En un dels grans combats dialèctics de la literatura catalana, el que van mantenir de manera epistolar, a l’exili de Perpinyà, Amadeu Hurtado i Antoni Rovira i Virgili (dos liberals eminents), es pot llegir -en una de les cartes escrites pel de Tarragona-: “Si els homes de la segona meitat d’aquest segle salven la llibertat de l’esperit i l’expressió nacional de la cultura, ja faran prou”. Sí, de l’esfondrament del món d´Hurtado i de Rovira, van sorgir-ne homes nous que van lluitar contra la tirania i que es revoltaren contra l´intent d’esclafar un esperit i una cultura. I d’aquella generació d’homes de la llibertat, pocs de tan significatius com Ramon Trias Fargas.

En la línia necrofílica habitual del país –i que mereixeria per si sola un assaig-, tot just reconeixem el valor d’alguns dels homes més grans de Catalunya un cop el temps gairebé ja n’esborra el record. Fa pocs mesos, amb el dietari d´Hurtado, “Abans del 6 d’octubre”, ens vam despertar hurtadistes de la nit al dia; estic convençut que ara mateix creix imparable una ona triasfarguista que amenaça amb endur-s’ho tot per endavant. Ho celebro, però potser hauríem d’estudiar el tema una mica més a fons.

Em desarma la multiplicació de liberals que darrerament s’ha produït a Catalunya. És un fenomen espectacular. Tothom és liberal, avui. Fa pocs dies, em comentaven que en la presentació del llibre d’Amadeu Hurtado, la sociovergència en ple va reclamar l’herència ideològica d’aquell vell advocat catalanista escèptic, l’eterna promesa fallida de la política catalana. En el naufragi del republicanisme català, curiosament tothom hi veia un salvavides ideològic on aferrar-se. Tenen cap dubte que amb en Trias Fargas passarà el mateix? Ara mateix surten més hereus seus liberals arreu que Expedients de Regulació d´Ocupació en un dia.

La pregunta, inevitable, és: tan fàcil és ser liberal? I si volen, a més, completem-la: tan fàcil és ser liberal a Catalunya? Per això el valor incalculable del llibre d´Amat és situar les coses al seu lloc: és tan complicat ser liberal com sortir d’un laberint.

Amat s’hi troba com el peix a l’aigua amb el seu personatge, incòmode, independent, sarcàstic, petulant, crític, intel·ligent, antipolític, preparadíssim i, sobretot, lliure. Aquest és el punt central del llibre i Amat ens hi va portant un cop i un altre, teixint una teranyina implacable. És impossible trobar una escletxa en el llibre d´on sortir-ne o aturar-se a respirar. El ritme és frenètic, la frase curta, el comentari precís, les dades aclaparadores. No en va Amat ho ha llegit tot, i sobretot ha llegit Zweig i Strachey. Feia temps que en català una biografia no s’aixecava i emprenia el vol cap Europa com aquesta d’en Trias Fargas. Per moments, sembla una biografia normal sobre un biografiat normal escrita per un biògraf d’un país normal. Un luxe.

A més, són dos llibres en un. A la segona part, la crònica de la transició, on Amat deixa parlar Trias, potser amb massa generositat, i que farà les delícies dels obsessionats a buscar les misèries del petit món polític català. A la primera part, en canvi, que comença amb un toc Tarantino de flashback cronològic trencat, és on Amat es deixa anar. Porta el títol significatiu de “Una novel·la familiar” i s’hi reconstrueix el territori humà i familiar de Trias, la seva heimat, bàsic per concloure com un home com ell, cridat a la glòria, simplement va complir amb el que se n’esperava. Perquè va ser així: en aquest país una sèrie de famílies vénen entossudint-se en continuar un combat per una cultura i una certa civilitat. Un estrany sentiment de clan tribal, de pertinença a algun lloc, l’únic possible, la terra, ve lligant generació rere generació. Això, i no cap altra cosa, ens ha salvat com a poble. La simple voluntat de ser. La crida de la terra.

Però no va ser un camí fàcil, perquè ser liberal i català és complicadíssim. De fet, és sinònim de fracàs persistent i segur. Ni Hurtado, ni Nicolau, ni Bofill, ni Rovira no van triomfar mai políticament. Ni tampoc en Trias Fargas. Caure en la temptació liberal és fatal per a l’èxit polític, encara que, això sí, en la resurrecció tot siguin lloances. Triar Trias, doncs, té els seus riscos per la salut política.

Finalment, voldria assenyalar el darrer favor que el llibre d´Amat ens regala, involuntàriament, a l’hora d’explicar les impossibles negociacions amb els espanyols tant durant el franquisme com amb la democràcia que va haver de patir Trias Fargas. Em sembla que fins aquí hem arribat. És a dir, la via d’intent federal amb Espanya ja no és que tingui cap interès, és que no té cap possibilitat. Ho hem intentat de totes les maneres i sota tots els règims polítics inimaginables. D’aquí que llegir l’esforç titànic de Trias en defensar la causa de l’encaix amb Espanya cansa molt, moltíssim i et porta immediatament als temps del vell Hurtado. Una sensació amarga però reconfortant t’abraça en acabar aquesta esplèndida biografia: el federalisme ja és part del passat, pertany al canterano de les golfes, al costat del vestit de núvia de la besàvia. La seva hora ha caducat i ja tot sona a naftalina, una mica podrida. Els nostres liberals d’abans val a dir que hi han deixat la pell, intentant-ho, a fe de Déu. Trias, en l’estela dels que no podien ser altra cosa que federalistes, com Rovira i Virgili mateix, hi confià i hi va posar totes les esperances, honorablement -un home com ell que sortia de les cendres de l’exili. Moltes gràcies, però esperem que sigui la darrera vegada. Algun dia hauríem de trencar el cercle viciós dels laberints de la llibertat del nostre país.