Honorable senyor Romeva,

El nostre comú amic GK Chesterton va escriure “Tots els educadors són absolutament dogmàtics i autoritaris. No pot existir l’educació lliure, perquè si deixeu a un nen lliure, no l’educareu”. La coneixeu? Sí, és clar que sí. No us acaba de fer el pes? Potser preferíeu aquesta altra: “L’única educació eterna és aquesta: estar suficientment segur d’una cosa per a explicar-la a un nen”. Tampoc? Em rendeixo, doncs. Tornem a començar.

Quan vau decidir que volíeu ser mestre? L’any 1917 ja col·laboràveu amb l’Associació Protectora de l’Ensenyança i és de 1922 el vostre Sil·labari Català que marcaria una generació d’estudiants catalans. Aquelles síl·labes perfectes, les lletres rodones, els dibuixos màgics i noucentistament perfectes d´Obiols. Per què volíeu ser mestre? Pestalozzi, a qui vau admirar, afirmava que per canviar una persona cal estimar-la i que la nostra influència només arriba on arriba el nostre amor. Em pregunto si hi ha alguna professió més noble que la vostra. No sou vosaltres, els mestres, els que heu de permetre a cada ésser humà fer-se a si mateix?. No té sentit l’ensenyament, en conseqüència, només en un projecte d’autonomia personal, que s’esforci a trobar el desenvolupament ple de l’individu?. Sí, benvolgut senyor, estic d’acord amb vós que un mestre ha de ser algú que cregui en la bellesa i en la intel·ligència dels nens. I que un mestre català, a més a més, cal que sigui capaç de traslladar-los l’esperit de la llibertat i els valors col·lectius democràtics del nostre poble.

Us veig així, potser m’equivoqui però ho sento molt, com un més dels mestres i pedagogs que van revolucionar l’ensenyament català al segle XX: Alexandre Galí, Manuel Ainaud, Rosa Sensat, Joan Llongueras, Pau Vila, Anna Rubiés, Artur Martorell. La nova educació, l’educació social, ja resultava pertorbadora; confiar en el nen, acceptar-lo com és, ajudar-lo en el curs del descobriment del món, servir-lo i no servir-se’n, estimar-lo, com vau proposar, això, estimat senyor Romeva, era pura provocació. I ho continua essent.

I mentre el vostre compromís amb la pedagogia i l’ensenyament no parava de créixer, no quedaven ni molt menys enrere els vostres anhels polítics. Com tants d’altres futurs companys vostres d’Unió Democràtica, també vau ser un home d’Acció Catalana, partit en el que vau militar durant tota la dictadura de Primo de Rivera. Aquella Catalunya endins que proclamaven Nicolau, Bofill i Rovira devia ser irresistible per algú com vós. Per un cop a la vida vau pensar que ja n’hi havia prou de fer de mestres. És a dir, que ja s’havia acabat el temps de fer pedagogia a l’estat i que el que calia no era continuar insistint en l’Espanya gran sinó en la petita Catalunya. Us confesso que a mi també em sembla molt raonable, francament.

Però permeteu-me tornar un moment a Chesterton de nou. Una altra de les seves cites cèlebres fa: “El periodisme consisteix essencialment a fer saber que “lord Jones ha mort” a gent que desconeixia fins aleshores que lord Jones era viu”. És possible que més d’un cop la tinguéssiu present a l’hora de redactar la vostra columna de cada dia en aquell diari que havia sortit el carrer el 24 de maig de 1929 i que des del primer moment va convertir-se en el vostre diari. En ell vau mantenir-hi una secció, “De dia en dia”, fins a mitjans de 1934. Després, escollit diputat al Parlament, ja només hi col·laboraríeu de tant en tant, signant amb el pseudònim de Rocatallada. Sí, vós vau col·laborar a fer d´El Matí una de les aventures periodístiques més fascinants del nostre país. Amb Josep Maria Capdevila i Carles Cardó, vós vau ser, sense cap mena de dubte, un dels tres puntals en què va sostenir-se aquell periòdic que volia ser exemple de Caritat, Veritat i Justícia. Que encara avui ens faltin els llibres i els estudis que compilin i expliquin el que va representar El Matí és una més de les vergonyes culturals que arrosseguem. Una vergonya escandalosa, en el vostre cas, que ens ha privat de conèixer un analista fi, mordaç, lacònic, polemista i precís. Algú que era molt conscient que llançar un mitjà de comunicació catòlic havia de fer-se modernitzant el discurs periodístic. Salvant totes les distàncies, no tant lluny de Gilbert Keith.

Chesterton, Chesterton, Chesterton! Per llegir-lo vau aprendre anglès, per conèixer-lo vau visitar Anglaterra, per fer-nos-el estimar, el vau traduir. Allà estan les vostres traduccions d’Herètics i d´Allò que no està bé. Allà estan, perduts a l’hemeroteca, desenes d’articles de Chesterton que vau publicar a El Matí i abans a La Nova Revista. Gràcies a vós ens arribava a Catalunya la veu d’un home que havia mantingut una batalla bellíssima per “la defensa constant i estrènua de l’home enmig d’un món que ataca, des de tots els angles possibles, la llibertat i l’espiritualitat de la persona humana” per dir-ho amb paraules vostres. I cal afegir que no només vau traduir el vell Napoleó de Notting Hill, Lytton Strachey, Charles Dickens i Walter Scott van ser autors que vam poder llegir en la nostra llengua gràcies a vós.

