«Com podem permetre-ho? Com podrem explicar-nos-ho algun dia? Què estem esperant? Fer-los costat no és tan sols un acte de justícia, sinó de vindicació de la nostra pròpia història»

Havien embarcat a Marsella, un dia de desembre. Era l'inici del final d'una fugida que havia començat quasi un any enrere, en els darrers dies de la Catalunya republicana. Amb un bibliobús del servei de biblioteques al front, travessant aquelles carreteres que començaven a omplir-se del gran èxode d'un poble que avançava derrotat i en silenci.

Tot passava de pressa, en aquell primer any d'exili, excepte pels milers de catalans que seguien esperant i esperant en els camps de concentració nord-catalans. L'esclat de la Segona Guerra Mundial va encendre un nou èxode, més accelerat encara. Calia decidir el futur en uns segons. Desenes de famílies van triar anar a Sud-Amèrica.

I va arribar Nadal. A Prada, al recés de Pau Casals, les famílies de Pompeu Fabra i Joan Alavedra cantaven cançons prop del pessebre. A París, la família de Carrasco i Formiguera plorava el pare absent. Lluís Companys era amb Lluïset, el fill estimat. I milers de catalans trobaven un moment per dir-se Bon Nadal als camps d'Argelers o Sant Cebrià, o en desenes de poblets francesos. Aviat molt s'afegirien a la resistència i, encalçats per un destí de tragèdies, acabarien al pitjor infern possible, inimaginable: Mauthausen.

També hi havia catalans a l'URSS. Alguns aviadors catalans s'havien desplaçat a Moscou. També ells serien víctimes del totalitarisme i anirien a omplir els inacabables camps del Gulag.

A bord del Florida, la mare de Francesc Trabal va fer un petit pessebre, i la dona de Joan Oliver, també, aprofitant unes figuretes provençals, a les quals va afegir "un prat de mocador verd i una estrella de paper de plata"; i els fills de Benguer el anaven cantant unes nadales, "només amb la simbomba de l'aigua fendida per la proa". Trabal mateix, el desembre següent, a la revista Germanor, explicava: "Una gran pau ajudà el pas del vaixell aquella nit en ruta vers Rio de Janeiro: l'aigua no es movia. Cap llum no revelava el nostre pas cap a la immensitat. Érem una volva que el vent d'Europa gronxava cap a aquesta banda del món i que un clergue patriota basc beneïa a mitjanit entonant a boca tancada l'hosanna de pau i de fe en una transfiguració que ens donava coratge. Alçàrem els ulls a l'infinit, en l'hora dolça nocturna, i encara descobrírem l'àngel de Nadal que ens assenyalava la ruta, i poc després vèiem les primeres llums d'Amèrica, fent-nos bolcar el cor".

Va semblar com si en aquell Nadal de 1939 tot s'aturés i per primer cop l'exili sencer prengués consciència de la certesa de la pàtria perduda, esquivada fins aleshores en la rutina de la supervivència.

Nadal d'exili! Possiblement no hi ha un moment més trist. Milers de ciutadans de tot el món viuran enguany el seu. I molts a alta mar, també, enmig del fred i la tempesta, però no dins d'un buc, sinó d'una balsa atrotinada i desfeta. I viuran el mateix que vam viure nosaltres i enyoraran el mateix que vam enyorar nosaltres. Però no tindran temps de mirar el cel ni les estrelles, i en lloc de pau només sentiran por. Ho han perdut tot, tan sols confien en la bona fe dels homes de bona voluntat. La nit serà fosca com la gola del llop.

Com podem permetre-ho? Com podrem explicar-nos-ho algun dia? Què estem esperant? Fer-los costat no és tan sols un acte de justícia, sinó de vindicació de la nostra pròpia història.

Bon Nadal.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)