Estimat senyor Josep Maria Folch i Torres,

Poques vegades més podré escriure un “Estimat senyor” sense cap ombra de falsa cortesia com en aquesta carta. Vós i Jules Verne sou els autors que vau acompanyar els meus somnis d’infant. Com oblidar-ho? Com agrair-vos-ho? Amb vós vaig viatjar a bord del Mostela, vaig navegar amb en Pum a sobre de la closca de la Pelleringa, vaig enfrontar-me, valent i decidit, a la tribu dels karpantes i dels kukamuskes, vaig capturar un lleó com si fos la cosa més fàcil del món i vaig tornar com un heroi a casa meva, on els pares m’esperaven angoixats; devia tenir-vos ben a prop, perquè un cop va semblar-me que sentia olor de pipa de darrere el sofà, que només podia ser vostra, mentre reia i reia sense parar amb les aventures d’en Bolavà detectiu, el personatge més increïblement estrafolari que hagi conegut de totes les meves lectures; no vaig deixar mai de patir amb en Lluquet i en Rovelló, esgarrifat per aquell dimoni vermell amb dues banyes horribles que els perseguia i que sempre semblava estar a punt d’aconseguir ficar-los a la seva caldera bullent fins que sant Miquel no apareixia en escena, i aleshores ja podia deixar d’estrènyer la mà de la mare, perquè per mi aquell sant era com vós, que també ho podíeu fer tot, que ens fèieu travessar oceans, i conquerir princeses i lluitar contra els gegants i vèncer-los, i pensava en quina sort teníem els nens catalans de tenir un sant com aquell que castigués els dolents i ajudés els bons pagesos que portaven barretines i calçaven espardenyes i portaven una samarra i una bóta de vi i un rosegó de pa i unes panses i unes figues i cantaven confiats al noi de Mare, encara que a vegades fessin el mandra.

Fa mig any, vaig atansar-me a Palau-solità i Plegamans, el poble on vau passar tants estius amb la vostra família, i vaig arribar-me fins al seu castell. Continua essent un edifici de pedra bellíssim, amb alguna finestra gòtica i una portalada rodona, però on ara cal escollir molt bé la perspectiva per poder veure una petita franja de terra del Vallès sense construir. És difícil, però buscant l’angle apropiat al final es troba. Quina vergonya! Com us decebria la destrucció del paisatge que la nostra generació ha permès!

Allà hi ha la seu de la Fundació Folch i Torres, una de les petites meravelles de casa nostra. Amb la tenacitat d’una fidelitat granítica a la vostra memòria i a la dels vostres germans, Manuel, Lluís, Ignasi i Joaquim, s’hi aplega tota mena de llibres i documentació sobre una de les famílies que millor defineixen el país impossible que vam voler ser. Potser només els Pi i Sunyer, els Soldevila, els Rubió i Tudurí o els Duran i Reynals són comparables, cert, però ningú com els germans Folch i Torres representeu la Catalunya somniada: intel·lectuals de prestigi al servei del seu país.

Al front, de la Fundació s’hi troba el vostre fill petit, Ramon. N’heu d’estar molt orgullós. Autor colossal, d’una obra extensíssima, que ha guanyat tots els premis literaris de Catalunya i que amb les seves traduccions ens ha obert la porta a literatures de tot el món. És una de les personalitats més apassionants del país. Alt, amb barba canosa, una mica encorbat, els ulls vivíssims, la pipa al calaix, Ramon Folch i Camarasa enfronta una entrevista com qui es disposa a saltar al quadrilàter de l’humor. No para d’esquitxar la conversa amb acudits i frases enginyoses. Un gran irònic. Diu que se sent vell. Té raó, ho és. Però la mirada li brilla si se li pregunta per vós. La biografia que us va dedicar, Bon dia, pare, és una magnífica defensa nostàlgica vostra. I escullo d’ell una paraula per sobre de totes les altres: felicitat.

És un concepte que ha anat guanyant rellevància en el nostre món. Tothom somnia a ser feliç. Des dels filòsofs grecs als pensadors moderns, tots s’han esforçat a buscar la fórmula magistral per explicar a les persones com ser felices. Igual que vós. Per què, què buscàveu vós, sinó, en les vostres “Pàgines Viscudes”? La pietat, la renúncia, el sacrifici, l’oblit de les ofenses, l’hospitalitat, el despreniment, la humilitat, el perdó. La barreja de sentiments que éreu capaç d’incloure en una de les vostres narracions eren petits estratagemes per trobar trossos d’amor i escampar pertot arreu petits flocs de felicitat.