Amb les mateixes armes que Chesterton, la humilitat com a principal virtut, la defensa de la democràcia i la igualtat i l’apologia del common sense, vau sobrevolar la tragèdia. Escollit en les llistes d’Unió Democràtica en les eleccions al Parlament de Catalunya, vau votar que sí a la llei de contractes de conreus i vau votar que no en la sessió del Parlament de Catalunya de 1938 que es reunia uns mesos després del començament de la guerra, desaprovant la gestió del govern del President Companys. El vostre va ser l’únic vot en contra en una Sala que reconeixia la valentia del gest i la dignitat de la defensa noble dels ideals. Unió s’havia mantingut fidel a la República. Però havia restat també fidel als seus principis. Us ho agraeixo de cor. Amb Serrahima i Trias Peitx vau portar a terme una tasca impossible: la defensa de la democràcia i de l’home, arriscant la pròpia vida. Moltes gràcies.

Estudiant la sortida dels intel·lectuals catalans cap a l’exili, el 23 de gener de 1939, en aquell Bibliobús del Servei de Biblioteques al Front reconvertit en furgó d’evasió per a escriptors derrotats, vaig tenir la sorpresa de retrobar-me amb vós. Allà hi éreu, honorable senyor, al costat del vostre amic –i adversari polític- Antoni Rovira i Virgili, en la penosa fugida dels diputats catalans cap al no res. Va fer sentir-me bé veure-us junts, els darrers dies de la Catalunya republicana. En l’agonia del nostre país, uns quants homes lliures, que havíeu combatut des de posicions polítiques ben diferents, dèieu adéu plegats a la pàtria.

No va poder ser, estimat senyor Romeva, no va poder ser. Totes les esperances d’una joventut millor, educada en llibertat i en català, foren aniquilades; els somnis convertits en malsons; el futur, trencat. El que la vostra generació va intentar bastir fou ensorrat per les brases de l’odi i de la brutalitat. Fou Rovira qui en el seu llibre, en un atac d´”angor patriae”, va afirmar que aquella no era tan sols una guerra més, sinó que el cop anava contra la civilització catalana. Queia sobre el nostre país una llarga nit. I les nostres escoles i els nostres mestres van ser engolits per una foscor feta de fel i sutge, bruta i innoble. El vostre Sil·labari va ser desat a l´”infern” de les Biblioteques, prohibit perquè ensenyava a llegir i a escriure en una llengua que es volia veure arrencada de la seva terra, com una pell dissecada i feta a trossos.

Vau travessar la ratlla amb els diputats catalans que havien restat fins al final a Catalunya. Pocs dies després, enviàveu al President Companys una carta que és un testament polític admirable: “No crec que us puguin oferir dubtes ni la meva actitud de lleialtat a les institucions autonòmiques ni les meves conviccions catalanistes democràtiques i liberals que m’han portat a compartir l’exili amb tants d’altres catalans, malgrat la meva disconformitat, oportunament exterioritzada, amb la política seguida des del Govern de la Generalitat (…) La situació present de la nostra terra, caiguda materialment sota el jou de l’invasor –no voldria haver de dir lliurada a l’enemic amb clara intervenció política per part del Govern de la República- obliga a tots els catalans que no es resignen a donar per perduda la causa de Catalunya a iniciar des d’aquest mateix moment una acció que creï i valoritzi per al futur una unanimitat patriòtica, arma eficient perquè Catalunya pugui encara treure profit de contingències possibles en el joc dels interessos europeus (…)”. Demanàveu la seva dimissió i que en la nova etapa que començava, “Catalunya sigui representada i defensada per persona o persones no compromeses moral ni materialment en actes de govern durant la guerra”. No va ser així, ja ho sabeu, no cal que ens lamentem. Pocs mesos després, el President de Catalunya va ser detingut per la Gestapo i afusellat pels botxins del general Franco i aquest fet tancava qualsevol discrepància: s’havia assassinat el President del vostre país. Un crim que encara tampoc a nosaltres, els catalans de la democràcia, els fills dels vostres fills, no se’ns han presentat excuses ni perdons.

És conegut que vau acompanyar Carles Riba i Ferran Soldevila a l’antic molí de Bierville. També vau compartir exili amb Roca i Caball a Bordeus. I l’any 42 retornàveu a la vostra ciutat, on havíeu estat depurat i on mai no vau poder tornar a exercir de mestre.

L’any 1952 es publicaren les Obras Completas de Chesterton, en castellà. Vau escriure’n el pròleg. Què difícil havia de suposar per vós aquell pròleg! Devien tornar tants records i il·lusions! La llengua que havíeu estimat i ensenyat estava essent sotmesa a un intent de genocidi com pocs pobles occidentals recorden; la pàtria restava emmordassada i morta de vergonya; la civilització catalana, que es basava en l’ensenyament i la pedagogia, romania abatuda, inerta, buida; les campanes tocaven a morts per una cultura. Però encara en algun moment deuríeu agafar els llibres del nostre amic anglès, els fullejaríeu, i a l’atzar en llegiríeu algun paràgraf. I enmig d’aquella obscuritat i desesperança, tornarien a la vida les paradoxes i les ironies, la intel·ligència i el somriure, i les velles idees de la llibertat i el respecte a l’ésser humà tornarien a omplir de llum la vostra cambra en aquella nit tan llarga.

Ben atentament.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)