«I tanmateix, Irla, que va escriure a raig les quartilles, transmet una estranya barreja d'integritat i coratge, d'home fet d'una peça, aquella mena de pagesos de les nostres comarques per qui la paraula donada és suficient per complir qualsevol pacte»

Gener del 1955. El president Irla s'adreça a un bon amic seu, Just Cabot, i, agraint-li la seva felicitació d'any nou, li diu: "Les meves preocupacions actuals: el camí que seguirà la joventut catalana, el dret de Catalunya a la seva llibertat i també la pau del món". Dos anys i mig després, renunciava a la presidència. El 19 de setembre del 1958, a punt de complir vuitanta-dos anys, moria a Sant Rafèu (Provença).

En les seves memòries -la lletra oberta que va adreçar als seus estimats amics bisbalencs, amb la que s'acomiadava del seu país-, el president hi vessa els seus records, l'única manera d'evitar convertir el silenci en presó, l'exili en no-lloc, el dia a dia en no-ser.

En poc més de 50 planes, Irla justifica el seu compromís polític permanent, incansable, tossut. La seva és una veu que no calla, que recorda lliure, com un quixot que marxa contra els seus molins de vent. I acaba esdevenint un crit per tal que ningú no oblidi les seves raons i els seus perquès: Llibertat, Justícia i República.

La tristesa d'aquestes planes és infinita, com si escrivís a la intempèrie, desemparat, olorant la mort propera. Vell, arruïnat, sol, amb la presidència ja en mans de Tarradellas, i amb la desesperança d'haver-ho perdut tot per uns ideals i unes fidelitats. Són, també, unes altres meditacions en el desert, "lluny de la pàtria i fosca encara l'estrella que ha d'il·luminar el cel nostre".

I tanmateix, Irla, que va escriure a raig les quartilles, sense altres dades a la mà que la seva memòria, transmet una estranya barreja d'integritat i coratge, d'home fet d'una peça, aquella mena de pagesos de les nostres comarques per qui la paraula donada és suficient per complir qualsevol pacte. Mogut pel somni del republicanisme tan arrelat al nord del país, i encomanat del catalanisme -és significatiu que comenci precisament parlant de la Solidaritat Catalana-. Amb èxits que arriben ben aviat: alcalde de Sant Feliu i diputat provincial. Les lluites colze a colze amb Salvador Albert -un altre gran homenot de la Catalunya vella-, els primers triomfs electorals, la dictadura de Primo. I l'arribada de l'alba republicana, el desvetllament nacional i nous càrrecs públics, ara ja d'àmbit nacional: delegat del govern de la Generalitat a Girona i diputat. Anys de combat al costat del seu partit, l'Esquerra de Macià i després de la de Companys, presidents amb els quals mai conspirarà en contra -cosa que el fa també singular i especial- . A finals de 1938, és escollit president del Parlament de Catalunya, signant d'aquesta manera la seva sort. Poques setmanes després creua la ratlla. Té 62 anys.

En els primers mesos d'exili constata la destrucció del seu món. Arriba després la caiguda de França i l'afusellament de Companys, a qui dedica un sentit homenatge. I l'acceptació, conseqüent amb la defensa dels drets de l'home i de Catalunya, de la presidència de la Generalitat, coneixent els riscos altíssims d'aquesta decisió.

Tanmateix, el lector que s'endinsi en aquestes memòries té un problema gravíssim. És imperdonable enfrontar-se al personatge "només" amb aquest text a la mà. Aquestes memòries donen, sobretot, una imatge de l'Irla home. Però cal completar-lo amb l'Irla polític amb tots els detalls i matisos. I és en la seva actuació pública, en els "fets", on el president se'ns presenta com un home d'estat i de govern, capaç, que es mou àgil i astut, que sap conciliar i cedir quan cal, però que no defuig l'enfrontament i defensa també les seves posicions amb ardidesa -per exemple, en l'espoli de les finances de la Generalitat.

En una de les cartes enviades a Tarradellas, de 13 de gener de 1953, escriu: "Moltes vegades, pensant en Catalunya, em recordo d'uns mots de Rizal en el seu Noli me tangere: "Vosaltres que veureu la llum de l'alba brillar damunt la pàtria, recordeu-vos dels qui hem caigut durant la nit". Jo crec que aquests mots assenyalen la nostra missió: compta el nostre deure de catalans en la mesura de les nostres forces, possibilitats, portar-nos dignament duran la nit, perquè els que vinguin i puguin gaudir de la llibertat de la nostra pàtria es puguin recordar de nosaltres sense haver-se'n d'avergonyir".

I, certament, és així. De ningú ens podem avergonyir menys que de Josep Irla.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)