«Rafael Casanova, partidari de la capitulació però conseqüent amb la voluntat del poble, ens fa adonar que la fidelitat a la terra supera les pròpies conviccions»

La nit del 10 de setembre, els canons enemics escupen foc, però de tant en tant es fa el silenci, encara més paorós que l’estrèpit de les bombes. Casanova examina les muralles. Potser més que cal altre, aquest és el moment en què cal veure el personatge: va visitant els baluards, saluda els membres de la Coronela, s’esgarrifa passant davant de la Bretxa Reial, veu els rostres cansats de tants mesos, la desesperació, la por, l’enyorança. Veu el roig i el negre, la sang i el foc, el cel i la terra, i té un record pel seu fill, que combat amb el coronel Manuel Desvalls a Cardona.

Arribant a la plaça del Born es gira cap a Santa Maria del Mar. La piràmide dedicada a la Immaculada Concepció s’alça recordant una victòria que queda lluny, massa lluny. I somriu perquè el pensament el porta a la Junta de Braços de juliol de 1713 i al discurs de Manuel Ferrer i Sitges: Fineixi la nació amb glòria...

Han tocat les onze, i aleshores veu arribar uns homes en formació. Els ha enviat el general Josep Bellver, en “Josepet”. Venen del Convent de Sant Francesc i van a reforçar el Baluard de Llevant. Són part del IV Batalló de la Coronela, comandats pel capità Rafael de Llinàs. És la setena companyia, la dels Velers, és a dir, la dels mestres de mocadors, tafetans i sedes. Casanova els veu passar per davant. El capità Llinàs el saluda militarment. Porten la bandera de Santa Madrona i, un d’ells, la Bandera Negra, Lliures o Morts. D’aquí unes hores, a trenc d’alba, rebran l’assalt implacable dels francesos. Després d’un comportament heroic, la companyia sencera serà pràcticament massacrada. El capità Llinàs caurà ferit mortalment.

A mitjanit enfila pel carrer Montcada. Passa per davant de la Casa Dalmases, on s’han reunit aquests últims dies sovint al “bomber”, els soterranis a prova de bomba del palau de Pau Ignasi de Dalmases, l’ambaixador català a Londres que ha estat informant durant tot el setge de les accions diplomàtiques que ha portat a terme a la cort de la reina Anna. Però el resultat de les seves gestions arribarà tard. Només una setmana tard, però massa tard. Arriba a la placeta d’en Marcús. Entra a la petita església. Les veles cremen al voltant de la imatge. Murmura uns versos dels Goigs de Nostra Senyora de la Llibertat. I tanca els ulls.

Villarroel és la seva cambra. Havia dimitit del seu càrrec, però el vaixell cap a Menorca no ha arribat i s'ha quedat. Pensa en l'inevitable i que, aleshores, ell voldrà estar amb els seus soldats. N'està orgullós, d'ells, i d'aquesta ciutat de Barcelona que s'ha defensat com cap altra al món.

Però no serviria de res avui recordar el darrer contraatac del general Villarroel, a mig matí del dia 11, avançant amb la cavalleria pel Born camí del Pla d’en Llull, si no aconseguís interpel·lar-nos per entendre com un home acaba lligant la sort del seu país, fins en el cas de la derrota, a la seva pròpia sort; no serviria de res recordar l’honorable capteniment del conseller en cap, Rafael Casanova, partidari de la capitulació però conseqüent amb la voluntat del poble, si no fos capaç de fer-nos adonar que la fidelitat a la terra supera les pròpies conviccions; no serviria de res recordar els defensors de Barcelona, els homes de la Coronela, això és el poble mateix, els mercaders, sastres, estudiants, notaris, cordoners, argenters, velers, sabaters, llibreters, teixidors, argenters, ferrers, carnissers, escudellers adroguers, etc, disposats a la defensa d’una ciutat que es defensava a ultrança, si no ens permetés concloure que aquells catalans de 1714 senzillament estaven defensant una manera de ser, de viure, de ser i viure lliures.

No sabien ben bé què volia dir això, però alguna cosa els portava a creure que la seva manera de com havien viscut, la seva condició de ciutadans catalans, estaven en perill. I van entendre que el seu sentit del deure –tant amb els qui els havien precedit, com amb els qui els havien de succeir- els portava a la lluita a ultrança.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)