Com cap escriptor català no ha aconseguit encara mai més, vós vau ser capaç de crear un clima de lectura emocional en el país, que arribava a l’extrem els divendres de cada setmana, quan sortia l’exemplar d’En Patufet, de paralitzar-lo de cap a peus. Tothom el llegia i ningú no estava per a res més. La unanimitat era absoluta; com la felicitat que en desprenia.

El vostre extraordinari èxit popular es cimentà sobre elles, les famoses “Pàgines Viscudes”, la primera de les quals va sortir el 27 de març de 1915. Fins al 1938, en vau publicar centenars, -il·lustrades sempre pel vostre amic Joan G. Junceda- que constituïren el més gran èxit de vendes assolit mai per una publicació catalana. I això a Catalunya es paga. I així mentre a Anglaterra, un autor tan folchitorrià com Dickens no ha estat mai qüestionat, a casa nostra vós, l’autor de la Rosabel i d’en Boi Delit, us heu vist acusat de sentimentalista, carrincló, “rosa” o patètic, quan el que vós, en el vostre món idealitzat, el que volíeu era fer la gent una mica més feliç. Ho ha escrit molt bé el vostre fill, per a qui les vostres obres eren escrites a raig, espontànies, amb la intenció de donar una literatura de més to i obrir una finestra de cara a les grandeses i a les misèries de la vida, a les il·lusions i a les tragèdies, a les virtuts i als vicis, una càtedra de civilitat, d’honradesa i de dignitat. Punt i a part.

Ens heu deixat al voltant de 1.800 “Pàgines Viscudes”; incomptables títols per a infants i desenes d’obres teatrals. Gràcies a elles emocionàveu, fèieu riure i plorar, i el país era feliç un instant i potser no ho sabia. Amb un sentit i sensibilitat extraordinaris, la tendresa dels vostres personatges surava per sobre de la brutícia i l’afrosa enveja. La vostra màgia va fer que milers de catalans aprenguessin a llegir en el seu idioma. Només Pompeu Fabra ha fet més que vós per la nostra llengua.

Ja a partir dels 15 anys vau començar la vostra carrera literària al fulletó La Renaixença i a La Tralla (on vau coincidir amb Eugeni Xammar), un setmanari de combat catalanista que us duria a l’exili per evitar la presó. L’any clau, però, fou 1909, quan us van invitar a treballar en una revista que anava fent, sense massa repercussió, que es deia En Patufet. Allà vau publicar-hi “Les Aventures extraordinàries d’en Massagran”, i l’èxit de les facècies d’aquell noi, en Pum i la Pallaringa ja no van deixar-vos mai més. Seguirien en Bolavà, els Pastorets, la Ventafocs, en Jep Ganàpia, en Pere Fi, etc. Tot era devorat amb el mateix plaer. No faltàveu mai a la vostra cita puntual amb els vostres lectors, que respectàveu i tractàveu amb la màxima consideració.

Un dia vaig trobar com vós mateix ho havíeu intentat explicar: “Això si que no té res de particular. Em llevo bastant de matinet. Molts dies a les sis ja estic llevat; i, tot just vestit, me’n vinc aquí i em poso a treballar fins a les vuit. Són les dues hores que escric més a gust i amb major eficàcia. El cap reposat i la quietud absoluta, ajuden a la feina d’una manera esplèndida. De vuit a nou em rento, m’afaito, em vesteixo i em veig alegrat per les salutacions de la mainada que se’n va a col·legi, i esmorzo. Després, vaig a complir les obligacions d’un càrrec que desempenyo des de fa molts anys en una important companyia, retorno a casa vers les onze i reprenc la feina fins a l’hora de dinar. En acabat, prenc una estona de repòs sense dormir del tot, solament recollint-me en una butaca. Moltes vegades, durant aquest curt descans és quan van madurant i prenent forma les idees que em “ballen” pel cervell. Després, em torno a donar a la feina fins a l’hora de berenar i moltes voltes fins a més tard i tot. Aleshores arriben del col·legi les nenes i els nens i em plau dedicar-me per complet als plaers de la família. Jugo amb ells o contemplo els seus jocs, escolto les seves converses, i moltes voltes disfruto amb la música que a violí i piano que interpreten les meves grans, la Maria-Rosa i la Núria, acompanyades per la seva mare, a l’hora d’estudiar la lliçó…”

Un biògraf vostre, Josep Miracle, va apuntar que més que un escriptor vau ser un fenomen social. I jo afegiria que un dels més eficaços per al nacionalisme. Cal insistir en els Pomells de Joventut? Cal reivindicar la catalanitat naturalíssima d’aquell moviment que va arribar a aplegar 20.000 joves? Cal recordar que el general Primo de Rivera va dictar una ordre per prohibir que les nenes catalanes anessin a missa amb la caputxa que portaven els pomells?

