«Veniu a Santa Coloma de Farners, participeu de la revolta, alceu les falçs altra vegada ​i disposeu-vos, de nou, a encendre un país sencer»

“Aquesta terra s’està cremant i creixen per moments les desdites nostres”, escrivia l’1 de maig de 1640 el president de la Generalitat, Pau Claris, als ambaixadors catalans a Madrid. I una espurna va encendre la revolta. La defensa de la terra va empènyer a agafar les falçs i dagues de tall, fangues i pedrenyals, per alçar un poble El dia abans, a Santa Coloma de Farners, els colomencs, farts d’abjectes humiliacions i abusos de tota mena, acorralen l’agutzil reial Montrodon i el maten. Felip IV, en revenja, ordena arrasar la ciutat, cosa que fan els seus soldats els dies 14, 15 i 16 de maig. Però l’esclafament de Santa Coloma i de Riudarenes va provocar alguna cosa més que un incendi, va provocar una revolució. I al cap d’unes setmanes, quan desenes de segadors vinguts d'arreu del país van arribar a la capital, en aquella jornada de Corpus –on va córrer poca sang- , el destí estava escrit.

Fins nosaltres mateixos a vegades ens censurem els mots. La “Guerra de Separació” ha esdevingut la “Guerra dels Segadors”, com mig tapant el que van ser aquells anys: l’exercici de la nostra sobirania. Un home, el “restaurador de la pàtria”, Pau Claris va saber maniobrar amb encert (“pare, protector, defensor i llibertador de la pàtria, com extensament ho diran les històries en l’esdevenidor. Déu lo tinga en la sua santa glòria; i prenguen ànimo los catalans de què en la major aflicció (Catalunya) ha tingut un fill que li ha donada la llibertat i restaurats tots sos germans, i que per exemple llur no li falten semblants fills en l’esdevenidor”, Dietari de la Generalitat, 28 de febrer de 1641, amb motiu de la mort de Claris).

A hores d’ara ja sembla clar que la revolta dels Segadors fou una barreja, no sempre en la mateixa direcció, de lluites socials i nacionals. Tant se val, uns pocs homes van maniobrar amb l’habilitat que exigien aquells moments i, malgrat que fos efímera i desdibuixada, ens regalaren una República Catalana lliure i independent que, d’acord amb el professor Simon, va durar, de facto, del 16 de gener de 1641 fins el 30 de desembre del mateix any.

Claris va morir -tot apunta que enverinat- el 27 de febrer de 1641, just pocs dies després de signar la proclamació de la República Catalana, la primera de les repúbliques que han proclamat, sempre unilateralment, els catalans. Les seves despulles van ser enterrades en una capella del convent de Sant Joan de Jerusalem. El seu record va anar-se esllanguint en la memòria dels catalans fins a l’extrem que, quan va obrir-se la Via Laietana el 1886, va enderrocar-se el convent, sense que ningú no prestés atenció a salvar la seva tomba. Avui, en el lloc que ocupava el convent, hi ha la seu de Catalunya Caixa, amb els dirigents que van portar-la a la ruïna, després d’una gestió catastròfica, investigats.

El proper cap de setmana, 13 i 14 de maig, la capitalitat del país es trasllada al lloc on va començar tot, Santa Coloma de Farners. Un grup de colomencs, La Sega, organitza un vibrant programa d’activitats per a tothom. Veniu a Santa Coloma, participeu de la revolta, alceu les falçs altra vegada (“símbols de llibertat”, en deia Rovira i Virgili), torneu a ésser i disposeu-vos, de nou, a encendre un país sencer. Com diu el lema d’enguany: “1640-2017, seguim revoltats!”.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)