23 de gener de 1939. A primera hora de la tarda surt un Bibliobús des del Palau Robert, seu de la Institució de les Lletres Catalanes. Un grup d’intel·lectuals i escriptors s’han assegut com han pogut en uns taulons que hi han posat a través, traient-hi els pocs llibres que hi quedaven, en aquell camió militar que havia estat reconvertit en Biblioteca per a servir llibres als soldats del front. Fugen de Barcelona cap a un destí incert. Pi i Sunyer havia encarregat a un funcionari de la Conselleria de Cultura, Miquel Joseph, feia poques hores, l’evacuació d’alguns dels escriptors que tres dies abans de la caiguda de Barcelona encara seguien a la ciutat Els germans Trabal, Mercè Rodoreda, Armand Obiols, Joan Oliver o Lluís Montanyà van entrar al Bibliobús i Joseph va donar l’ordre de marxar. L’endemà, un camió sortiria del mateix lloc amb en Xavier Benguerel, en Domènec Guansé, l’Alfons Maseres, en Ramon Vinyes o en Sebastià Gasch. I encara altres ho farien en cotxe, com les famílies de Feliu Elias o de Pompeu Fabra. Tots s’acabarien trobant, juntament amb el grup de polítics que també fugia, narrat de manera extraordinària per Rovira i Virgili a Els darrers dies de la Catalunya contemporània, a un mas de les afores d´Agullana, Can Perxers, on aviat arribaria el President Companys i, una mica més tard, el President Aguirre.

Sóc absolutament parcial en aquesta afirmació, però per mi aquell Bibliobús s’ha anat convertint poc a poc en el millor exemple del que va significar aquella desfeta. La història d’aquell vehicle representa molt més que una carrosseria abonyegada que s’arrossegava com podia per les carreteres embussades, plenes de gent, d’un poble camí de l’èxode, aquell final de gener de 1939.  És el símbol de la llengua i la cultura de Catalunya, vençuda, camí de l’exili. És la representació més ben acabada del desastre nacional que la guerra d’Espanya va tenir pel nostre país: una cultura esclafada.

El genocidi que ha viscut Catalunya és d’unes proporcions tan colossals que difícilment es troben exemples semblants a l’Europa occidental. La destralada franquista va esmicolar un projecte de país, un projecte tenaçment sostingut per uns quants homes, els de la crosta nacionalista d’aleshores. Uns homes que no lluitaven per un finançament, o uns peatges o el certificat de pesca fluvial, sinó que lluitaven per la llibertat, per trenar un país culturalment avançat, per redreçar nacionalment un poble. Anaven construint nació, avançaven, i a mi no em cap cada dubte que la separació amb Espanya hauria estat irreversible amb 10 anys més de democràcia. Com pot un poble en democràcia continuar esclau?

Fa setanta anys que la llarga nit de la cultura catalana va començar. Els nostres pares ens han salvat la llengua i aquí i allà han anat apareixen fanalets d’esperança. Però hem perdut el nord. Per què lluitem, els catalans? Ens tenen col·lapsats en petiteses i els arbres no ens deixen veure el bosc. Lluitem per un Estatut o per la llibertat? Lluitem per unes xifres econòmiques o per una cultura catalana hegemònica? Lluitem per les competències de pesca o per construir nació?

En un dels textos més emocionants que jo hagi llegit mai, Francesc Trabal va escriure a l’exili una carta a la seva neboda intentant explicar-li la seva decisió. Li deia: “No sabíem, no sabem, si mai podrem tornar amb tu, però sabíem, sabem, que la llengua catalana tornaria a tu, que la llengua catalana seria la teva llengua, que tu eres Catalunya i si et deixàvem era per no deixar-te. (...) Un de nosaltres s’ajupí, es posà de genolls en calma i besà la terra. No et recordaràs mai que en aquell instant la teva mà petita tocà els teus llavis, et semblà que una mena de volva dolça t’havia tocat: tots nosaltres, els que ens en anàvem, no sabíem si per sempre, acabàvem de besar-te. Era l’adéu, era l’arreveure? Perquè algun dia comprenguessis, ens disposàvem a donar la volta al mon, a seguir el camí de la més llarga  marrada, si així podíem salvar-te la teva veu”. Sí, ens la van salvar. Tenim, doncs, un deute, que hauríem d’anar pensant en com pagar-lo el més aviat possible.