Molt estimat mestre Casals,

Hem passat uns dies amb la família a la Catalunya Nord. Temps de crisi? Doncs ens quedem a casa. Primer, hem pujat a Sant Martí del Canigó, on potser com en cap altre lloc del nostre país no sentim la crida de la terra de manera tan intensa. Com no adonar-se’n des d’aquí que els Pirineus són el cor d’un mateix país? He tret de la butxaca de l’anorac el Canigó. Sempre aprofitem per llegir el diàleg dels dos campanars que Verdaguer va immortalitzar, mentre esperem entrar al monestir i enfadar-nos perquè la guia no ens parla en català, la llengua que mossèn Cinto va polir fins convertir-la en paraula viva. Després hem baixat a Sant Miquel de Cuixà, on hem retut homenatge a Josep Maria Trias i Peixt, per cert, vau arribar a conèixer-lo?, el secretari general d´Unió Democràtica durant la Guerra Civil, de qui ja ningú no se’n recorda de la seva trajectòria exemplar, exiliat com vós el 1939, l’home que salvà dels camps de concentració francesos milers de compatriotes i que l’any 1979, sentint-se morir, va venir de casa seva de París al Conflent i va poder tancar els ulls en terra catalana. Ens han dit els frares benedictins de Sant Miquel que és l’únic seglar que hi és enterrat. M’agrada pensar que enmig de les ruïnes del claustre espoliat, només hi descansa l’honestedat i l’enteresa.

Era al vespre, quan hem arribat a Prada, on havíem llogat un parell de cambres d’hotel. Hem sopat un menú ràpid i hem anat a fer una volta pel poble. Deu haver canviat molt des que vós vau instal·lar-vos-hi el 1939, primer al Grand Hotel i després en aquella caseta, que encara es conserva, la Vil·la Colette, tan de gust perpinyanesa, amb un petit jardí al davant i un parell d’arbres fruiters, que compartiríeu amb la família Alavedra i que s’acabaria convertint en un dels centres de pelegrinatge dels refugiats catalans. Però continua essent un poble petit, tancat al redós de l’església, com espantat de sentir els altívols Pirineus tan a prop.

Què us he de dir, a vós, que hi visquéreu tants anys. En el cim del vostre èxit i de la vostra glòria professional, vau triar aquell miserable poblet per dir al món sencer que la llibertat no és negociable. Que una cosa és la política i una altra la moral. Vós, que ho havíeu arriscat tot, que radicalment us havíeu compromès amb la pau, la democràcia i la sort del vostre país impossible, que tossudament vau alçar-vos per dir no a l’Alemanya de Hitler, per dir No a la Itàlia de Mussolini, per dir No a l’Espanya de Franco, vau escollir Prada per dir No també a les democràcies que covardament permetien la dictadura i la tirania a Europa.

“No va ser una decisió fàcil, però un ha de viure amb la seva consciència” diríeu més endavant, quan personalitats de tot el món us pressionaven perquè trenquéssiu aquell silenci que s’encarava contra totes les injustícies del món. La consciència de no rebaixar ni un mil·límetre el combat per la dignitat d’uns valors i d’unes idees. Com crema a les mans, encara avui, la vostra consciència.

Contra l’ultratge, la dignitat; contra la injustícia, la llibertat; contra la misèria moral, la fraternitat. Us ho confesso, pocs homes hem tingut a Catalunya d’una dimensió com la vostra , que han transcendit un temps per convertir-se en memòria, en consciència viva. Thomas Mann va dir: “En una era de brutalitats, Pau Casals ens dóna un exemple d’integritat honorable i absolutament incorruptible… un salvador de l’honor de la humanitat” . El valor de saber que no som res si no som dignes, és la vostra lliçó moral, el llegat que empeny amb força i ens interpel·la directament al cor als ciutadans del segle XXI que ja hem gairebé oblidat el segle de sang i guerres passat.

L’endemà hem visitat la tomba de Pompeu Fabra, el vostre amic. Ja veieu, doncs, que ha estat una ruta d’alta intensitat patriòtica. Pocs indrets de Catalunya van tan estretament lligats a la nostra història com les carreteres i els camins que van haver de seguir els nostres exiliats, en la retirada més humiliant que Occident ha vist passar per davant. Eren els homes que van veure acabar-se un país. Però si no els recordem què ens queda? Si no els honorem, què podem deixar als nostres fills? Si volem existir com a poble, com no us podem tenir presents?. Per això ens cal recordar, saber que Fabra, un filòleg, un home de pau, com vós, va haver de morir refugiat a Prada. En quin país ha passat això, que els seus filòlegs n’hagin hagut de marxar? Quina immensa tristesa aquell Nadal de 1948!. Ho havíeu perdut tot, fins i tot l’esperança de tornar, i els morts anaven caient. Aquell Nadal, va ser Fabra. El Nadal següent, Rovira i Virgili. Però vós hi éreu, i vau entendre la grandesa del moment i el que exigia. I així, trencant la promesa del vostre silenci, vau arrencar a tocar en públic en l’església de Prada, quan el fèretre amb les despulles de Fabra sortia camí del seu darrer viatge. Ja sé que sou recordat per infinitats de gestos més importants, però per mi aquell ha estat sempre el més preuat.

Davant la tomba de l’altre Mestre, l´Helena, la meva filla petita, m’ha preguntat que qui vau ser, vós i Pompeu Fabra. Queien algunes gotes de pluja, el Canigó a penes s’entreveia, els xiprers es vinclaven com esquivant el dolor, a la tomba algú hi havia deixat un trosset de la nostra bandera, el silenci s’esquinçava pel vent que el travessava. L’hi he posat els braços a l’espatlla i l’he mirat als ulls. “Catalans, Helena, eren catalans”. M’ha agafat la mà i hem sortit. El cant d’uns ocells semblava dir-nos adéu.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)