Si els sembla bé, podríem passar unes setmanes amb els clàssics. I com que darrerament porto unes quantes visites als arxius i hemeroteques, els suggereixo un tomb per la vida d’Eugeni Xammar.

Un cas curiós d’apropiació indeguda. Per part dels espanyols, naturalment.

Avui el Sr. Xammar s´ha convertit en el periodista espanyol de referència. Ni Camba, ni Chaves Nogales, ni Corpus Barga. Una certa crítica “ciudadana” (pseudoprogressista, pseudoliberal i espanyola –el darrer adjectiu, sense el pseudo-) es rendeix a la seva prosa i al seu estil, a l'home de món, al reporter agosarat de Berlín, a l'amic de Pla, al català cosmopolita i viatjat (això agrada molt, es veu). Al periodisme en majúscules, diuen. A l´home que es va fer a Madrid, sostenen. I sol resumir el panegíric amb les paraules que Madariaga (com abans Pla) li va adreçar (“El hombre más inteligente que dió Espana en el Siglo XX” –he decidit eliminar la “ene” del meu ordinador, ja em perdonaran-). Com passant de puntetes per sobre del seu catalanisme granític, que molesta o desdibuixa el personatge que voldrien. I sense el qual no es pot entendre res.

Enric Vila, en un article antològic a Benzina fou el primer a denunciar-ho: “Xammar, perdona’ls”. Per cert, confiem en poder tornar a llegir-lo, al Sr. Vila, ben aviat. Aquí, al singular. Sospito que a Xammar li agradaria.

Per això cal tornar a mirar-se el personatge des d'una altra òptica, tal i com el seu amic, el mestre represaliat de l’Ametlla, Josep Badia, ens en va trametre la seva memòria.

Què ens intenten vendre ara els provincialistes contra els quals Xammar va lluitar tota la seva vida?

Xammar, que és de la Junta del Barça el 1904, Secretari de l'Associació Nacionalista Catalana (dins de la Unió Catalanista, d'on, diu ell, no es mourà mai -i no se'n mou-), catalanista íntegre, cap de gabinet del President Irla, secretari de Cultura Catalana que organitza l'homenatge a Fabra en els seus 80 anys, que, com Casals amb el violoncel, es guarda les paraules per quan la democràcia torni al seu país, que a la seva casa de l'Ametlla, l'any 73, hi penjava una senyera, que rebutja un homenatge a Xavier Regàs el 14 de marc del 72 perquè la  butlleta que l'arriba és en català i castellà i després de recordar que parla 7 idiomes diu "... els documents bilingues catalano-castellans no els entenc. I quan dic que no els entenc, vostès ja m'entenen. Vull dir que els entenc massa", el Xammar amic d'Ametlla i Josep Maria Planas, de Joan Casanovas i Amadeu Hurtado, de Pompeu Fabra i de Rovira i Virgili... a veure, per l’amor de Déu, aquest home per què escrivia i per què escrivia com escrivia?

Aviat ja no entendrem res si no som capaços d’adonar-nos que a Catalunya, un dia, van viure i van escriure uns homes que vivien i escrivien d’una manera perquè, senzillament, volien ser una mica més lliures, una mica més audaços i una mica menys covards. Sí, volien ser moderns. I per aconseguir-ho, l´única eina viable era el catalanisme.

Seria bo no oblidar-ho.

(continuarà)