Honorable senyor,

Deia un autor tan apreciat per vós com Ciceró: “És de l’estimació i de la benvolença dels ciutadans que hauries d’envoltar-te, no pas d’armes”. D’aquesta manera s’adreçava el tribú més famós de Roma al seu enemic, Antoni, en un dels catorze discursos que va redactar contra ell i que es van acabar coneixent com a Filípiques per la semblança amb les de Demòstenes, que precisament aquest orador atenès va pronunciar per salvar la llibertat de Grècia davant l’amenaça de Filip II de Macedònia. Van ser els seus darrers discursos, que són considerats el seu testament d’oratòria. Poc més d’un any després, els sicaris de Marc Antoni l’encalçaren i van tallar-li el cap i les mans, que van ser empalades a la tribuna d’oradors del fòrum de Roma. Així es pensaven, pobres il·lusos, que tiraven a terra la columna de ferro de la República.

Què és la benvolença? Mestre Fabra ho va definir com “Que mostra bona voluntat envers els altres, que els vol bé”. Magnífic, però hi ha un petit problema: la benvolença és d’anada i tornada. Ens agrada sentir estimació però no és massa difícil d’entendre que els altres esperin també alguna cosa semblant de nosaltres. En política, a més a més, només s’aconsegueix la benvolença dels ciutadans per la virtut i l’exemple cívic.

Potser en el nostre país no ha existit mai un polític tan benvolent com vós. Enginyer, intel·lectual i escriptor, sou un exemple esplèndid de coherència pública i d’exercici pràctic del poder, de política i creació. A l´Ajuntament de Barcelona, a la Conselleria de Cultura, com a President del Consell Nacional de Catalunya a Londres, a l’exili. Persuasiu, pragmàtic, integrador. Republicà i catalanista. Sí, com Ciceró, vau defugir les armes i vau preferir sempre envoltar-vos de la benvolença dels ciutadans.

No us hauria de sorprendre que us compari a Marc Tuli Ciceró, no pas per l’eloqüència, de la que els vostres crítics en feien sang, sinó per la mateixa concepció clàssica del món i dels seus valors cívics. I és que a pesar de què vós vau recelar sempre del projecte político-cultural del noucentisme, no trobo un cas més clar de polític noucentista que vós.

No, no hi hagut cap malentès amb el noucentisme, ni ara ni mai: es volia donar forma a un país i només amb la cultura es podria assolir l’objectiu. Si el Modernisme era fantasia, exotisme, sentimentalisme; el Noucentisme bevia en les fonts gregues i romanes, i en el classicisme italià, per fer bandera de la simplicitat, l’ordre i el cànon de l’home. Un antinoucentista com Pla és qui millor ho ha definit: ““Contra el Romanticisme, el classicisme. Contra el ruralisme, la ciutat. Contra el carrer, la Universitat. Contra l’espontaneïtat, el to. Contra el llibertinatge, el sonet. Contra el popularisme, la civilitat. Contra la sinceritat, la urbanitat. Contra el fanatisme, la ironia. Contra el caprici, la norma. Contra l’exabrupte, la gramàtica. Contra el verisme, l’arbitrarietat. Contra el trabuc, el somriure”.

I aleshores tot encaixa, inclosa la corbata de llacet, el vestit fosc i els cabells platejats. Impecable, elegant, antisentimental, insubornable, la perfecta combinació entre la discreció personal i la distinció intel·lectual. Un gentleman de Roses en versió enginyer industrial interessat per l’aptitud econòmica de Catalunya, liberalista keynesià, aliadòfil convençut, pertanyent a una de les millors famílies del país – germà d’August i Santiago Pi i Sunyer, prestigiosos fisiòlegs-. El refinat exemple d’una burgesia catalana que volia liderar una nació per la força de la intel·ligència.

Va ser potser aquesta presència física el que em captivà? O la vostra incorruptibilitat? O la benvolença? O aquella textura de “leader” britànic o, millor encara, d’estil de polític prekennedyà? No sabria contestar, però he d’admetre que heu estat sempre el meu candidat ideal en tots els exercicis d’història virtual que he assajat. Per què no? Cansat de la nostra història penosa i desgraciada, sovint m’he sentit molt més feliç en la ucronia, somniant i inventant-me un passat lliure i independent. I vós li heu donat sempre el toc creïble necessari.

