(Per a l’amic Joan Safont, amb qui vivim uns temps que no són els nostres)

Benvolgut Don Amadeu,

Agafo amb por el full en blanc, aquest cop. Com escriure-us una carta i no tremolar per no estar a l’alçada? Vós, el testimoni directe de l’eloqüència jurídica i de l’oratòria catalana, el polític que era molt conscient que un discurs és una obra d’art, el lector que exigia d’un article periodístic que es transformés en un tros de vida que havia de bategar; a vós, com explicar-vos res que no sembli sempre estar a quilòmetres de distància de la vostra prosa metòdica, clara i ordenada?

Advocat de prestigi, amic personal de Macià i Alcalá Zamora, promotor d’algunes de les empreses culturals de més talla intel·lectual del país, liberal i catalanista, vau esdevenir el gran conseller àuric de la política catalana, sense arribar mai a jugar el paper de primera línia que el destí semblava tenir-vos reservat, quedant atrapat fatalment en el cercle viciós dels camins de la llibertat del nostre país. Fins la història semblava col·laborar a esborrar el vostre nom de les tribunes on havíeu defensat Pere Coromines en el procés de Montjuïc o Pere Pi i Sunyer arran dels fets d’octubre; ningú ja no se’n recordava de la vostra intervenció vital a l’hora de fer possible aquella figura de porcellana noucentista que va ser la revista Mirador, la concentració més alta d’intel·ligència que s’hagi aplegat mai al nostre país; amb indiferència pueril es guardaven a les lleixes les vostres Memòries, els 40 anys d’advocat, que juntament amb les de Claudi Ametlla i Eugeni Xammar formen el fresc històric contemporani més viu i elegant per entendre qui som i per què encara hi som (sí, m’oblido expressament de l´Obra Completa de Josep Pla, no voldria començar malament aquesta carta amb vós). Éreu un cas estranyíssim, perquè fins i tot esquivant la línia necrofílica habitual del país de reconèixer el valor d’alguns dels homes més grans de Catalunya un cop el temps gairebé ja n’esborra el record, ni així, honorable senyor Hurtado, ni així no en sabíem res de vós.

I vet aquí que fa pocs mesos, amb el dietari que els vostres néts, l’Amadeu i en Víctor, van recuperar, “Abans del 6 d’octubre”, ens vam despertar hurtadistes de la nit al dia. La qual cosa, estareu d’acord amb mi, és sens dubte un bon motiu de celebració, però potser hauríem d’estudiar el tema amb una mica més de profunditat.

En el fons el vostre cas ha estat una petita part del fenomen que s’emmarca en la multiplicació de liberals que darrerament s’ha produït a Catalunya. És un cas espectacular. Us sorprèn, oi? Acostumat a les travesses del desert d’Acció Catalana, no vulgueu imaginar-vos, avui, la febre liberal que s’ha escampat per tot el país. Tothom és liberal. I, naturalment, els ulls s’han tornat a posar sobre aquell vell advocat de cabells blancs, de suavíssim judici, d’irònica expressió, de fluida impertinència, d’alta moral i de nul·la predisposició a entrar en el fangar de la política. Fa pocs dies, em comentaven que en una presentació del vostre dietari a la vostra vila natal, la sociovergència en ple va reclamar la vostra herència ideològica. En les planes que vau deixar escrites del naufragi del republicanisme català, curiosament tothom hi ha vist un salvavides ideològic on aferrar-se.

La pregunta, inevitable, és: tan fàcil és ser liberal? I si voleu a més a més, completem-la: tan fàcil és ser liberal a Catalunya? Perquè si resseguim la vostra vida, un pensa que és tan complicat ser liberal com intentar sortir d’un laberint.

