«Com la trobem a faltar, avui, en una Catalunya que, si vol guanyar, ha de tornar a revoltar-se»

Vaig assabentar-me una mica de casualitat de què el fons Montserrat Roig es trobava a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Un dia m'hi vaig arribar i vaig demanar consultar-lo. De la generació dels "fills forçats del franquisme", m'han interessat especialment Ramon Barnils i Montserrat Roig, per la seva literatura, pel seu compromís i perquè d'alguna manera eren dos periodistes que van tenir sempre molt clara la tradició en la qual s'emmarcava el seu treball. Com Quim Monzó i un parell més, formen part de la generació dels "joves" periodistes de la transició que giren la vista enrere, més enllà del fossat de 1939, i intenten relligar amb la tradició republicana, el periodisme de Pla, Sagarra, Xammar, Planes o Carner.

Els fons de Montserrat Roig és esplèndid, amb desenes d'articles seus, contes, esborranys d'obres, assaigs, correspondència. Una carpeta va atraure la meva atenció, perquè tenia un títol molt atractiu: Diari d'uns anys.

Montserrat Roig, que el 1975 ja portava una intensa carrera literària (havia publicat Ramona, adéu i Molta roba i poc sabó... i tan neta que la volen, i era a punt de guanyar, l'any següent, el premi Sant Jordi, amb El temps de les cireres, mentre treballava en l'assaig Els catalans als camps nazis -obra colossal- que sortiria publicat el 1977, el mateix any en què encetaria les seves col·laboracions televisives en el programa Personatges, de TV2), també era un dels noms que despuntaven en el periodisme. A la ratlla dels 30 anys, ja havia escrit a Serra d'Or -on va començar- Tele/eXpres, Destino, Cuadernos para el diálogo, etc. (vegis l'excel·lent web que inclou el seu catàleg periodístic a http://www.upf.edu/depeca/GRP/Roig/index.html, treball col·lectiu coordinat pels professors Jaume Guillamet i Marcel Mauri).

L'any 1975 inicia la seva col·laboració a Mundo Diario, en el qual, des de 1974, es publicava una pàgina escrita en català: Catalunya Endins. Aquí compartirà columna amb periodistes com Terenci Moix, Josep Maria Poblet, Maria Aurèlia Campmany, Maurici Serrahima o Marta Pessarrodona. També col·labora a Treball amb dos articles excepcionals signats amb pseudònim, Capità Nemo. A partir dels 80, el seu periodisme s'intensifica, arriben les col·laboracions a El Periódico i la columna de la darrere pàgina de l'Avui, amb la qual alguns començàvem cada dia la lectura del diari.

En paraules del seu fill, Roger Sempere, al pròleg de Diari d'uns anys: "Com en l'espai, Montserrat Roig es mou en tres eixos: és feminista, catalanista i d'esquerres. Eixos que, en constant aprenentatge, va perfilant i contextualitzant al moment històric sense perdre'n la unitat. Hi ha una evolució estilística molt evident. Montserrat Roig considerava la seva feina un ofici. Els oficis cal practicar-los per tal d'assolir certa perfecció. Perfecció que mai és total. No són meves aquestes paraules, les recupero del record [...] Nosaltres som els néts del franquisme i els nostres pares els va tocar viure'l, malauradament, en la seva plenitud. Llegint els articles d'aquest recull, un nét atent pot resseguir la nostra història més recent [...] En moltes qüestions no hem avançat gaire, els temes són recurrents encara. Hi ha molta feina per fer i els escrits de Montserrat Roig, malgrat els anys passats, ens poden ajudar a entendre el món i guiar-nos en què cal fer i per què cal seguir lluitant."

"La llengua sóc jo i escric en català perquè vull". Així es va deixar anar la Montserrat Roig un dia. I així va desencadenar tota la seva força creativa, utilitzant la llengua i la cultura com les armes de la seva revolució.

Dimecres 19, a les 7 de la tarda, la recordarem, juntament amb Patrícia Gabancho, Jaume Serra i Fontelles i M. Àngels Cabré, en la seva "Revolta de l'Ateneu". Com diu el programa: "L'any 1976, Montserrat Roig, va entrar a formar part de la Junta Directiva de l'Ateneu Barcelonès com a vocal. Es tractava d'una Junta no oberta a eleccions democràtiques i amb membres afins al règim franquista presidida per Andreu Brugués i Llobera. Roig, juntament amb Josep Maria Prim Serentill i Joan Alegret Llorens, varen forçar un gir en la forma de participació i van aconseguir entrar com a vocals". També el mateix dimecres s'inaugura una exposició sobre "Montserrat Roig i la revolta de l'Ateneu". Com la trobem a faltar, avui, en una Catalunya que, si vol guanyar, ha de tornar a revoltar-se.

 (Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)