Eugeni Xammar, a l’article “Fora de la comunitat catalana”, que va dedicar l´any 1947 a “l’equip d’escombriaires” que formaven la revista Destino, va qualificar Carles Sentís d’una manera força descriptiva: “rata de claveguera” Fa poc hem sabut què n’opinava Just Cabot, el director de Mirador, on Sentís va enfilar la carrera de periodista. Ramon Barnils, digne hereu de Xammar i Cabot, va ser també un dels que el va veure sempre sota aquella definició antropomòrfica de rosegador i “espión” de Franco. Fa poc, Vicent Partal hi tornava, i també en Francesc Canosa en aquest digital. Però sobretot, Xavier Montanyà, nét de Lluís Montanyà (periodista que va ser també de Mirador i que va morir a l’exili de Suïssa), ha alçat la ploma darrerament centrant el punt exacte del debat: ”Crec que Cabot i Xammar eren bons periodistes, potser molt bons, però que no van arribar mai a 'grans', ni nosaltres a conèixer-los, perquè periodistes mediocres, avui magnificats, com en Sentís, es van encarregar d'impedir-ho. Acció que va repercutir, fatalment, en el periodisme català”. Per cert, esperin al que aviat sabrem que opinava Josep Pla sobre Sentís, gràcies al llibre de l’Enric Vila sobre el de Palafrugell.

Equivocats, tots equivocats: Xammar i Cabot, Partal i Montanyà. O el Grup de Periodistes Ramon Barnils, que és l’únic col·lectiu que ha protestat per aquesta medalla, i que ja ha estat degudament amonestat per un diari d’impecable tradició democràtica com l´ABC amb les paraules següents: “(el grup Barnils) amb el catalanisme per bandera només els falta portar pistola" (sic).

Acostumats a l’allau de reconeixements als periodistes catalans que van haver de fugir del seu país acabada la guerra, als inacabables actes i jornades que el Col·legi de Periodistes ve celebrant en honor dels centenars d’escriptors que moriren a l’exili, a la invasió de reculls i publicacions sobre Paco Madrid, Manuel Fontdevila, Joan Tomàs, Àngel Ferran, Màrius Aguilar, Antoni Vila, Lluís Capdevila, Domènec de Bellmunt, Alfons Maseres, Ramon Vinyes, Lluís Montanyà, etc, etc, tots ells morts lluny de Catalunya, tips com estem, repeteixo, de tants actes de desgreuge, és reconfortant tornar al començament. I el començament és el 10 de febrer de 1939, quan aquest país perd els periodistes de la Catalunya impossible i en guanya uns altres, els de la Catalunya possible.

La temptació de recordar el “Finis Cataloniae”? és enorme, però m’agradaria que la discussió es fes sobre el que Montanyà assenyalava: l’esclafament d’una tradició. El periodisme silenciat de tants és avui, justament, un crit ensordidor que ens interpel·la. D’on venim? Dels Pla, Xammar, Rovira i Virgili, Soldevila, Sagarra, Cabot o dels Agustí, Díaz-Plaja, Félix Ros, Miguel Utrillo –fill- o Galinsoga? Que durant aquests anys Sentís s’hagi readaptat a les circumstàncies és un motiu de celebració, sens dubte, però qui ens rescabala del sentiment de buit, de burla, d’estafa, de no conèixer qui hem estat i d’on venim?. Un tuf de podridura va caure al damunt d’aquest país durant el franquisme i, per més esprais domèstics amb els que la transició ha intentat camuflar-lo, reconeixem-ho, encara no ha escampat. I mira que ens hauríem acontentat amb ben poca cosa, simplement sentir pronunciar només una paraula: perdó.

L’escena del Ministro del Trabajo socialista i el Degà del Col·legi de Periodistes al costat de Sentís és impagable (encara que al pobre Ministro li fessin dir que el “transmisserià” era un tren). En un error de protocol imperdonable, s’hi va trobat a faltar al senyor bisbe i al Capità General de la IV Región Militar. Hauria estat bonic. I és que res no manté un regust més exquisidament franquista que la Medalla al Mérito del Trabajo. El detall de concedir-li el dia exacte que es recordava el 70è aniversari de l’entrada de les tropes de Franco a Barcelona, i amb elles el Sr. Sentís, no ha fet sinó acabar de donar-li un toc d’entranyable emotivitat. Em sembla, doncs, que era una condecoració que se li devia. No podia ser una decisió més encertada i oportuna. Una mica més i deixem passar l’oportunitat de celebrar com cal el 70è aniversari i el triomf del que el franquisme ha suposat per aquest país. Menys mal que hi hem arribat a temps. Això sí que és memòria històrica.