Nascut a Vilanova, el 1875, acabats els estudis de Dret vau trobar-vos com sense voler organitzant des de l’ombra, el lloc on més còmode us va agradar estar tota la vida, les manifestacions del primer gran moviment catalanista de masses, la Solidaritat Catalana. Vau sortir escollit diputat per Terrassa. Anys després, amb la República per la que tan havíeu somniat, tornaríeu al Congrés dels Diputats. En els dos casos, el diari de sessions de les Corts donen fe de la vostra fidelitat als principis ciceronians de bona oratòria: disposició natural, profunda cultura i coneixements de la tècnica del discurs (inventio, dispositio, elocutio, memoria i actio). O si voleu dir-ho d’una altra manera: instruir, agradar, commoure i convèncer. Home de consell i, per tant, de cercar solucions, només consideràveu l’exercici polític com una manera instrumental i pragmàtica per a construir i avançar. Ens els dos casos ho deixaríeu córrer aviat. La política a Catalunya exigia, exigeix, una voluntat de destrucció i un dogmatisme de ferro que són uns sentiments pels quals sentíeu una repugnància profunda. Ho entenc perfectament.

Carles Esplà, de qui, ho sabíeu?, en Xammar va ser gran amic, i que va traçar la semblança biogràfica vostra més estimable, va dir que en la Gran Guerra el liberalisme català va fondre’s amb l’europeu, quan aquest fou agredit. Així es lligava el destí d’uns mateixos ideals, tolerància, sentiment civil, curiositat de saber, esperit internacional. Sense dubtar-ho, vau abraçar la causa aliada i vau convertir el diari La Publicidad, que havien comprat uns clients del vostre despatx, en un baluard de la defensa dels valors occidentals democràtics. Us recompensaria amb la Legió d´Honor, la República Francesa; nosaltres, us agraïm també que poséssiu la primera pedra per la transformació d’aquell diari en la tribuna pública de més volada del país. Al vostre costat vingueren Carles Soldevila, Antoni Rovira i Virgili Manuel Brunet, Andreu Nin, Feliu Elias, etc. El diari vibrava amb els triomfs aliats i cada victòria es celebrava amb un àpat memorable. Allà, a la seva redacció, us imagino feliç. Ensumant l’olor a tinta de periòdic nou, obrint-lo, acaronant-lo, descobrint-hi una frase brillant, una polèmica creadora, una errada imperdonable, una idea il·luminada. I de remor de fons, segur, el trio que formaven en Fontdevila, en Xammar i l’Àngel Ferran, entregant-se a la seva especialitat, el romanço de “La Muerte de Espartero”, que cantaven amb gran entusiasme –encara que Xammar desafinés notablement- i que si s’hagués sentit a les trinxeres de la gran guerra estic convençut que l’hauríem guanyat molt abans. Devia ser impossible de no seguir-lo, el compàs de la cançó, amb la punta dels dits.

Allà, en el refugi segur de la cultura us vau atrinxerar. Pobre don Amadeu! Semblàveu destinat a ocupar un lloc de primer rengle en la política catalana però sempre vau quedar-ne tapat, com una figura borrosa que no s’acaba mai d’enfocar del tot. Jo crec que, coneixent-nos com ens coneixíeu, als catalans, vau preferir no embolicar-vos massa, conscient que tot això acabaria malament, blindant-vos darrera la vostra condició de jurista eminent i d’intel·lectual amateur. El temps va donar-vos la raó. Tot s’ensorrà i vós vau acabar a l’exili, és clar.

Degà del Col·legi d’advocats de Barcelona; impulsor de la primera i única temptativa catalana de tenir una veu pròpia, periodísticament parlant, a Madrid, amb la compra que vau suggerir a uns altres clientes vostres, els germans Busquets, de El Liberal i el Heraldo de Madrid; brevíssim conseller del Govern del President Macià; ponent de l´Estatut de Catalunya; diputat a Madrid (on encara ressona la vostra defensa apassionada de l´Estatut, que consideràveu un acte de sobirania i democràcia); fugaç alt dirigent d´Acció Catalana: etc. I tanmateix, en la meva opinió, res, ni el dietari que vau escriure els mesos abans dels dramàtics fets d’octubre no són comparables a Mirador, el setmanari que vau impulsar.

