«Acudeix al front de combat, clama per auxili a viles i pobles del país, és present, amb la Coronela, en els horribles combats del convent de Santa Clara d'agost»

Ara que ja sembla que 1714 no hagués arribat a passar mai i que el Born és de nou un mercat de mercats amb unes pedres a sota, és bo tornar als orígens per a ser originals. 

De tots els personatges de l’escena dels anys de la guerra contra la invasió borbònica de Catalunya, el meu favorit és Rafael Casanova. L’antiheroi que dubtava –com Claris- però que per damunt de vacil·lacions i preguntes va respondre sempre amb el mateix capteniment: la fidelitat al compliment del seu deure com a servidor públic. Mentre el món era regit per testes coronades, prínceps i emperadors, a Catalunya un advocat n’administrava el destí. Que el poble havia volgut donar-se: la guerra a ultrança per a defensa de les seves llibertats.

Nascut el 1660 a Moià, el 1678 ja exercia d'advocat a Barcelona. L'any 1707 és nomenat Ciutadà Honrat de la Ciutat per Carles III. És un jurista de prestigi, un patrici de la naixent burgesia barcelonina, vidu, amb un fill. Sis anys després, amb 53 anys, la sort fa que sigui nomenat conseller en cap. Des d'aquell moment menarà una activitat frenètica, al capdavant d'una ciutat assetjada. El 3 de setembre de 1713, els borbònics confisquen els seus béns a Sant Boi. Sap que representa la màxima autoritat civil i assumeix la tradició dels Fivaller i Fontanella. Es preocupa de l'abastiment de la població i de la defensa de la ciutat. En l'organització de la Junta de Guerra, ell es reserva la presidència de la 9a, la que fa referència als afers militars. Vetlla per evitar el pillatge i l'estraperlo. El 16 de maig de 1714, amb la resta de consellers de la ciutat, acorden, per unanimitat, continuar la lluita fins a la darrera gota de sang. Ho juren amb les espases alçades. El 28 de juliol decreta la mobilització general “de 14 anys en amunt”. Però, sobretot, el Consell en Cap exerceix de coronel de la Coronela, això és, de l'organització i coordinació dels ciutadans de Barcelona. Acudeix al front de combat, clama per auxili a viles i pobles del país, és present, amb la Coronela, en els horribles combats del convent de Santa Clara d'agost, se'l veu a les nits visitant les muralles, escolta els crits de fam que pateixen soldats i poble, mentre arriba un setembre fred i l'aigua de la pluja entra fins a les entranyes de la gent.

El 4 de setembre es reuneix el Consell dels Tres Comuns. Casanova, com Villarroel i altres dos membres, vota a favor de la capitulació, però la gran majoria decideix resistir. El general Villarroel, disconforme, dimiteix; Casanova, disconforme també, es manté en el càrrec, assumint fins al final una resolució que no comparteix. La resta és conegut. 

Fa dos anys, l’amic Antoni Muñoz va publicar L’11 de setembre poble a poble, un d’aquelles llibres que a cada plana hi descobreixes un fet nou, inèdit, fins aleshores sepultat en els arxius militars espanyols o internacionals. 

Muñoz relata una escena que va produir-se a finals de juny, quan l’almirall Ducasse va ser reemplaçat per Bellefontaine. Es van fer uns intercanvis de presoners i, en una litúrgia més de les cerimònies de la guerra, Casanova pujà a bord de la galera de Ducasse per a acomiadar-se’n. Els fets foren narrats per un “periodista” que va publicar la crònica a “Le clef du Cabinet des Princes de l’Europe”. Casanova li diu a Ducasse que l’emperador austríac  els enviarà un estol marítim amb 8.000 homes i que al Tractat e Rastatt hi ha un capítol en favor dels catalans. Ducasse li nega. I aleshores, Casanova deixa anar: “Senyor, fent nostres interessos de Sa Majestat Imperial hem pres una decisió bona o dolenta. Si és bona, el cel ens protegirà i la posteritat ens lloarà i ens plorarà. Si és dolenta, tampoc n’hauríem sortit més ben parats si ens haguéssim sotmès. Ja és massa tard per fer-nos enrere, encara que acabem enterrats sota les ruïnes de les nostres cases…”

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)