Com que avui tenim una mica de temps, us n’explico un, d’aquells somnis, perquè m’agradaria conèixer la vostra opinió, vós que vau viure d’alguna manera aquests esdeveniments tant de prop: imaginem-nos que el President Macià hagués triomfat amb la República Catalana i haguéssim assolit la independència. Sens dubte, Espanya hauria intentat reconquerir-la amb els seus generals africans. Intervindria la Societat de Nacions?. Però perdoneu, prou de condicionals, això és una ucronia!. Continuo: La gravetat política és enorme; tot Europa està pendent dels primers combats que tenen lloc a l´Ebre i a la Franja, però la intervenció diplomàtica de França, Anglaterra i Alemanya –més reticent- fan que cessin al cap de pocs mesos; 5.000 catalans moren a les trinxeres. La convulsió a Espanya per aquest enèsim fracàs és enorme i fa que la República de Madrid caigui el dia de Nadal de 1931. Els líders republicans espanyols troben refugi a París i Ginebra, mentre a Madrid el general Sanjurjo és el nou amo de la situació. Catalunya signa un pacte amb França i Anglaterra, el mateix dia que la visita de Sanjurjo a Hitler, a Berlín, el dia de l’elecció de Canceller del Reich, fa que tornin a bellugar-se els canons a Castella. Però a Catalunya són anys de renaixença i el gran projecte de país es va aciençant, tot i que el manteniment d’una democràcia liberal topa amb moltes dificultats -per la pressió anarquista- , que l’autoritat de Macià salva. La feina que es fa durant aquests anys 31-39 passa a la història com la dècada de la llibertat i la cultura: Nicolau d’Olwer presideix la Societat de Nacions, al vostre germà August li concedeixen el Premi Nobel de Medicina el 1935 i a Joaquim Ruyra el de literatura el 1937. Poc abans de la invasió nazi de Txecoslovàquia mor Macià. Les mostres de dol són impressionants i al seu enterrament assisteix Chamberlain i el Primer Ministre de Bèlgica. Davant de les lluites internes a Esquerra entre Lluís Companys i Joan Casanovas, sou escollit el nou President de la República Catalana. L’odi envaeix Europa. La guerra es veu inevitable. El general Franco, que havia donat un contracop a Espanya amb el suport de Hitler i Mussolini, diu que Catalunya ha de tornar a ésser espanyola; Anglaterra adverteix que si s’envaeix Catalunya és la guerra; la tensió és extrema i, fruit de la mateixa, es forma un govern d’unitat amb la Lliga, Unió Democràtica, Acció Catalana i ERC, quedant fora el POUM i altres grups extremistes. És un gran triomf polític vostre que es demostrarà cabdal. En lloc de Polònia, Hitler, Mussolini i Franco decideixen començar la guerra pel Mediterrani. Mallorca és la primera víctima, Catalunya és envaïda en pocs dies. Les defenses cauen com un castell de cartes i els bombardeigs dels caces alemanys que surten del gran portaavions balear fan una autèntica massacre. El govern marxa a l’exili al darrer sospir, travessant a peu els Pirineus. S’annexa Catalunya a Espanya un altre cop. La repressió és brutal i els assassinats de les personalitats catalanistes no s’aturen: Lluís Companys, Joan Casanovas, Rovira i Virgili, Pompeu Fabra, Josep Tarradellas, Manuel Carrasco i Formiguera, però també Josep Pla i Francesc Cambó i Joan Estelrich. Als Pirineus, comença la resistència, molt dèbil. Hitler envaeix Polònia. Els alemanys arriben a París mesos després. A vós se us ajunta a Londres el general De Gaulle, amb qui feu una gran amistat. Espanya conquereix, després de molts desastres, un bocinet imperial al nord d’Àfrica. La guerra avança. Surten trens cap a Auschwitz amb catalans. Catalunya és devastada per l’horror.

Quan tot sembla perdut, la involucració dels EEUU ho capgira tot. A Londres gaudiu d’un immens prestigi; Churchill, que us consulta sovint, us convoca a una reunió amb Rossevelt a Washington, secreta. Al quarter general dels aliats es decideix, en contra de l’opinió dels francesos, que el desembarcament es faci a les platges catalanes, després de reconquerir les Illes. L’ocupació de Mallorca és èpica, i es guanya pam a pam. Us traslladeu a Palma, on sou rebut com un heroi i a crits de “President”. Al cap de pocs mesos, les Illes decidiran adherir-se a Catalunya, en règim confederal.

Comença la batalla de Catalunya. El dia D, gràcies als espies catalans que fan creure que la invasió serà per Calais, les tropes aliades desembarquen a Salou. Els combats són intensíssims i Tarragona pateix un setge duríssim. Quan s’arribi a Barcelona, tot el món emmudeix. És la batalla que decidirà la guerra, perquè Stalingrad ha caigut del costat feixista i només a través del front Occidental es pot canviar el curs d’una confrontació que per moments s’ha vist naufragar.