Recordo la primera vegada que el vaig demanar a la casa de l’Ardiaca, quan vaig descobrir la seva esplèndida hemeroteca. Vaig passar tot un dia amb el vostre vell Mirador, vostre i de Just Cabot, el setmanari que il·luminà un país de 1929 a 1936. Uns periodistes del meu temps, Huertas i Carles Geli, n’han fet un estudi, un llibre magnífic que el titularen com : “Mirador, la Catalunya impossible”. I, certament, aquesta idea traspua totes i cada una de les pàgines d’aquell setmanari. Qualsevol dels noms mítics de la literatura i de la política catalana que a un se li poden ocórrer hi va col·laborar. Com us ho vau fer? Mirador es va convertir en una festa per a la intel·ligència. Per a la intel·ligència catalanista, naturalment. Però alhora per mi va ser una lectura depriment: Mirador era el mirall d’un país que havia existit però que ara jo no reconeixia quan sortia a fora del pati de l´Ardiaca on per Corpus l’ou com balla segueix fidel als seus equilibris i balanceigs aquàtics, mentre manades de turistes i indígenes salvatges esperen que caigui a terra i s’esclafi. On són ara, a la Barcelona de 2009, tots aquells escriptors i intel·lectuals de “Mirador”? On és aquell país culte, europeu i civilitzat?

Estimat don Amadeu, cridat a la glòria, quan vós el que volíeu era llegir hores i hores des de la vostra butaca orellera orientada al balcó del passeig de gràcia on teníeu despatx.; entossudit en continuar un combat per una cultura i una certa civilitat; patriarca d’una nissaga d’intel·lectuals, professionals liberals i catalanistes. Un estrany sentiment de clan tribal, de pertinença a algun lloc, l’únic possible, la terra, vau deixar com herència als vostres fills. Això, i no cap altra cosa, és el que ens ha salvat com a poble. La simple voluntat de ser. La crida de la terra.

Les vostres Memòries, que cal completar amb un llibre que recull els vostres Pensaments, són la sublimació del pactisme català. Diu Esplà que vèieu “el dret com a creació moral, la llei com element de convivència, el plet com a camí de l’acord”. Us he de fer un retret: és un exercici de suïcides atrevir-se a avançar per la selva catalana amb aquestes divises.

No va ser el vostre un camí fàcil, perquè ser liberal i català és complicadíssim. De fet, és sinònim de fracàs persistent i segur. Ni vós, ni Nicolau, ni Bofill, ni Rovira no vau triomfar mai políticament. Caure en la temptació liberal és fatal per a l’èxit polític, encara que, això sí, en la resurrecció tot siguin lloances. Triar-vos, doncs, té els seus riscos per la salut política.

Però hi ha una part positiva en el vostre bellíssim combat fracassat. I és que s´acabà convertint d´alguna manera en el cant del cigne de l´intent federal amb Espanya. Ja no és que tingui cap interès, és que no té cap possibilitat. Ho hem provat de totes les maneres i sota tots els règims polítics inimaginables. D’aquí que llegir el vostre esforç titànic en defensa de la causa de l’encaix amb Espanya i del pacte cansa molt, moltíssim i et porta immediatament als temps de quan es cantaven romanços a la redacció de La Publicidad. Una sensació amarga però reconfortant t’abraça en acabar les Memòries de 40 anys d’advocat, i no us ofengueu: el federalisme ja és part del passat, pertany al canterano de les golfes, al costat del vestit de núvia de la besàvia. La seva hora ha caducat i ja tot sona a naftalina. Els nostres liberals d’abans val a dir que hi vau deixar la pell, intentant-ho, a fe de Déu. Vós, en l’estela dels que no podien ser altra cosa que federalistes, com Carner, Coromines o Rovira i Virgili mateix, hi vau confiar i hi vau posar totes les esperances, honorablement, fins a perdre-ho tot. Moltes gràcies, però esperem que sigui la darrera vegada. Algun dia hauríem de trencar el cercle viciós dels laberints de la llibertat del nostre país.

“Una pàtria malferida no serà mai una pàtria perduda” vau dir a Perpinyà poc abans de retornar a Barcelona, on al cap d’un any vau morir, el 1950. Esplà va recordar aquestes paraules en la conferència que va dedicar-vos titulada “Un liberal europeu”. Calia tenir una fe enorme en Catalunya per dir el que vau dir, en aquells anys de postguerra de misèria i estraperlo. Però si vós aleshores enarboràveu la bandera de l’optimisme, com podem nosaltres decantar-nos ara per la negra ensenya pirata del pessimisme?. Per això a mi em plau reproduir-les també aquí, en el moment d’acabar aquestes ratlles, en homenatge a la vostra tenaç defensa de la democràcia, la llibertat i la cultura del nostre poble.

Us saluda ben atentament.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)