«El 9 d’abril de 1938, a les set del matí, abans de la descàrrega de l’escamot d’afusellament, amb veu clara i serena, es va sentir: 'Visca Catalunya lliure!'»

Va ser un dels polítics més brillants de la seva generació, i un dels més perseguits per la seva defensa a ultrança de Catalunya, amb tres consells de guerra sumaríssims, el darrer del qual va comportar el seu afusellament. Amb quaranta anys, havia estat conseller de la República Catalana del 14 d'abril i diputat a Madrid. Va defensar ardidament el dret a l'autodeterminació de Catalunya. Militant d'Acció Catalana i d'Unió Democràtica, catòlic i independentista, si alguna cosa destaca de Manuel Carrasco és que la seva va ser una vida absolutament entregada a la llibertat, individual, familiar i col·lectiva. El dimarts 23 d’octubre de 1923, en el seu diari, el dia en què va ingressar a la presó de Burgos per primer cop per unes il·lustracions publicades al setmanari L’Estevet, es pot llegir: “De tot cor demano a Déu que accepti el sacrifici d’aquest dia i d’aquesta nit, els més pesarosos, sens dubte, del meu captiveri, i vulgui permetre que siguin profitosos per a la independència de Catalunya, el meu suprem ideal d’aquest món.” Gairebé 15 anys després, a Burgos altra vegada, el 9 d’abril de 1938, a les set del matí, abans de la descàrrega de l’escamot d’afusellament, amb veu clara i serena, es va sentir: “Visca Catalunya lliure!” i “Jesús, Jesús, Jesús”. Aquesta és la crònica telegràfica de les seves últimes hores:

8 d'abril 1938. Al matí, Pilar Azemar escriu la carta setmanal al seu marit, Manuel Carrasco, des de París, on viu refugiada, després d'haver passat també ella i els seus fills uns mesos a la presó i haver estat bescanviats per uns altres presoners del bàndol republicà. La carta no li arribarà mai a Carrasco. Potser a la mateixa hora, i en tot cas, al matí, també, Franco, des de Saragossa, firma l'"enterado" de l'ordre d'execució de Carrasco -pendent des d'agost de 1937. "Curiosament", l'enterado arriba a Burgos al vespre, impedint qualsevol reacció.  A les vuit del vespre, per un oficinista de la presó, el pare Romanyà s'assabenta de la immediata execució. Amic íntim de Carrasco, intenta desesperadament unes últimes gestiones. Inútilment. 

9 d'abril 1938. A les 1.45h. es comunica formalment a Carrasco l'execució imminent. Aquest demana l'assistència del P. Romanyà i fer testament sacramental. Aquesta petició amaga un altre objectiu: atorgar testament sacramental li permet cridar a dos amics catalans que compartien presidi a Burgos: Sagarra i Solsona, amb els que pot passar dues hores. Aleshores, aquella matinada, Carrasco escriu dues cartes: a la seva dona i al president Lluís Companys. El jutge militar li dona paraula d'honor d'entregar-les. No ho farà mai, traint la seva promesa.

5 de la matinada. El presoner entra en capella. Carrasco rebutja el capellà de la presó. Arriba el P. Romanyà, jesuïta, amb qui passa els darrers moments celebrant plegats la misa pro agonizantibus, en llatí. Combrega i resa les oracions pels agonitzants.

6.45h. Surten de la capella. Carrasco entrega les fotos de la seva dona i fills al P. Romanyà. Porta un crucifix en una mà i una sabateta de la seva filla petita en l'altra.

6.55h. Arriben al fossar, a les afores de la presó. S'abraça al P. Romanyà i li dona la sabateta. L'escamot d'afusellament és a punt.

7h. Carrasco, que no s'ha deixat embenar els ulls, mira l'escamot. I crida: "El que ha estat el lema de la meva vida i que porto al cor, vull que sigui el meu crit en aquest moment: Visca Catalunya Lliure!". L'oficial de l'escamot crida: "Fuego". Carrasco va resant: "Jesús, Jesús.." Cau. L'oficial li dispara el tret de gràcia. El P. Romanyà, l'extremuncia. El secretari, Valdemoro, fa constar que eren les set en punt de la matinada del 9 d'abril de 1.938, Divendres de Passió.

(Els llibres d'Hilari Raguer i Josep Benet són bàsics per conèixer la vida i la mort de Manuel Carrasco i Formiguera).

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)