Finalment, Catalunya és alliberada. La vostra entrada per la Diagonal, acompanyat de Patton i Montgomery, apoteòsica. Espanya es conquereix fàcilment. El general Franco mor penjat quan intenta escapar creuant la frontera amb Portugal. Gibraltar torna a ser anglesa i en els repartiments de guanyadors, Catalunya s’annexa la franja de Ponent i el País Valencià queda com un protectorat a mans de les Nacions Unides. Comencen les negociacions amb de Gaulle per la Catalunya Nord. La nova República espanyola signa un acord solemne de reconeixement de la independència catalana i de la integritat de les fronteres. La guerra a Europa seguirà un temps més, encara. Soldats catalans alliberen algun camp d’extermini, on han deixat la vida centenars de compatriotes. En els judicis de Nuremberg, Catalunya hi és representada per Bosch Gimpera. Vós adreceu un discurs al món que es fa famós, titulat La corda greu…

M’he allargat massa, veritat?. És una estupidesa, perdoneu-me aquesta llicència que m’he permès. Però és que m’hauria agradat que el meu país hagués guanyat ni que fos un cop en la seva història. A nosaltres, que ja no sabem construir res, ja només ens resta somniar.

I, tanmateix, què lluny queda la realitat d’aquest somni! La República Catalana dels quatre dies aviat es diluiria en una tèbia i espantadissa Generalitat de Catalunya; vós deixaríeu l´Acció Catalana per abraçar Esquerra Republicana, partit en el que assoliríeu èxits i càrrecs importants: conseller primer, ministre, Alcalde de Barcelona; alhora que també en pagaríeu un preu: arran dels fets d’octubre de 1934 vau ser arrestat i confinat al vaixell Uruguay. Amadeu Hurtado s’encarregaria de la vostra defensa. En sortiríeu al cap de cinc mesos.

Però ja el país s’encaminava al desastre. Pocs com vós vau saber-ho escriure. Les vostres Memòries de la Guerra són un document excepcional d’aquells anys. De fet és una llàstima que la vostra carrera política ofegues els vostres intents d’escriptor, dels que havíeu donat mostres notables a les planes de La Publicitat. És una autèntica llàstima. En plena guerra civil publicaríeu tres obres interessantíssimes –i molt poc conegudes-: Temps de sembra, La corda greu i La porta oberta. En conjunt, un autèntic breviari cívic “que cerca en la dramàtica desolació d’un món en runes el camí d’una regla moral”. Afirmàveu en el monòleg de La corda greu: “L’home té una tendència irrefrenable a treballar amb desinterès i per espontani impuls pels altres homes, per la humanitat, pel racó de terra on viu, pel poble on ha nascut. Amb la comunió humana hi tenim el comú denominador de sentiments genèrics. Hi ha quelcom en l’home que el lliga d’una manera irrenunciable a una voluntat de perfeccionament col·lectiu, a un ideal al qual sacrifica el més pur i noble de la seva vida. A la petita comunió que és la pàtria, el seu recó de món hi està vinculat per un complex de realitat més tangibles i concretes, que formen la mentalitat, la raça, la terra, la història, la llengua, la voluntat conjunta. És un sentiment pregon, que ve de l’arrel de l’ànima, fatal i indestructible. Servint-lo, l’home serveix la llei del seu destí”

Éreu, senzillament, un polític, com n’hi ha hagut tants, però vau exercir els vostres càrrecs amb virtut i el poble us recompensà amb la seva benvolença. Aquell mateix poble que deixàreu enrere per sempre més el 5 de febrer de 1939 quan acompanyàreu el President Companys, a peu, pel coll de Lli, camí de l’exili. Abans, en els anys de sang, s’alça la vostra obra com a Conseller d’un país en guerra com un símbol d’amor per la cultura i la lletra impresa. Entossudit a mantenir la normalitat, vau fer una tasca formidable: la Institució de les Lletres Catalanes, el Servei de Biblioteques al Front, la revista Amic que es distribuïa als soldats, la defensa del patrimoni històric, les exposicions d’art. Era el darrer sospir d’un país agònic.

