«Gràcies, doncs, a tots els qui han fet possible aquesta 'Història del Periodisme de Catalunya', que ens permet reivindicar la tradició periodística catalana»

Dilluns va presentar-se una obra cabdal, un d'aquells treballs que tallen la respiració, digne mereixedor d'un dels adjectius planians de referència: colossal: la Història del Periodisme de Catalunya, editada per Sàpiens en tres volums i amb un equip de 50 especialistes coordinats per Francesc Canosa.

Però més enllà d'una edició monumental (en la línia dels clàssics manuals de Tasis-Torrent, Gavinel, Guillamet, etc), el seu enfocament àgil, divulgatiu i, per què no?, entretingut, el converteix en una eina d'interès general, per a tots els públics, permetent obrir la porta a un món fascinant: la història dels qui van explicar un país, el teu país, estimat lector.

Quan vaig enfrontar-me a la biografia d'Eugeni Xammar, ja fa deu anys, desconeixia gairebé completament els grans noms del periodisme català. Més enllà de Pla, Sagarra, Gaziel hi havia un univers de noms i articles. Però ningú no me n'havia parlat. En bona part, el periodisme català estava a les fosques: qui eren Just Cabot, Jaume Passarell, Àngel Ferran, Emili Vigo, etc.?

I va ser seguint i estudiant en Xammar que vaig adonar-me de dues coses: una, del valor literari d’aquella premsa republicana, i dues, del valor normalitzador d’aquella premsa. És a dir, ara, és evident que potser la premsa escrita ja no té aquella potència que tenien els mitjans republicans a l’hora de conformar l'imaginari català d'abans de la Guerra Civil. Però aleshores eren ELS mitjans de comunicació i aquella generació va fer possible que esclatés amb tota la força aquella llengua que estrenàvem, convertint-la en primer lloc en una llengua estàndard, dúctil i apta; i, després, molts d'ells, servint-se'n per a fer literatura.

Personalment, valoro aquest punt per sobre de tots. La meva experiència com a lector, que és la que avui puc compartir, és aquesta: cada vegada que apareix un nou nom d’aquests periodistes (un recull dels seus articles, la seva biografia), sigui Josep Maria Planas, sigui Irene Polo, Manuel Brunet o Josep Maria Corredor, resulta que ens agraden, que els llegim amb autèntic plaer, ens sembla que és una prosa escrita abans d’ahir.

Un dia, parlant de Just Cabot, Julià de Jòdar va definir aquella generació de periodistes com la de les tres "c": catalanisme, cosmopolitisme i compromís. Exacte. Són les tres, i sense una de les tres, no s’entén res. Si li treus el cosmopolitisme, no els entens, a aquella generació; i si li treus el catalanisme, tampoc. I, esclar, finalment, el compromís.

Segons explica l’amic Canosa, citant una opinió d’en Josep Maria Lladó, el 80% dels periodistes d’aquest país es van exiliar el 1939. El 80%! Això és d’una envergadura tal, el canvi va ser tan absolutament monstruós que la majoria d'aquells referents vans ser sepultats, oblidats... i substituïts. Fins fa ben poc, parlar de Just Cabot o de Domènec de Bellmunt o de Joan Tomàs, o de Lluís Aymamí era parlar d’uns mons absolutament desconeguts.

L’Amadeu Cuito afirma que per entendre un país, s’ha d’haver llegit la seva literatura. Com podíem entendre el nostre si no havíem tingut ocasió de llegir amb normalitat tots aquests autors, i si desconeixíem què van escriure?  És per això que, com a lector, he tingut sempre una sensació d'estafa total, que se m'ha privat de milers d'hores de lectura, que s'havia esclafat un moment brillant de la nostra història literària.

Gràcies, doncs, a tots els qui han fet possible aquesta Història del Periodisme de Catalunya, que ens permet reivindicar la tradició periodística catalana. La nostra. La que lògicament s’hauria de reivindicar i ensenyar a les facultats de periodisme.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)