. Vau seguir a Oxford, més boirosa que mai, però tan lliure com sempre, mentre el nostre país es diluïa en el fètid pantà franquista.

El camí de ronda de S’Agaró és encara molt semblant al que tantes vegades deuríeu haver fet, quan els anys cinquanta començaríeu a tornar els estius a Catalunya. El mar brau continua trencant sobre les roques, i a les petites cales hi arriba encara un branca de pi, com fent-les pessigolles. Al capvespre, quan el sol cansat de jugar a cuit d’amagar amb la lluïssor de les ones s’adorm en la aigües somes i planes, com de mercuri, d’un blau marí amb son, és un dels millors moments per fer-hi un passeig. És aleshores quan sortiu a caminar, uns cops acompanyat de Madariaga o de Joan Gili, els vostres amics d´Oxford, d’altres amb Batista i Roca o Fermí Vergés, recordant els vells temps que ens representàveu a tots, i sempre que podeu i ell es deixa, amb Pau Casals; a estones el passeig és fa més dolç, i és llavors que el féu acompanyat de la vostra dona i les vostres filles i els vostres néts, i els crits i les rialles intenten tapar l’olor de salobre que la resclosida humitat britànica gairebé us havia fet oblidar; en un revolt saludeu els Presidents Macià i Companys, i us abraceu als Doctors Corachan i Pi i Sunyer uns passos després; a l´Hostal de la Gavina ja us esperen en Xammar i en Pla, però no hi ha pressa, la caminada és suau i hi ha temps per acomiadar-se del baró de Rotschild i de David Niven, dos dels vostres pacients, i de besar la mà de la Reina Mare d’Anglaterra, recordant la visita que va fer-vos a The Wingfield-Morris Orthopaedic Hospital, a Oxford. Però de sobte tot desapareix i aleshores esteu sol davant del mar. És de nit, i la lluna enfoca, precisa i clara, un punt a l’horitzó. I hom juraria que se us veu saludant amb dos dits tocant-vos el front.

Arriba el moment d’acomiadar-nos, admirat doctor Trueta. Sabrem aprofitar el vostre llegat? Tindrem la valentia també nosaltres d’arriscar-ho tot per la llibertat? Serem capaços de convertir la paraula pàtria en treball útil i constructiu, en esforç d’excel·lir, en èxit entès en clau de col·lectivitat nacional? “Ara i sempre estic al servei de la causa de la terra” fou el vostre lema. Com desitjaria que també fos avui el nostre!

Abraçades,

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)