El dia 31 de gener de 1939, un Bibliobús i un autocar, encapçalats per un cotxe oficial, sortien de Can Perxers, a l’Agullana, camí de La Jonquera.

La majoria dels que hi viatjaven portava molts dies reclosos al Mas i l’impacte brutal del que van veure no van poder oblidar-ho mai: milers de persones escampades i xopes, piles enormes de parracs i roba estesa i matalassos i coixins i restes de tota mena, columnes per tot arreu de fums dels petits campaments de refugiats, vehicles abandonats al llarg de la carretera. Tot destrossat i abandonat. És l’obsessió de fugir, abandonar-ho tot, fugir i fugir, deixar maletes i paquets i baguls, i fugir i fugir.

“Ho hem perdut tot menys nosaltres mateixos” escriuria un dia Anna Murià. A tots els escriptors i intel·lectuals que viatjaven en aquells bibliobús i aquell autocar, els esperava l’exili. Fabra, Rodoreda, Rovira i Virgili, Murià, Pau Vila, Francès, Maseras, i les dones i les famílies de Benguerel, Oliver, Trabal, eren alguns dels noms dels que anaven en aquella expedició.

Ens queda la memòria. A tots els pobles vençuts els queda la memòria, només. El Bibliobús que va marxar de Barcelona el dia 23 de gener de 1939 i que entrava a França 8 dies després, és molt més que una carrosseria destartalada que s’arrossegava com podia per les carreteres embussades, plenes de gent que fugia de la por i la barbàrie, enmig dels bombardejos, en aquell últim hivern de la guerra; és un símbol.

Aquest diumenge hem anat a Can Perxers i la seva propietària ha tingut la gentilesa d’obrir-nos el Mas. Hem vist la cuina on, sovint, Companys baixava a escalfar-se; la terrassa on Pi i Sunyer i Rovira i Virgili, davant la plana de l’Empordà, parlaven del desastre de la guerra; les habitacions, on tres-centes persones passaven la nit, enmig d´un baf de quadra de tanta gent amuntegada; les restes del paller que Líster va fer volar pels aires, èxit parcial de la seva intenció de fer volar tota el Mas. Maria Perxés, la seva actual propietària, sense cap ajut, ha anat reconstruint la casa, les pedres, el rellotge de sol i una memòria.

Allà es va truncar el somni de fer de Catalunya un gran país modern, amb una cultura pròpia. Ho va dir Guansé: Can Perxers és la darrera nit catalana.