Amb el vostre subordinat, en Miquel Joseph i Mayol, us vau encarregar de la sortida in extremis dels últims intel·lectuals que quedaven a Barcelona el gener de 1939. L’epopeia d’aquell Bibliobús de la llibertat que s’enduia la nostra llengua i els nostres llibres nord enllà i que tant m’ha fascinat!. Vau multiplicar-vos per salvar el que es pogués. A les vostres Memòries emociona llegir-vos, però encara és més frapant la carta que enviàveu a la vostra família la nit del 30 de gener de 1939, amb els franquistes passejant per Barcelona i a tocar de la Tordera, la darrera nit que els intel·lectuals del Bibliobús passaven a Catalunya. “ Som al mas Perxers d’Agullana, per tant, com pot constar-te, no gaire lluny de la frontera. (…) Tot això és un gran drama, però em fa l’efecte que podrà sortir força gent. No cal dir aquests dies com penso en vosaltres. He fet un gran esforç per treure tota la gent afecta a la Conselleria de Barcelona i portar-los a França. Em sembla haver fet una bona obra, però estic cansat, amb una fadiga infinita. Que en caldrà de repòs! No vull continuar perquè encara us entristiria més. Però miro tan sovint els vostres retrats! Fins aviat. Espero que podré abraçar-vos a tots, tan fortament. Tinc gairebé ràbia d’haver escrit aquesta carta, perquè m’he deixat portar per l’enyorança i és molt més trista del que hauria d’ésser. En conjunt estic animat i coratjós. Animeu-vos també vosaltres. Tot anirà bé, dintre l’angoixa del dolor de tanta gent que em té el cor destrossat. Adéu Carmen, Lina, Núria, Oriol. Amb tot el meu enyor i el meu amor, una forta abraçada a tots. Carles.»

Sis dies després començava també el vostre exili. No podíeu marxar a cap altre lloc que no fos Anglaterra, amb això coincidim tots, després d’uns mesos a París. Devíeu passar ben desapercebut a Londres, amb la vostra corbata de llacet, la gavardina i un paraigües, i una fusta que us havíeu fet tallar a mida, i que portàveu sota el braç fins a Hyde Park o a St. James, que us servia com a taula de treball. Assegut en algun banc, una ploma a la mà, deuríeu anar repassant la tragèdia, el futur fet cendra, les vides arruïnades, enmig d’aquell esclat de verd anglès del que acabaria sortint el vostre millor llibre.

En una Europa sotmesa al feixisme, amb el President Companys afusellat i el President Irla silenciat i amagat per l’arribada dels nazis a França, un grup de catalans vau encendre una petita espelma per fer visible el nostre país en un món de tenebres. Des del Consell Nacional de Londres que vós vau presidir (amb Trueta, Vergés, Batista i Parera) vau convertir-vos en el símbol de la continuïtat democràtica per a tots els catalans, inclosos els de l’interior. Un gest, honorable senyor, que ens permet poder dir que en el gran combat mundial contra la tirania, nosaltres també hi érem. Moltes gràcies, doncs, per aquells anys d’esperança. Alliberat el continent, en una decisió polèmica, renunciaríeu a continuar, traslladant la legitimitat institucional al President Irla. Encara seguiríeu un temps en la lluita política, i en els meus somnis us he fet sovint el President de la Generalitat a l’exili que no vau arribar a ser mai. Tarradellas es creuaria en el vostre camí. Els anys cinquanta, us traslladaríeu a Veneçuela, on vau morir el 1971.

Tres anys abans, en una mena de testament polític, vau voler explicar-nos per què continuàveu fora de la pàtria: “Escric aquests ratlles -l’any 1968- en una hora en què sembla que el règim franquista trontolla i que potser la seva fi no sigui gaire llunyana(…) És convenient exposar les raons que han fet que fins ara no hagi tornat a Catalunya (…) Crec convenient que la majoria de catalans exiliats tornin a Catalunya, però no tots (..) És cadascú individualment que ha de pensar i decidir si en conseqüència creu que és millor –no per a ell, sinó per a la causa que hem defensat- de tornar o no a Catalunya, sospesant bé les raons que li aconsellen de seguir vivint a fora. Aquestes raons es fonamenten en la justícia de la causa que vàrem defensar. Una causa que no és morta, que segueix viva i continuarà essent-ho fins que sigui reconeguda com a justa. Malgrat la desfeta i l’exili podem continuar dient que teníem raó (…) L’ideal no és mort, la flama continua encesa (…) Si he de continuar vivint lluny de Catalunya no és per orgull, és que crec que així compleixo més un alt deure. Com tota la meva vida he procurat complir-lo”.

I jo afegiria només, honorable senyor, que el vau complir amb benvolença.

Ben atentament,

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)