Per anar acabant, i per fer justícia, no vau ser només vós qui vau col·laborar a crear un clima emocional en els infants de Catalunya que els empenyés a llegir a en la nostra llengua. Carles Riba, Carles Soldevila, Lola Anglada, Àngel Ferran, Clovis Aymerich, Josep Carner, Josep Maria de Sagarra, Salvat-Papasseit, el vostre germà Manel Folch i Torres o Salvador Pernau deixaren també la seva empremta en una literatura infantil i juvenil que tots plegats situareu al capdamunt de les millors d’Europa.

Vau fer que entrés la felicitat i la llengua a les cases i masies del nostre país. No vau parar d’escriure ni quan rebéreu les horribles notícies de la mort d’un dels vostres fills al front. Aquell Nadal de 1938 va ser un dels més tristos, però els Pastorets van tornar a omplir els teatres de Catalunya, les parròquies, els casals i els ateneus i per uns instants els nostres pares i els nostres avis van tornar a somniar en rabadans i estels, en pagesos i arcàngels, en mules i bous, compartint una mica de felicitat, mentre a fora continuaven caient les bombes del cel. Quan va baixar el teló de la darrera funció ja no tornaria a aixecar-se fins molts anys després.

La llengua per la qual ho havíeu sacrificat tot, inclosa la vostra carrera literària d’escriptor, fou prohibida i vexada. En Lluquet, i en Massagran, i el capità Delmar i en Pere Virolet i el gegant dels aires i el menut del sac i en Justí-Tant-se-val i tants i tants més anaren a parar, ara sí, a l’infern d’en Pere Botero. Vós ho havíeu perdut tot, tot, fins l’eina que necessitàveu per treballar. Vau haver de passar per la humiliació, per poder portar alguns diners a casa, perquè vós vivíeu d’escriure, de fer-ho en castellà. Les “Pàgines Viscudes” es transformaren en “Páginas Vividas”, la Biblioteca Gentil en Biblioteca Marfil i El llibre blau que havíeu començat abans de la guerra en El libro azul de Marta Angélica. Per completar els ingressos, pintàveu. Dos quadres a la setmana. En tres anys, 127 quadres.

Tanco els ulls i provo d’imaginar-vos. Provo d’imaginar-vos aleshores, admirat amic meu, company de tantes aventures!, ja vell, cansat, desfet, omplint pàgines i pàgines en una llengua estranya per uns lectors estranys d’un país estrany. I després, pintant i pintant ombres d’un país fos en negre. Quina desolació! El vostre món s’havia acabat, era un món ordenat i sense odi, en pau, respectable, que s’havia desintegrat en uns anys convulsos i revolts, català. La derrota se’ns en va endur amb ella la nostra felicitat, la nostra llengua, el nostre país imaginat, la nostra dignitat, els nostres colors de l’arc de Sant Martí.

Però cada any torna Nadal i es fa el miracle. S’aixeca de nou el teló i els nostres fills i els fills dels nostres fills senten de nou unes veus màgiques que els parlen d’un país de pagesos i dimonis, que els bressolen l’ànima, que els reciten paraules amb les quals creixeran i construiran una part d’ells mateixos i del seu país, que s’ajunten per entonar les cançons de cada any que sempre hem cantat, “El desembre congelat” i “El dimoni escuat”, que vénen de lluny, de les nostres muntanyes nevades, on un grup de pastors s’abriguen i s’escalfen les mans al foc mentre una remor escampa, com la gebrada, el fum, fum, fum de l’alegria, perquè ja veuen l’àngel resplendent, que els va dient: “Ara és nat a l’establia, Déu infant, fill de Maria”. Benvolgut, la il·lusió del Nadal ens la porteu encara vós, com la portaveu als nostres pares i als pares dels nostres pares. Com oblidar-ho? Com agrair-vos-ho?

És en aquesta escletxa de sentiments que naixen de la terra on vós entreu cada any als cors dels nostres infants. I quan veiem les seves cares nues de malícia girar-se cap a nosaltres, els ulls oberts com unes taronges amb el rastre d’un petit camí que senyala el pas d’una llàgrima involuntària, els llavis començant un somriure, segurs a la falda de l’àvia, les galtes d’un roig encès, aplaudint que el nen Jesús hagi nascut al portal sa i estalvi, llavors, estimat Josep Maria Folch i Torres, llavors tornem a ser una mica feliços també nosaltres un altre cop.

Una forta abraçada,

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)