Poques coses hi ha més interessants al nostre país que seguir amb deteniment cada pas, cada paraula, cada gest que fa el president Pujol.  Sembla com si tota la seva vida s'hagués estat preparant per a aquesta trasbalsadora i tortuosa recerca de sentit del seu pensament polític, per a explicar la seva pròpia història, excavant en el més fons de la seva ànima. Potser ningú més, avui, a Catalunya, pensa i parla no per a buscar la veritat, sinó per a ésser de veritat.

En aquesta recerca proustiana, Pujol dubta, s'agita, es remou, es pregunta, crida, menteix, es contradiu, avança, retrocedeix. És la substància mateixa de les pròpies contradiccions del catalanisme, deixant-se endur pels interrogants més que per les certeses, en un viatge que t'arrossega, veient-lo lluitar ferotgement per trobar un relat coherent al seu temps.

“Hi ha una manera de no perdre mai, que és no aspirar a la victòria. Hi ha una manera de no tastar l'agror de la derrota, que és no presentar mai combat i recular sempre. Hi ha una manera de no morir, o de morir el menys possible, que és viure el menys possible. Hi ha una manera insuperable de no morir, que és no néixer”, deia el president en els seus escrits de presó que va publicar-li Josep Fornas a Pòrtic amb el títol Des dels turons a l'altra banda del riu. Avui, potser hi afegiria que hi ha una manera de no equivocar-se mai, no replantejar-se res.

Pujol dissenya minuciosament el quadrilàter en el que combat: resistència o independència, encaix o ruptura, reformulació del pacte o trencament final. I després, ah, quin espectacle! És la lluita contra ell mateix, contra una vida apostant per un castell de cartes que ara veu com tremola perillosament. Què fer? Apuntalar tot l'edifici pel qual un ha combatut tota la vida o deixar-lo caure i començar-ne un de nou? En aquest combat pugilístic, Pujol no defuig cap assalt. Unes vegades encaixa bé els cops, d'altres ens sembla com si es replegués. Però no demana mai temps.

Per això el president és capaç de llegir un discurs de comiat a Heribert Barrera, d'una alçada i grandesa extraordinaris i d'una insòlita densitat, memorable, i al cap de pocs dies publicar un article tou i desfonat, com escrit després de rebre un directe a l'estómac, a La Vanguardia, diumenge passat, i que l'amic Bernat Dedéu blasmava en aquest digital.

On desembocaran les aigües? A quins ports li portarà al president la reflexió que ha encetat? Arribarà fins al final, gosarà travessar velles línies vermelles, trencarà els ponts? Tant de bo. Francesc Macià va proclamar la República Catalana als 72 anys; Jordi Pujol en té 81. Tenir o no tenir el president Pujol a un costat o un altre de la balança, pesa. No seria irresistible el moviment

independentista si ell s'hi sumés plenament, liderant-lo?

Va ser precisament en l'acomiadament a Heribert Barrera que Pujol va utilitzar la paraula “pulcre”, referint-se a qui havia estat el primer president del Parlament restaurat, després de posar-lo de model de polític: íntegre, exigent, enemic de la demagògia, servicial, positiu. Senyor, respectuós i pulcre. Diu el diccionari, en l’entrada de pulcritud: [s. XIV; del ll. pulchritūdo, -ĭnis 'bellesa d'una persona'].

El president Pujol va fer servir “pulcre”, sí, i no em sembla una paraula menor, ni triada a l'atzar. Així veig la seva lluita amb ell mateix. I és que el combat per uns ideals és sempre d'una gran bellesa.